**** (TSJC 222/2015)

Sentència

Magistrats

Carles Cruz Moratones Joan Manel Abril Campoy Vincent Aniére

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000222/2015

ORIGEN: 1100279/2012

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 28 d'abril del 2016

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

PRIMER.- Prèvia petició de citació a judici de data 25-4-2012, en l'audiència de data 18-6-2012, el Sr. Agullo formulava demanda en judici verbal civil, pel procediment ordinari en reclamació de quantitat, contra les Sres. Sanç i Codina, tot sol·licitant es dictés Sentència condemnant-les a abonar-li de manera solidària entre elles, íntegrament, tots els preus dels materials i dels jornals dels operaris, o sigui l'íntegre cost de l'obra i millora realitzada en la Casa R., incloent els costos del projecte constructiu, dels honoraris de la direcció facultativa, dels drets administratius de construcció, de material, de mà d'obra, i absolutament totes les despeses que havia suportat per raó i causa de l'obra realitzada amb els interessos legals que corresponguin des de la data de fermesa de la Sentència que recaigui, i fins a la data de l'abonament íntegre de l'import que sigui objecte de condemna a abonar per part de les demandades; i condemnant-les tanmateix a abonar totes les costes que generi el present procediment, inclosos els honoraris d'advocat, de procurador i de perits si fos el cas que n'intervingués.

SEGON.- En l'Audiència de data 9-7-2012, la representació processal de les Sr. Sanç i Codina contestava la demanda dinamitzada de contrari sol·licitant es dictés Sentència desestimant les pretensions de l'actor, tot i fent expressa imposició de les costes a la part agent amb inclusió dels honoraris d'advocat i de procurador.

TERCER.- Que en dates 30-7-2012 i 24-9-2012, les parts han replicat i duplicat reproduint les seves pretensions inicials.

QUART.- Obert el judici a proves en data 18-10-2012, han estat practicats els diferents mitjans de prova proposats per les parts amb el resultat figurant en les actuacions excepció feta però de la prova X.- Pericial de les sol·licitades per la part agent en relació a la qual se la va considerar per desistida a través de Providència e 21-7-2014.

CINQUÈ.- En data 22-9-2014, les parts han formulat escrit de conclusions en què la part agent interessa la condemna de les defenents a abonar la suma de 358.267,84.- EUR i la representació processal de la part defenent reitera la seva pretensió absolutòria i condemnatòria en costes envers la contrapart.

SISÈ.- L'Hble. Tribunal de Batlles va dictar Sentència en data 10 de febrer de 2015 i va decidir : "Que hem de desestimar i desestimem la demanda formulada pel Sr. Agullo contra les Sres. Sanç i Codina, tot imposant al primer les costes processals ocasionades inclosos els honoraris d'advocat i de procurador de les defenents. ".

SETÈ.- Contra l'esmentada resolució formula recurs d'apel·lació la representació processal del Sr. Agullo i, en virtut dels arguments que exposa en les seves conclusions, demana la seva revocació i que s'estimés la demanda, imposant a l'adversa les costes del procediment.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Carles CRUZ

MORATONES.

FONAMENTS DE DRET

PRIMER. - En el present litigi, la part agent, Sr. Agullo reclama el pagament d'unes obres de millora en dues unitats immobiliàries propietat de la seva ex parella sentimental, Sra. Sanç i la mare d'aquesta Sra. Codina en la casa R., abans casa G., situada en el "Prat X." a la XXXX. En aquesta casa existeixen vàries unitats immobiliàries, fruit de la divisió horitzontal (folis 297 i seg.), de les quals la Sra. Sanç té la planta primera i part de la planta baixa i la seva mare Sra. Codina, té a més de la planta segona i part de la planta baixa, la planta tercera de la casa, la qual no ha estat objecte de reforma.

En la planta primera i part de la segona hi va anar a viure la Sra. Sanç amb el Sr. Agullo mentre eren parella sentimental en el primer semestre de 2005 i fruit d'aquesta relació va néixer una filla que ja té més de x. anys d'edat. Abans d'anar a viure a aquesta propietat, el Sr. Agullo va fer front a les obres de millora de la planta primera, de la planta baixa i una part de la planta segona que va ser cedida per la mare de la Sra. Sanç de manera desinteressada. Després de produir-se la ruptura sentimental de la parella, el Sr. Agullo reclama en el present procediment l'import de les obres que va realitzar en la propietat de la Sra. Sanç i en part en la de la mare d'aquesta la Sra. Codina.

La sentència d'instància desestima la demanda i contra tal decisió s'alça la part agent.

SEGON.- Hem de començar per dir que hi ha dos fets que han estat plenament provats i no controvertits per la part defenent: l'un, és que les obres- que ara són reclamades en el seu import original- es van dur a terme en la propietat de la Sra. Sanç i de la Sra. Codina amb el ple coneixement i consentiment d'elles; el segon, que varen ser pagades en la seva totalitat per part del Sr. Agullo.

TERCER.- El fonament legal per reclamar aquest import el situa el Sr. Agent en dos figures jurídiques (fet quart de la seva demanda): una, el l'usatge Si quis in alieno (vol. I, llibre 6è, títol I constitució única de les Constitucions i altres drets de Catalunya); dues, la figura de l'enriquiment injust.

Aquell usatge que es de plena aplicació en el dret andorrà i que l'Hble. Batlle ha considerat d'aplicació al cas present és un usatge que regula dues maneres d'accessió: la de l'arrendatari que sembra, planta o edifica en el terreny de l'arrendador i el que ho fa en sòl aliè sense cap altra condició que la de posseïdor. I en ambdós casos es distingeix en si aquell fet ha estat realitzat amb bona fe o en mala fe. Segons un o l'altre supòsit, se'n deriven drets o obligacions diferents.

Però el que impedeix l'aplicació d'aquest usatge al cas present és que en cap cas es pot donar el supòsit de qui construeix (de fet en el cas present només es podria parlar d'una millora en l'edificació aliena) ho fa en la creença de bona fe que ho fa en terreny propi, perquè en aquest cas sabia perfectament el Sr. Agullo que estava millorant o reformant una propietat de la Sra. Sanç i de la Sra. Codina. Tampoc es pot aplicar perquè si hi hagués fet de mala fe, suposaria que ho havia fet en contra de la voluntat de les esmentades senyores. Res de tot això. Ho va fer amb el consentiment i ajuda de les dues perquè estava destinat a la vida de la parella i de la filla en comú que havia d'arribar i que feliçment va arribar. Aleshores la figura de l'usatge Si quis in alieno no pot emparar la present reclamació.

QUART.- Però per contra, la figura de l'enriquiment injust és plenament aplicable al cas present. Aquesta classe d'enriquiment (que forma part de la nostra cultura jurídica i recollit en el nostre Dret històric per està previst en el Digest, i que ha estat reconegut com a font d' obligacions per la Jurisprudència que ha aplicat les regles clàssiques -"nemo debet lucrari ex alieno damno" (ningú ha d'obtenir lucre del dany aliè, D. 4,3,28), "Nam hoc natura aequum est, neminem cum alterius detrimento fieri locupletiorem" (perquè es equitatiu naturalment que ningú es faci mes ric amb perjudici d altre, D. 12,6,14)- és aquella figura que és contraria a la equitat, que no té una justa causa objectiva. És a dir, aquell enriquiment que no té cap mena de justificació per comportar un augment de patrimoni a una part i la correlativa disminució o empobriment de l' altra part, sense que aquesta hagi de suportar-lo per no haver-hi cap causa legal que l'obligui a fer-ho.

Cal que es produeixi un increment patrimonial d'una persona, que pot ésser un augment patrimonial o bé una manca de disminució del mateix i el correlatiu empobriment patrimonial d'una altra; que existeixi una relació o nexe causal entre l'empobriment i l'enriquiment i que no existeixi causa que motivi l'empobriment patrimonial produït. La institució de l'enriquiment injust que troba el seu origen en las "condictiones" del dret romà i, fonamentalment, en la condictio sine causa.(STSJC 22-4-04 número 2171).

En el present cas, produïda la ruptura de parella i abandonat el domicili per part del Sr. Agullo que va tenir lloc en el dia 30-7-2012, resulta que les propietàries de les unitats immobiliàries resten propietàries de les millores establertes en les seves respectives propietats que han estat pagades exclusivament per la part agent que ja va deixar de gaudir-ne de manera definitiva.

Aleshores, aquest aprofitament de futur a partir del dia 31.7.12, ha de ser compensat en la justa mesura.

CINQUÈ.- Entrant ja en la quantificació de la "justa mesura" hem de fer una sèrie de consideracions. En primer lloc, la inevitable depreciació pel desgast d'ús d'unes millores fetes en l'any 2004 i començament de l'any 2005. En la relació de factures abonades i ara reclamades en la demanda podem comprovar que destaquen diverses adquisicions en forma de millores de tecnologia electrònica tant en la planta habitada (primer planta i l'espai de la segona planta), com també en la planta baixa (en la qual es va agençar un espai com SPA). Resulta, per tant, del tot raonable considerar que l'import de les obres fetes en el seu moment, fins al moment de l'abandonament de l'habitatge per part del Sr. Agullo, han sofert una depreciació fruit del pas del temps i del desgast per l'ús. I aquesta depreciació la xifrem prudencialment, atès el temps transcorregut, en un 25%. Així doncs del principal reclamat -i que en el seu quantum no ha estat objecte de controvèrsia- cal reduir aquest percentatge per deixar-lo en 268.701 EUR.

SISÈ.- El pas següent l'hem de centrar en el gaudi que ha tingut el Sr. Agullo de les pròpies millores realitzades. Ha quedat palès que, en primer lloc, la necessitat d'habilitar unes estances en la part de la planta segona unida -per escala- amb la planta primera responia a la necessitat de disposar d'espai per a l'ocupació dels dos fills que havia tingut el Sr. Agullo amb una anterior parella i, fins i tot, en la reconeguda voluntat d'aquests d'obtenir finalment la custòdia del seu fill E., cosa que li feia preveure un major espai. En segon lloc, l'agent ha viscut en aquest habitatge fins al dia 30-7-2012, tal i com ell va reconèixer en el seu escrit de rèplica i, així, ha pogut gaudir de totes les comoditats de l'habitatge familiar sense que hagués satisfet cap mena de contraprestació.

En aquest punt cal fer esment a la pretensió esmentada per les defenents en el sentit que calia deduir -si es que s'entenia que havia que quantificar les millores que ara se li imputaven- tant l'equivalent a una renda del lloguer d'un habitatge de similars característiques durant el temps que l'agent el va ocupar, com també deduir l'import de les obres que ara resultarien necessàries per retornar les dues plantes primera i segona i la planta baixa al seu estat original. Però hem de ressaltar que quant al primer aspecte no s'ha proposat cap prova per poder entrar en la petició concreta que es feia, com pel que fa la segona pretensió deductiva, es va proposar prova pericial d'un arquitecte per determinar aquell cost de reposició però, finalment, la part hi va renunciar. En canvi, la seva estratègia processal posterior consistent en aportar un informe del mateix arquitecte tècnic que va fer el projecte de millora de la casa per acreditar el cost de reposició al seu estat originari, no pot ser tinguda per exitosa. En primer lloc, perquè no ha pogut ser sotmès a contradicció per la part contrària, i, en segon lloc, perquè també el seu contingut mereixia d'explicacions sobre el criteri i preu per metre quadrat aplicat.

Dons bé, aquest ús i gaudi de l'habitatge reformat, tant pel propi agent com pels seus fills de l'anterior matrimoni, el quantifiquem en el 50 % del valor de les obres indicat en el fonament jurídic anterior. O sigui en 134.350,50EUR.

SETÈ.- Pel que fa als altres 134.350,50EUR que es reclamen hem d'entrar en el tema de la solidaritat que la sentència d'instància qualifica com a transcendental. Compartim plenament en que les obligacions no es presumeixen solidàries (Digest 45,2,11 i Codi 8,40,3) i que en aquest cas no existeix cap vincle contractual ni legal que imposi aquella solidaritat. Però això no ha d'impedir fer front a les obligacions respectives. Podran aquestes no ser solidàries entre els obligats, però si poden ser mancomunades. I això és el que procedeix en aquesta cas. Ambdues senyores co-demandades són propietàries de diferents propietats i ambdues s'han vist afavorides per unes millores en les seves respectives propietats que sens dubte els hi han incorporat un valor afegit del qual en gaudiran cadascuna de manera exclusiva. En conseqüència, hauran de fer front a la seva contraprestació de manera mancomunada.

I per la quantificació sobre la seva quota de la suma total a satisfer a l'agent de 134.350,50EUR no es pot partir de la meitat per a cadascuna perquè les propietats no són iguals. La Sra. Codina ha vist millorada per les obres la meitat de la seva planta segona, mentre que la seva filla ha vist millorada tota la planta primera. I en quant a la planta baixa cal imputar-la per meitats. A més, que hi viu i ha viscut en la casa millorada, és la filla i no la mare. Fins i tot la pròpia Sra. Sanç va ser conscient que la inversió feta pel Sr. Agullo en la seva propietat li podia generar algun deute i per aquesta raó va signar el document de data 28.12.11 (foli 171) -que ella ha reconegut en prova de confessió judicial- a fi que la seva parella cedís el valor de les obres a favor seu en la seva propietat i renunciés a reclamar per les obres de reforma i millora, cosa que indica que sabia clarament que el Sr. Agullo tenia un dret de crèdit en contra d'ella. Finalment, aquell document no va ser signat pel Sr. Agullo.

En coherència amb aquesta situació, és just que la filla hagi de fer front a una suma més gran (66,66%) que la seva mare (33,33%) i que cal condemnar a la primera, Sra. Sanç, al pagament de la suma de 89.567EUR, i a la Sra. Codina a la suma de 44.783,50EUR.

Aquestes sumes seran millorades amb l'interès legal des de la data d'aquesta sentència, d'acord amb la pètita de la demanda (foli 20).

Decisio

VUITÈ.- En conclusió, a tot el que acabem de dir, resulta que la demanda origen de les presents actuacions ha de ser estimada de manera parcial i en conseqüència no cal fer pronunciament de condemna en costes.

NOVÈ.- L'èxit parcial del recurs s'ha de traduir, en matèria de costes processals, en la no imposició de les costes d'aquesta alçada (arg. Novel·la 82, cap. X).

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

ESTIMAR PARCIALMENT el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal del Sr. Agullo contra la Sentència dictada per l'Hble. Tribunal de Batlles en data 10 de febrer de 2015, que revoquem parcialment i ESTIMAR PARCIALMENT la demanda i condemnar de manera mancomunada a la Sra. Sanç a pagar a la part agent la suma de 89.567EUR i a la Sra. Codina a pagar-li la suma de 44.783,50EUR. més els interessos legals des de la data d'aquesta sentència.

No fem pronunciament de condemna en costes en cap de les dues instàncies.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.