Expulsió 10 anys. STB rebaixa a 7. Tràfic de drogues, entre altres delictes. Valoració de la proporcionalitat.

Sentència

Magistrats

IMMACULADA RODRIGUEZ DIAZ ELSA PUIG MUÑOZ ALEXANDRA CORNELLA SOLA

Tribunal Superior de Justícia

Sala Administrativa

TSJA.- 0000041/2026

ORIGEN.- 2000028/2026 - 0

NIG: 5300545320250000057

SENTÈNCIA 38-2026 DE 09/07/2026

Ponent : Immaculada RODRÍGUEZ DÍAZ

Data 09/07/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Administrativa

Referència : TSJA.- 00000412026

Nig : 5300545320250000057

IU : ECLI : AD: TSJA:2026:00038

SENTÈNCIA 38-2026

PARTS:

Apel·lant: Sr. Bernat

Representant i Advocat: Sr. Octavi

Apel·lat: GOVERN D'ANDORRA

Representant: Sra. Alba

Advocat: Sra. Gladys

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL :

Presidenta : Sra. Elsa PUIG MUÑOZ

Magistrats : Sra. Alexandra CORNELLA SOLÀ

Sra. Immaculada RODRÍGUEZ DÍAZ

Objecte: Expulsió 10 anys. STB rebaixa a 7. Tràfic de drogues, entre altres delictes. Valoració de la proporcionalitat.

Andorra la Vella, en la data consignada al marge.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número 2000028/2026.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent la magistrada Sra. Immaculada RODRÍGUEZ DÍAZ, que expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- La representació processal del Sr. Bernat va interposar demanda jurisdiccional contra la resolució del Govern núm. 424490/2025 de data 16-04-2025, que va confirmar en via de recurs administratiu la resolució de la M.I. Ministra de Justícia i Interior, de data 07-03-2025, per la qual s'acordà l'expulsió del Sr. Bernat del territori nacional durant el període de 10 anys.

2.- En la sentència núm. 29/2026, de data 30-04, el Tribunal de Batlles, en composició unipersonal, ha estimat parcialment la demanda promoguda per la part agent, tot rebaixant el temps d'expulsió dels 10 anys acordats per l'Administració a 7.

3.- En el seu escrit d'apel·lació, la representació del Sr. Bernat estima, en substància, que:

- La part apel·lant havia posat en coneixement del Tribunal a quo, en el seu escrit de conclusions, un fet nou i rellevant per a la valoració del risc que fonamenta la proposta d'expulsió, i havia sol·licitat, com a prova per millor proveir, que el Servei d'Immigració aportés als autes la resolució administrativa de renovació del seu permís de residència i treball. El Tribunal no s'ha pronunciat sobre aquesta sol·licitud, ni ha practicat la prova demanada, la qual cosa hauria de comportar la nul·litat de la sentència apel·lada i la retroacció de les actuacions al moment anterior al seu dictat.

- La sentència incorre en un error de valoració probatòria en no apreciar la incoherència que suposa que, mentre es proposa l'expulsió per un presumpte risc greu per a la seguretat de l'Estat i l'ordre públic, l'Administració ha dictat posteriorment una resolució -ferma i plenament eficaç- que renova el permís de residència i treball del recurrent fins al 2036. Aquest acte posterior implica una valoració positiva de la seva idoneïtat per romandre al Principat i priva de fonament la resolució d'expulsió, que encara no ha adquirit fermesa. L'argument de la sentència, segons el qual es tracta de procediments diferenciats, resulta excessivament formalista: l'Administració és única i no pot adoptar decisions materialment contradictòries respecte d'un mateix administrat i una mateixa realitat jurídica. A més, tractant-se d'una mesura de caràcter preventiu, el risc ha de ser actual, i la renovació del permís acredita precisament que aquest risc ja no concorre.

- La sentència aprecia una perillositat especialment elevada pel fet que la conducta imputada s'hauria desenvolupat presumptament prop d'una escola. Aquesta apreciació és arbitrària i no troba suport en el procediment penal, on no s'ha imputat cap agreujant per raó de proximitat a centres escolars conforme a l' article 283.1 c) del Codi penal . L'Administració no pot reinterpretar en perjudici de l'administrat uns fets que corresponen a la jurisdicció penal. Aquesta circumstància es basa únicament en una menció d'un informe policial inicial que el Batlle instructor no ha confirmat, sense que s'hagi acreditat que l'interessat dirigís la seva conducta vers menors o utilitzés el centre escolar per facilitar el delicte; la proximitat respon simplement al fet que hi treballava a prop.

- El judici de proporcionalitat de la sentència és insuficient perquè minimitza, amb un criteri excessivament formalista, l'arrelament familiar del recurrent, en considerar no acreditada la convivència habitual amb la seva filla menor d'edat, de nacionalitat andorrana. La sentència no valora concretament l'impacte que l'expulsió tindria sobre la menor, que es veuria privada de la figura paterna durant una etapa clau del seu desenvolupament emocional, afectiu i educatiu, i obligada a triar entre emigrar amb el pare o patir una ruptura prolongada del vincle paterno-filial, sense que consti que la presència del pare li sigui perjudicial. El recurrent ha manifestat la seva voluntat de continuar mantenint i sostenint econòmicament la seva filla. Així mateix, el Tribunal es limita a invocar la gravetat del delicte sense justificar perquè aquesta ha de prevaldre sobre el dret de la menor a créixer amb el seu pare.

- Els fets penals són un episodi aïllat dins d'una trajectòria de residència de 17 anys (des del 2009), sense antecedents rellevants ni incidències administratives, i amb un arrelament social, laboral i personal especialment intens que no pot ser ignorat. Existeixen mesures menys lesives i igualment idònies per protegir l'ordre públic, com l'advertència d'expulsió.

- La sentència erra en valorar la perillositat sobre la base de fets ocorreguts a inicis del 2023, quan des de la seva posada en llibertat provisional al desembre del 2023 el recurrent no ha protagonitzat cap incident d'ordre públic ni ha reincidit, havent reprès de manera estable i normalitzada la seva vida laboral i familiar. La proposta d'expulsió es formula un any després de recuperar la llibertat, en un moment en què ja resulta clarament infundada; mantenir una expulsió de 7 anys suposa una aplicació merament punitiva de la norma, que desnaturalitza la funció preventiva pròpia de la policia administrativa d'estrangeria.

- En conclusió, en no concórrer un risc actual, real i greu que justifiqui el manteniment de la mesura -que de fet opera com una segona sanció penal-, se sol·licita la revocació de l'ordre d'expulsió o, subsidiàriament, la seva substitució per una advertència d'expulsió, d'acord amb l' article 134 de la Llei qualificada d'immigració (LQI).

4.- En la seva contesta, el Govern al·lega que:

- La renovació del permís de residència i treball no altera el sentit de la resolució d'expulsió, en tractar-se de procediments diferents amb finalitats i pressupòsits propis. La mesura d'expulsió es fonamenta en fets degudament contrastats i valorats en el seu propi expedient. Precisament perquè l'ordre d'expulsió no és ferma i té efectes suspensius (no executoris), l'interessat conserva la condició de resident mentre es tramita el recurs, evitant així una situació de risc derivada de la seva pèrdua. Si es confirma l'expulsió, l'autorització de residència decaurà automàticament, sense expedient previ, conforme a l'article 79 de la LQI. No hi ha, doncs, actuació contrària als propis actes de l'Administració.

- No existeix error en la valoració probatòria. La proximitat a un centre escolar no és l'únic element de la proporcionalitat, sinó un factor més dins d'un conjunt que inclou la naturalesa dels fets (tràfic d'estupefaents), la seva afectació a la salut pública, les circumstàncies en què es van produir i els elements personals i familiars aportats. La mesura d'expulsió no té naturalesa sancionadora ni exigeix condemna penal ferma, perquè respon a una finalitat preventiva de protecció de l'ordre públic segons la LQI, sense quedar delimitada per la qualificació jurídica penal dels fets. Per això és rellevant el lloc dels fets: el tràfic de substàncies prop d'un entorn escolar incrementa l'impacte sobre persones vulnerables com els menors, no com a agreujant penal sinó com a circumstància fàctica rellevant per valorar el risc.

- Els fets relatius al presumpte delicte contra la salut pública han estat reconeguts pel mateix interessat, que va ingressar a presó, i constitueixen un risc greu per a la seguretat i l'ordre públic, sense garantia que no es reprodueixin. No es vulnera la presumpció d'innocència ni cal condemna ferma, atès el caràcter preventiu (no punitiu) de la mesura. La manca de reincidència posterior no resta gravetat als fets ja comesos, que tenen entitat suficient per justificar el risc apreciat.

- Es reconeix que el recurrent resideix al Principat des del 2009, és solter tot i conviure amb parella, i té una filla menor de nacionalitat andorrana. Tanmateix, aquestes circumstàncies no poden prevaldre sobre la gravetat dels fets comesos, i l'interessat s'ha limitat a al·legar l'existència de la filla sense aportar prova de la intensitat o efectivitat real de la relació paterno-filial. A més el fet de tenir família al Principat no li va impedir cometre els fets pels quals se l'ha processat. La mesura resulta adequada i proporcionada a la finalitat de protecció de l'ordre públic, i el Tribunal d'instància ja va efectuar un control de proporcionalitat individualitzat, arribant fins i tot a reduir-ne la durada de 10 a 7 anys.

5.- Trameses les actuacions a aquesta Sala, s'ha designat la magistrada ponent i han quedat vistes les actuacions per a deliberar i decidir.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Competència

El Tribunal Superior, Sala Administrativa, és competent per conèixer del recurs, en aplicació de l' article 39.3 de la Llei qualificada de la Justícia i 160 de la Llei qualificada d'immigració .

Segon.- Anàlisi dels motius invocats per la part agent per pretendre que s'acordi la nul·litat d'actuacions

Amb caràcter previ a analitzar els motius de fons invocats al recurs d'apel·lació, s'ha de resoldre la petició de nul·litat d'actuacions formulada per la part apel·lant.

Doncs bé, com s'ha exposat en els antecedents, la part apel·lant va posar en coneixement del Tribunal a quo, en el seu escrit de conclusions, un fet nou i rellevant per a la valoració del risc que fonamenta la proposta d'expulsió, i havia sol·licitat, com a prova per millor proveir, que el Servei d'Immigració aportés als autes la resolució administrativa de renovació del seu permís de residència i treball, tot considerant que el Tribunal no s'ha pronunciat sobre aquesta sol·licitud, ni ha practicat la prova demanada, la qual cosa hauria de comportar la nul·litat de la sentència apel·lada i la retroacció de les actuacions al moment anterior al seu dictat.

Aquesta Sala no pot compartir aquest plantejament.

En efecte, si bé és cert que el Tribunal a quo no s'ha pronunciat de manera explícita sobre la petició de recavar del Servei d'Immigració la resolució de renovació del permís de residència i treball, aquesta omissió no comporta indefensió, ni vulneració del dret a la prova, atès que la sentència apel·lada ha resolt, en el seu fonament de Dret vuitè intitulat "Sobre la renovació de l'autorització d'immigració invocada en fase de conclusions", el fons de la qüestió que la prova pretenia acreditar. En efecte, el Tribunal d'instància ha valorat expressament l'existència, i els efectes de la renovació del permís de residència, concloent que aquesta circumstància no altera el sentit de la resolució d'expulsió per tractar-se de procediments diferenciats amb pressupòsits i finalitats propis. D'altra banda també ha considerat que "la mera existència d'una resolució favorable en matèria d'immigració no comporta, per si mateixa, la inexistència del risc que fonamenta la mesura d'expulsió, especialment quan aquesta es basa en fets degudament contrastats i valorats en el seu propi procediment".

D'aquesta manera, el motiu de fons que hauria justificat la pràctica de la prova sol·licitada ha estat efectivament examinat, i desestimat, podent-se raonablement entendre que la pràctica formal de la prova per acreditar aquesta circumstància resultava tàcitament refusada, en resultar totalment inidònia per influir en el sentit de la decisió. A major abundament sembla evident que la prova era inútil i innecessària compte tingut que amb ella es pretenien acreditar uns fets que no formaven part de la controvèrsia, perquè el Govern no els havia negat.

Per tot això, el motiu ha de ser desestimat.

Tercer.- Normativa d'aplicació

L' article 122 de la Llei 9/2012, del 31 de maig, de modificació de la Llei qualificada d'immigració (LQI), regula l'expulsió administrativa com a mesura de prevenció d'ordre públic en els termes següents:

"1. Com a mesura de prevenció, l'expulsió administrativa dimana de la constatació, a partir d'elements contrastats, del risc per a la seguretat de l'Estat, de les persones o dels béns o per a l'ordre públic que representa l'entrada o la presència, al Principat d'Andorra, de la persona objecte de la mesura.

2. L'expulsió administrativa ha de ser obligatòriament motivada. La motivació ha de comportar l'enunciat precís de les consideracions de dret i de fet que constitueixen el fonament de la decisió.

3. La durada de la mesura d'expulsió com a mesura de prevenció s'estableix en funció de la importància del risc que representa la persona objecte de la mesura i no pot excedir un termini màxim de deu anys".

L'expulsió com a mesura de prevenció, com ha declarat aquesta Sala en reiterades ocasions sobre la naturalesa de les potestats administratives en aquesta matèria (v. sentència núm. 32-2014, d'11 de juliol), té per finalitat la salvaguarda de l'ordre i seguretat públiques, i no revesteix caràcter sancionador:

"...es tracta d'una mesura enquadrada en el marc de la policia administrativa d'estrangers, la finalitat de la qual no és altra que la salvaguarda de l'ordre i la seguretat públics enfront de conductes que resultin susceptibles de pertorbar-los.

Aquesta mesura de policia té una substantivitat pròpia, no revesteix caràcter sancionador i té una finalitat merament preventiva, basada en l'apreciació d'una conducta, degudament contrastada, que pugui fer racionalment preveure la probabilitat d'ulteriors atemptats contra la tranquil·litat pública".

Així, segons la jurisprudència d'aquesta Sala, la legalitat de les ordres d'expulsió està sotmesa a tres condicions: l'acreditació dels fets que s'imputen a l'interessat; si els mateixos poden ser qualificats com una amenaça per a la tranquil·litat, pau o seguretat públiques; i la necessària proporcionalitat que ha d'existir entre la conducta que s'atribueix al ciutadà estranger i les conseqüències perjudicials que deriven de l'expulsió.

D'altra banda, l'article 124 de la LQI, en la versió vigent per raons temporals, disposava:

"Article 124. Limitacions a la mesura d'expulsió administrativa

No poden ser objecte d'una mesura administrativa d'expulsió:

a) L'estranger menor d'edat.

b) L'estranger major d'edat que ha nascut a Andorra i que hi resideix des del seu naixement de manera ininterrompuda.

c) L'estranger que resideix legalment a Andorra de manera ininterrompuda des de fa almenys vint anys, excepte en cas de necessitat imperiosa per a la seguretat de l'Estat, de les persones o dels béns o per a l'ordre públic."

Quart.- Sobre la pretesa contradicció entre l'expulsió i la renovació del permís de residència i treball

Aquest argument no pot acollir-se perquè, com ho diu encertadament el Tribunal a quo, es tracta d'un acte administratiu dictat en un procediment diferent, que no implica, per si mateix, la inexistència actual del risc que fonamenta la mesura d'expulsió, ni hi resulta incompatible. En efecte la renovació pot ser perfectament dictada, sense perjudici del resultat d'aquest procediment, la conclusió del qual comportarà la fermesa de l'expulsió i l'anul·lació de l'autorització de conformitat amb l'article 79.1 c) de la LQI. Recordi's que, com bé argumenta el Govern, la renovació pot ser perfectament la conseqüència de l'efecte suspensiu de l'expulsió no ferma, i no necessàriament d'una valoració positiva de la perillositat i del risc per a l'ordre públic, i per tant del fonament de l'expulsió. De fet l'argument de l'apel·lant, portat a les seves últimes conseqüències, implicaria que la sola tramitació d'un expedient d'expulsió -en tant que expressió d'un judici administratiu sobre l'existència d'un risc- hauria de comportar l'anul·lació immediata de qualsevol autorització vigent. Tanmateix és evident que aquest no és l'automatisme pel que ha optat el legislador, sinó que ha condicionat expressament aquest efecte a la fermesa de la resolució d'expulsió (article 76 LQI). Aquesta opció normativa confirma que la relació entre l'estatus de resident i la valoració del risc no opera de manera immediata i simètrica en ambdós sentits, sinó únicament a comptar del moment en què la mesura d'expulsió esdevé ferma, moment que en el cas present no s'ha produït.

Atès tot l'exposat, resulta evident que el fet que s'hagi dictat la renovació del permís de residència i treball no implica, en cap cas, que no existeixi actualment el risc que fonamenta la mesura d'expulsió, no apreciant-se, doncs, cap contradicció ni actuació contrària als propis actes de l'administració.

Cinquè.- Fets rellevants, qualificació d'aquests fets com una amenaça per a la seguretat de l'Estat de les persones o dels bens o per a l'ordre públic, i proporcionalitat de la mesura d'expulsió

En relació a la proporcionalitat de la mesura d'expulsió, cal recordar que a la sentència de data 10 de juliol de 2003 AFFAIRE BENHEBBA c. FRANCE, el Tribunal Europeu dels Drets Humans (STEDH) ha definit els principis directors de l'apreciació en cas d'una mesura d'allunyament d'un estranger arribat a l'edat d'adult (paràgraf 32 de la sentència). I la STHDH de 9 d'abril de 2019 (I.M. c. Suïssa), amb cita d'altres anteriors, detalla els criteris que s'han d'avaluar a l'hora d'analitzar la proporcionalitat de l'expulsió d'un estranger (apartat 69 de la referida sentència):

- la naturalesa i la gravetat de la infracció

- la durada del sojorn en el país

- el període de temps transcorregut entre la infracció i la conducta del demandant en aquest període

- la nacionalitat de les persones afectades

- la situació familiar de l'interessat, per exemple, la durada del casament, i altres elements acreditant el caràcter efectiu de la vida familiar de la parella

- si el cònjuge tenia coneixement de la infracció en el moment del casament

- si el matrimoni tenia fills i, si és així, la seva edat

- la gravetat de les dificultats que el cònjuge pot trobar al país al qual ha de ser deportat el sol·licitant

- els interessos i el benestar dels nens, en particular la gravetat de les dificultats que els fills del sol·licitant poden trobar al país al qual el sol·licitant ha de ser deportat

- els vincles familiars, culturals i familiars en el país del qual se'l expulsa i al qual ha d'anar.

En la mateixa línia el Tribunal Constitucional ha declarat (sentència de data 18-05-2022, causa 2022-7-RE) que "una resolució administrativa d'expulsió és una mesura particularment important atesos els seus efectes sobre la vida personal i professional de la persona expulsada, cosa que, d'acord amb la jurisprudència del Tribunal Europeu dels Drets Humans (veg. la sentència del 9 d'abril del 2019, recaiguda en la causa I. M. c/ Suïssa) justifica que aquesta decisió no hagi d'adoptar-se a partir de consideracions generals, sinó a partir d'una valoració concreta i precisa de cada cas particular tenint en compte, sobretot, la naturalesa i la gravetat de la infracció comesa per la persona objecte de l'expulsió, la durada de la permanència en el país del qual la persona afectada ha de ser expulsada, el lapse de temps escolat des de la comissió de la infracció i el comportament d'aquesta persona durant aquest període, així com els lligams socials, culturals i familiars amb el país amfitrió i amb el país de destinació".

Cal recordar, finalment, que l'expulsió administrativa exigeix la constatació, a partir d'elements contrastats, d'un risc real per a la seguretat de l'Estat, de les persones o dels béns o per a l'ordre públic derivat de l'entrada o la presència, al Principat d'Andorra, de la persona objecte de la mesura.

Doncs bé, aplicant aquests criteris als que són efectivament rellevants pel present cas, en resulta que:

- El recurrent és solter. Convivia -almenys fins el moment de la seva detenció- amb la Sra. Montserrat. Actualment no consta, ni s'al·lega, cap relació de parella, ni estat de convivència.

- És pare -juntament amb la Sra. Hermínia- d'una nena, Amèlia, nascuda el NUM000-2017 a Escaldes-Engordany, de nacionalitat andorrana. La filla no conviu amb ell, segons consta en l'expedient de proposta d'expulsió. No s'ha aportat al present procediment cap dada relacionada amb la filla, més enllà de la seva pròpia existència. Així com recull la sentència apel·lada no s'ha indicat, i menys encara provat, "la intensitat, efectivitat o grau real d'aquesta relació paterno-filials. (...) No consta acreditat si el recurrent exerceix funcions de guarda, convivència habitual, contribució efectiva al manteniment o participació activa en la vida de la menor". S'ha de dir que aquesta activitat probatòria, és clar incumbia al demandant, i la seva mancança només a ell pot perjudicar.

- Consta inscrit al servei d'Immigració des del 28-01-2009, i al moment de dictar-se l'ordre d'expulsió, tenia l'autorització de residència i treball vigent fins el dia 02-02-2026. Aquesta s'ha renovat per un període de 10 anys més. Tanmateix no compleix el requisit de residència legal ininterrompuda de 20 anys, que d'una altra manera, impediria la seva expulsió excepte per necessitat imperiosa de seguretat.

- En data 10-05-2023 l'agent va ser detingut i posat a disposició judicial per la comissió d'un presumpte delicte major de possessió i continuat de tràfic de droga tòxica cocaïna, tipificat i penat a l' article 282.1 del Codi penal , i per un presumpte delicte menor continuat de consum de droga tòxica cocaïna, tipificat i penat a l' article 284.1 del Codi penal , decretant-se la seva presó provisional fins el 05-12-2023 en què fou posat en llibertat provisional. Així mateix, la causa i, en particular, l'aute dictat el 02-10-2025, revela que Bernat, des del mes de juliol del 2022, i fins al moment de la seva detenció produïda el 09-05-2023, hauria pogut dedicar-se, entre altres, a la venta de producte estupefaent cocaïna, produint-se la presumpta venta de droga en el seu domicili -facilitant el número d'accés a la porta d'entrada a diferents clients- a proximitat del seu lloc de treball (Bellacer), i de l'escola andorrana de Santa Coloma, en llocs públics com l' ORG000, prop de l'Hotel ORG001 d'Andorra la Vella, o desplaçant-se a prop del lloc on es trobarien els clients.

- Figura en la causa un llistat d'expedients relacionats amb l'interessat, podent-se destacar una causa de guàrdia (núm. 380/2023) incoada per possessió de droga tòxica cocaïna per al seu propi consum, que consta acabada, i dues causes a instrucció especialitzada obertes per contraban de mercaderia sensible, una d'elles acabada i l'altra a tràmit. No s'ha donat més informació al respecte més enllà que la causa que encara està a tràmit (7000066/2023) es segueix per un delicte de contraban, entre altres, sense que consti aute de processament ni mesura adoptada en aquest procediment, figurant en aquesta el Sr. Bernat com a investigat. Atesa aquesta manca de concreció, la Sala vol posar de manifest que aquesta circumstància no es té en compte com a fet acreditat, ni com a element decisori en el judici de proporcionalitat, sinó únicament com a dada de context.

- El procediment d'expulsió és va incoar el 29-11-2024, quasi un any desprès del seu ingrés al Centre Penitenciari. I és cert que no figura en autes cap nou incident des de la posada en llibertat provisional del recurrent, al desembre del 2023.

Doncs bé, valorades conjuntament les circumstàncies concurrents en el present cas la Sala considera que, globalment, s'està davant d'una situació que comporta un risc -passat i actual- per a la seguretat de l'Estat, de les persones o dels béns o per a l'ordre públic i que aquest justifica l'expulsió, tot i els elements d'arrelament existents.

En efecte, d'una banda no es poden negar la gravetat dels delictes que se li imputen presumptament amb caràcter continuat durant un període de quasi un any, essent la circumstància que els fets es produïssin també a proximitat d'un centre escolar, si més no rellevant a nivell penal, sí que ho pot ser a l'àmbit administratiu, atès que ambdós procediments obeeixen a finalitats i estàndards de valoració diferents. En efecte mentre que en seu penal la qualificació dels fets i l'apreciació de determinades circumstàncies agreujants respon a criteris de tipicitat estricta, en seu administrativa la potestat d'expulsió respon a una finalitat preventiva i de protecció de l'ordre públic, en què l'Administració ha de valorar, de manera global, el risc que la conducta de l'estranger comporta per a la seguretat de l'Estat, de les persones o dels béns i per a l'ordre públic, sense quedar-hi vinculada per la qualificació jurídico-penal dels fets. En aquest marc, i com ho feia notar el Govern, és clar que el lloc de comissió dels fets -vinculats al tràfic d'estupefaents, reconeguts pel mateix interessat-, constitueix una dada fàctica objectiva i no controvertida, rellevant per graduar la intensitat del risc, en la mesura en què la proximitat a un entorn escolar incrementa potencialment l'exposició de persones especialment vulnerables, com els menors d'edat. Aquesta valoració no vulnera el principi de seguretat jurídica -menys encara quan no existeix sentència penal ferma-, ni suposa una alteració dels fets objecte del procediment penal, sinó una ponderació autònoma, pròpia de l'àmbit administratiu, d'una circumstància fàctica acreditada.

D'altra banda, i addicionalment, cal tenir en compte que un arrelament temporal i laboral prolongat no pot, per si sol, neutralitzar un risc de l'entitat de l'apreciat, atès que, en el cas present, la solidesa de la integració social no ha estat incompatible amb el desenvolupament de la conducta delictiva imputada. Aquesta conducta es va perllongar de manera continuada durant gairebé un any i, per la seva pròpia naturalesa -tràfic d'estupefaents amb una estructura mínima de distribució (domicili, codi d'accés, desplaçaments als clients)-, revela un patró de comportament l'aptitud lesiva del qual per a l'ordre públic no queda desactivada pel simple transcurs del temps sense noves incidències, més encara quan aquest període coincideix amb la tramitació d'un procediment penal en curs, en el qual l'interessat es troba sotmès a control judicial. Tanmateix, aquesta consideració no permet qualificar la mesura administrativa d'expulsió com una sanció encoberta, atesa la diferent naturalesa dels dos procediments, ja àmpliament exposada.

I a l'últim, en relació al vincle paterno-filial, cal considerar que difícilment es pot valorar un quelcom impacte en el benestar de la menor si es desconeix la intensitat del lligam entre pare i filla. Arribat a aquest punt, i com ja hem tingut ocasió de dir per exemple en la nostra anterior sentència núm. 32-2026, del 02-06, dictada en el rotlle TSJA- 30-2026, el fet de ser progenitor d'una menor, especialment si és de nacionalitat andorrana, és un element d'arrelament qualificat, però no ha d'impedir necessàriament acordar l'expulsió d'un estranger. Entendre el contrari suposaria que qui és progenitor d'un menor -més encara si és andorrà-, no podria ser mai expulsat, siguin quines siguin les demès circumstàncies concurrents. A més, és una obvietat que en el procediment administratiu del qual dimana aquest procediment només s'acorda l'expulsió de l'agent, no de la seva família, que pot continuar vivint al Principat.

Per tot el qual s'escau confirmar l'expulsió, ço que suposa descartar l'adopció de mesures alternatives, menys lesives, com l'advertència d'expulsió, que no resulta en absolut congruent amb l'entitat del risc apreciat.

Sisè.- Proporcionalitat de la durada de l'expulsió

Doncs bé, com aquest Tribunal ha declarat de forma reiterada que, per valorar si la durada de la mesura d'expulsió acordada és proporcional als fets tinguts en compte per adoptar-la, s'ha de partir de la dada que la sanció màxima que pot ser imposada és la de 10 anys, que és la que va acordar l'Administració en aquest cas.

I la sentència del Tribunal de Batlles ara apel·lada rebaixa la durada de l'expulsió a 7 anys.

Cal dir, d'entrada que, tot i la gravetat del delicte pel qual l'agent està immers en un procediment penal, hi ha altres delictes de major gravetat, per la qual cosa no es pot efectivament acordar l'expulsió per 10 anys.

Però també la Sala considera desproporcionada la durada de 7 anys, compte tingut que l'agent no ha estat encara condemnat, i que si la menor es queda al Principat -és evident que ella no ha estat expulsada-, i l'agent no pot entrar al país durant aquest període, això pot suposar una pèrdua de contacte massa llarga que fins i tot pot comportar la ruptura del vincle de la menor amb el seu pare, si aquest existeix. En definitiva, ateses les circumstàncies concurrents, també l'expulsió per 7 anys es considera desproporcionada.

Per tot aquests motius considera aquest Tribunal que s'ha de reduir encara més la durada de l'expulsió i rebaixar-la a 5 anys.

Setè.- Costes

No s'aprecien circumstàncies determinants d'una especial condemna al pagament de les despeses d'aquesta segona instància.

DECISIÓ

En atenció a tot el que s'ha exposat, la Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Estimar parcialment el recurs presentat per l'agent, revocar la sentència recorreguda i declarar que la durada de l'expulsió ha de fixar-se en cinc anys.

Tercer.- No efectuar cap condemna en costes.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramès testimoni al Tribunal Unipersonal de la Secció Administrativa, per al seu coneixement i execució, ho acordem, manem i signem.