Laboral, desistiment justificat àmbit material de l'article 91.1.h) de la LRL

Sentència

Magistrats

JAUME TOR PORTA VINCENT ANIERE CARLES CRUZ MORATONES

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000181/2025

ORIGEN: 3000060/2025 - 0

NIG: 5300542120250000352

SENTÈNCIA/AUTE 000145-2026 DE 22/10/2026

Ponent : Sr. Jaume TOR PORTA

Data : 22/10/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Civil

Referència : TSJC.- 0000106/2025

Nig : 5300542120230002609

IU : ECLI : AD:TSJC:2026:00145 A

SENTÈNCIA 000058/2026

PARTS:

Apel·lant: Sra. Jacqueline

Representant: Sra. Bernadeta

Advocat: Sr. Dídac

Apel·lat: Sra. Carina

Representant: Sra. Monique

Advocada: Sra. Elisenda

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Jaume TOR PORTA

Magistrats: Sr. Vincent ANIÈRE

Sr. Carles CRUZ MORATONES

OBJECTE: Laboral, desistiment justificat àmbit material de l'article 91.1.h) de la LRL

Andorra la Vella, 12 de maig del 2026.

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume TOR PORTA, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- El 12 de febrer del 2025, la representació processal de la Sra. Jacqueline formulava demanda laboral contra la Sra. Carina, titular de l'establiment SIAC demanant es dictés Sentència condemnant la demandada a pagar una indemnització per desistiment justificat per import de 3.666,36 € i, en concepte d'havers laborals meritats i no liquidats, la quantitat de 1.759,73 €, ambdós imports incrementats en un 25% addicional, resultant-ne un total de 6.782,61 €; així mateix, una indemnització pels danys i perjudicis addicionals derivats de l'acte lesiu o discriminatori sofert per la seva mandant, valorada en 10.000 €.

En conseqüència, es demana la condemna de la part demandada al pagament global a favor de la meva mandant de la suma de 16.782,61 €, corresponent als conceptes esmentats, quantitat que haurà de ser incrementada amb l'interès legal que escaigui des de la contestació a la demanda; així com la condemna de la part adversa al pagament íntegre de les costes processals, incloent-hi els honoraris d'advocat i de procuradora.

2.- El 16 d'abril del 2025, la representació processal de la Sra. Carina contestava la demanda articulada oposant-se a les pretensions que s'hi contenien, demanant es dictés Sentència desestimant-la i imposant a la part actora el pagament de les costes ocasionades.

3.- Substanciat el procediment per les vies processals corresponents, el dia 18/7/2025 requeia Sentència amb la següent part decisòria:

"Primer.- que desestimant íntegrament la demanda laboral articulada per la Sra. Jacqueline i dirigida contra la Sra. Carina -titular administrativa i alhora propietària del negoci que gira sota la denominació de "SIAC"-, ha d'absoldre i absol lliurement a la darrera de tots els pediments continguts en l'escrit de demanda enregistrat el proppassat dia dotze de febrer, amb imposició de les costes processals a la primera segons s'ha resolt en el darrer Fonament de Dret"

3.- La representació processal de la Sra. Jacqueline ha interposat recurs d'apel·lació contra la sentència de la Batllia, el qual es fonamenta, en síntesi, en les següents al·legacions:

En primer lloc, s'invoca un error de dret en relació amb la denominada "cristal·lització" dels fets, sostenint que la carta de desistiment no exigeix una descripció exhaustiva ni impedeix al tribunal subsumir els fets en els títols jurídics pertinents ni valorar els indicis que se'n desprenen.

En segon lloc, es denuncia una incorrecta valoració de la prova, especialment dels enregistraments aportats, que es consideren prova directa i lícita acreditativa de pressions, amenaces i mesures sancionadores, així com una valoració esbiaixada de la prova testifical, atorgant credibilitat preferent als testimonis de l'empresa i minimitzant els de la part actora.

Igualment, es posa de manifest la infracció de la normativa laboral per la imposició de vacances i modificacions horàries sense garanties legals, així com per l'existència d'un tracte vexatori reiterat constitutiu d'assetjament moral, amb afectació a la salut de la treballadora i dret a indemnització addicional.

A més, s'al·lega vulneració del dret a la tutela judicial efectiva per manca d'una valoració integral i motivada de la prova i dels drets en joc, així com per conclusions contradictòries sobre l'existència de danys a la salut.

També es combat la qualificació dels fets com a conflicte puntual, defensant que existeix una conducta reiterada i sostinguda en el temps que integra assetjament laboral.

Com a conseqüència, se sol·licita el reconeixement del desistiment justificat amb les corresponents indemnitzacions i interessos, així com la revisió de la condemna en costes.

Finalment, s'aporta prova nova consistent en una comunicació interna de l'empresa que evidenciaria la substitució premeditada de la treballadora durant la seva baixa mèdica, reforçant la tesi d'assetjament, mala fe empresarial i manca de credibilitat dels testimonis de la part adversa.

En aquest context, demana la revocació de la Sentència de la Batllia, i que es dicti nova Sentència en aquesta alçada acollint totes les pretensions articulades per la seva representada en el seu escrit rector.

4.- La representació de la Sra. Carina s'ha oposat al recurs i ha sol·licitat que es confirmi íntegrament la sentència apel·lada defensant, en primer lloc, la inadmissibilitat de la prova nova proposada, entenent que era aliena als fets litigiosos i que podia haver estat aportada en primera instància, generant en cas contrari indefensió.

D'altra part, sosté que la sentència de la Batllia no contenia errors de dret ni vulnerava el dret a la tutela judicial efectiva, i que la prova s'havia valorat de manera conjunta i no arbitrària.

Es nega l'existència d'incompliments laborals o assetjament, afirmant que només es va produir un conflicte puntual i que no hi ha dany a la salut imputable a l'empresa.

Finalment, defensa l'aplicació de la doctrina de la "cristal·lització" i sol·licita la desestimació del recurs amb imposició de costes.

5.- Per aute de 28-10-2025 s'inadmetia la prova proposada per la part recurrent en aquesta alçada i per aute de 14 de gener del 2026 es desestimava el recurs de reposició que es va articular contra l'anterior decisió.

6.- Per Providència de 9 de febrer del 2026 es modificava la designa de ponent inicialment realitzada, ratificant els autes de 28/10/2025 i 14/01/2026 dictada per la magistrada inicialment ponent.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- L'objecte del present recurs d'apel·lació se circumscriu a determinar si la sentència d'instància ha incorregut en errors de dret i de valoració de la prova en desestimar l'existència d'un desistiment justificat de la treballadora, així com en negar la concurrència d'incompliments greus de l'empresa, inclòs l'assetjament moral.

En particular, es tracta d'examinar: 1) la correcta aplicació de la doctrina de la "cristal·lització" i l'abast dels fets valorables; 2) la valoració de la prova practicada -documental, testifical i enregistraments-; 3) la qualificació jurídica dels fets com a incompliments laborals o com a conflicte puntual; 4) l'existència o no de vulneració de drets fonamentals, inclosa la tutela judicial efectiva; i 5) la procedència de les indemnitzacions sol·licitades.

Segon.- Fets provats i altres circumstàncies d'interès per a la resolució

El 13 de febrer de 2023 la Sra. Jacqueline va iniciar una relació laboral amb la Sra. Carina com a administrativa del negoci SIAC. Posteriorment, a partir del 14 de maig de 2024, va iniciar un període de baixa laboral, que es va prolongar fins al 5 de desembre de 2024 en què es va reincorporar a la feina de manera anticipada respecte de la data de finalització inicialment prevista. Aquesta reincorporació anticipada va impedir que l'empresa pogués disposar immediatament del seu lloc de treball, atès que durant la seva absència les funcions havien estat assumides per una altra treballadora. En aquest context, ambdues parts van mantenir una conversa que la treballadora va enregistrar sense coneixement de la demandada i que ha estat aportada al procediment acompanyant l'escrit de demanda. Al marge d'aquesta conversa, el mateix dia l'empresària trametia diferents cartes a l'assalariada. En la primera (document 15 de l'índex electrònic) se li comunicava que durant la seva baixa, l'empresa havia procedit el dia 1 de juliol anterior, a un canvi de política interna que no li havia estat comunicada atesa la suspensió del contracte de treball per la qual, per a les jornades de treball superiors a 8 hores, s'incloïa un descans obligatori d'una hora per dinar. També se li feia saber que durant la jornada laboral quedava prohibit fumar o absentar-se així com l'ús de dispositius mòbils que no fossin els proporcionats per l'empresa. En la segona (document 16), se li comunicava una modificació del seu horari laboral a partir del 12 de desembre del 2024 el què passava a ser de 9 a 13 i de 15 a 19 hores. I en la darrera l'empresària es queixava de la gravació realitzada d'amagat per l'assalariada, denunciant que la realització d'aquestes suposava una infracció a la normativa laboral vigent, i en particular al dret a la intimitat i a la protecció de les dades personals, tot assabentant-la que cursaria la denúncia corresponent, en considerar que aquesta acció podia ser constitutiva de delicte.

Resulta acreditat que l'endemà (6 de desembre del 2024), la demanda iniciava un nou període de baixa laboral que es perllongà fins al 12 de desembre següent. No obstant això, el 13 de desembre del 2024, la Sra. Jacqueline lliurava a la demandada una carta de desistiment justificat. Aquesta decisió extintiva s'articula sobre tres pilars essencials. D'una banda, s'invoca l'existència d'un tracte vexatori i d'una situació d'assetjament laboral, integrada per conductes d'intimidació, pressió i menysteniment, susceptibles d'atemptar contra la dignitat i la integritat de la persona treballadora, en els termes previstos a l' article 91.1.h de la Llei de relacions laborals . D'altra banda, es denuncia un incompliment greu de les obligacions empresarials, exterioritzat en amenaces, imposicions relatives al gaudi de vacances i modificacions de les condicions de treball sense la deguda cobertura legal, conforme a l' article 91.1.e del mateix text legal . Finalment, es fa valer el perjudici ocasionat a la salut de la treballadora, amb afectacions de caràcter psicològic que haurien requerit assistència mèdica, subsumible en la causa contemplada a l'article 91.1.f. En definitiva, es defensa que el conjunt dels fets així descrits suposaven una actuació empresarial orientada a provocar la sortida de la treballadora de l'empresa, amb vulneració dels seus drets, tot fonamentant la pretensió indemnitzatòria en els termes dels articles 91.4 i 92 de la Llei de relacions laborals .

En aquest context, la representació processal de la part actora instava la demanda que ha originat el present litigi, que fonamenta en la tesi que la relació laboral es va desenvolupar des del seu inici en un entorn anòmal i progressivament degradat, caracteritzat per un tracte vexatori, pressions constants i un elevat nivell d'estrès, amb incidència directa en la salut psicològica de la treballadora i que hauria donat lloc a diverses situacions d'incapacitat temporal; s'afegeix que, en el moment de la seva reincorporació, l'empresa hauria intensificat aquesta dinàmica mitjançant conductes orientades a forçar la seva desvinculació, consistents en pressions per acceptar vacances no desitjades, manca d'ocupació efectiva o assignació de tasques inadequades, així com la imposició de modificacions unilaterals de les condicions de treball -especialment en matèria d'horari- sense la deguda justificació ni respecte de les garanties legals, tot plegat en un context de tensió sostinguda i amb actituds que es qualifiquen d'intimidatòries i vexatòries, a les quals s'afegeixen irregularitats en el funcionament empresarial; sobre aquesta base, es defensa que el conjunt d'aquestes conductes integra un supòsit d'assetjament laboral i, alhora, un incompliment greu de les obligacions empresarials, amb un perjudici efectiu sobre la salut de la treballadora, la qual cosa justificaria el desistiment de la relació laboral, i, en coherència, es sol·licita el reconeixement d'aquest desistiment com a justificat amb dret a la corresponent indemnització, el pagament dels havers laborals meritats i no satisfets, una indemnització addicional pels danys i perjudicis derivats de la vulneració dels seus drets, així com els interessos legals i la imposició de les costes processals a la part demandada.

La Sentència dictada per la Batllia desestima la demanda articulada decisió que fonamenta en la manca d'acreditació dels fets invocats per justificar el desistiment. Per això parteix de la delimitació de l'objecte del procés als fets continguts en la carta de desistiment i conclou que no s'ha provat ni un assetjament laboral amb caràcter reiterat ni cap incompliment greu empresarial. Afegeix, d'altra part, que la prova practicada no acreditava aquell entorn laboral hostil que la part actora al·legava, ni el vincle entre les baixes mèdiques i la conducta que s'atribuïa a l'empresa. Quant als fets produïts el dia en què l'assalariada es va reincorporar a la feina es qualifiquen d'un conflicte puntual, mancat de la gravetat exigida. En conseqüència, desestima la demanda perquè es considera no concorrien les causes de desistiment justificat, imposant a la part demandant el pagament de les costes ocasionades.

I és contra aquesta decisió que s'alça la part recurrent segons els arguments que ja hem tingut ocasió d'exposar abans i que s'examinaran seguidament.

Tercer.- Formalitats del desistiment i teoria de la cristal·lització

La resolució d'instància es construeix sobre la premissa que el contingut de la carta de desistiment justificat delimita de manera tancada i definitiva el marc fàctic del litigi, amb la conseqüència de rebutjar qualsevol ampliació o desenvolupament posterior dels fets en l'escrit de demanda. D'aquesta manera, en aplicació de la denominada teoria de la cristal·lització, entén que el relat efectuat per la treballadora en el moment de comunicar la seva decisió extintiva condiciona necessàriament l'abast de les seves facultats d'al·legació i, correlativament, el mateix objecte de cognició del procés.

Aquest argument, però no el podem compartir. En efecte, en la Sentència de 20 de març del 2024 (rotlle TSJC-351/2023) tinguérem ocasió de sintetitzar la doctrina de la Sala respecte de la qüestió indicada, sostenint:

"si bé és cert que l'article 91.2 de la LRL vol que el desistiment justificat de la persona assalariada es faci per escrit amb exposició de la seva causa, aquesta exigència formal respecte del deure de la motivació, no esdevé equiparable amb aquella que l'art. 101.1 preveu quan exigeix que "la notificació de les faltes requereix una comunicació escrita a la persona assalariada en la qual s'ha de fer constar la data i els fets que la motiven ( )". En efecte, l'abast del dèbit explicatiu inherent a cada modalitat extintiva del contracte de treball, s'ha d'abordar des de la seva perspectiva teleològica, desentranyant la concreta finalitat perseguida per la norma. Així, mentre que la carta d'acomiadament, entesa com a mecanisme de comunicació de la decisió extintiva del contracte de treball a iniciativa de l'empresari, ha de contenir un relat de fets característics prou precís per a permetre al treballador determinar el que se li retreu i poder impugnar vàlidament aquesta decisió en el breu termini que la Llei contempla (art. 9 LRL), amb ple coneixement de causa sobre la base del relat de fets preestablerts en la carta d'acomiadament, sense que respecte d'aquest i d'acord amb el dret a la defensa i a la igualtat d'armes processals estructural al procediment andorrà, es pugui admetre una qualsevol variació posterior ("teoria de la cristal·lització"). En canvi, en el supòsit del desistiment justificat, aquesta exigència respecte de la comunicació inicial de la causa de l'acomiadament ha de ser atenuada atès que en definitiva, en cas de reclamació judicial per part del treballador, l'empresari podrà defensar-se amb plenes garanties en el seu escrit de contesta sense indefensió de cap mena en relació amb el relat de fets que se li poden retreure en la demanda formulada.

En aquesta situació, l'exigència de l'exposició de la causa que l'art. 91.2 contempla, s'ha de cenyir al caràcter justificat de la mesura adoptada, però no pot condicionar ni el relat de fets que es pot haver realitzat ni impedir al treballador en el seu escrit de demanda, introduir arguments o fets complementaris que no haguessin estat relatats amb anterioritat en la carta de desistiment, tal com ja hem pogut establir en diferents supòsits anàlegs (vg. TSJSC 303/08 del 26-03-2009 i TSJC-034/12 del 31-05-2012, TSJC-276/2017 del 22-12-2017 entre altres)"

En conseqüència, la teoria de la cristal·lització, tal com és aplicada per l'òrgan a quo, pot tenir plena virtualitat en l'àmbit de l'acomiadament disciplinari, però no pot ser traslladada de manera automàtica als supòsits d'extinció de la relació laboral a iniciativa de la persona assalariada, on la seva eficàcia es troba necessàriament matisada. En aquest marc, no pot erigir-se en un límit que impedeixi o restringeixi el dret de la treballadora a desenvolupar en la demanda els fets que donen suport a la causa de desistiment prèviament invocada.

Quart.- El segon motiu del recurs que la part recurrent introdueix pivota al torn de la valoració de la prova que s'ha efectuat en relació amb les converses que les parts varen mantenir el 5 de desembre del 2025 i la seva cabuda en el supòsit previst en l'art. 91.1.H) de la Llei.

Abans d'abordar, però l'anàlisi d'aquest motiu del recurs, escau recordar la doctrina de la Sala en relació amb la validesa dels enregistraments de converses efectuats per la persona treballadora, atès que es tracta d'un element probatori central en el present litigi. En efecte, hem admès que la captació d'una conversa per part d'un dels seus interlocutors no vulnera, per si mateixa, cap dret fonamental, sempre que es respectin determinats límits vinculats a la finalitat i a l'ús de la gravació. Així, en la Sentència d'11 de març de 2025 (rotlle TSJC-322/2024), vàrem dir que l'enregistrament de converses és lícit quan qui grava és part activa en la conversa i actua amb la finalitat de protegir interessos legítims, en els termes de l' article 4.2.c) de la Llei 30/2014 Qualificada del Dret a la intimitat, l'honor i la pròpia imatge. Aquesta legitimació es reforça quan la gravació no es destina a la seva difusió pública, sinó a un ús estrictament personal i, singularment, a la seva aportació com a mitjà de prova en un procediment judicial. Des d'aquesta perspectiva, la gravació esdevé un instrument probatori especialment rellevant en l'àmbit de les relacions laborals, en què sovint les situacions controvertides es produeixen en un context de manca de testimonis o de dificultat probatòria, de manera que l'enregistrament pot constituir, en la pràctica, l'únic mitjà idoni per acreditar determinats fets. En conseqüència, la seva admissió no només resulta conforme a dret, sinó que es presenta com a necessària per garantir l'efectivitat del dret de defensa de la persona treballadora, inscrivint-se plenament dins dels paràmetres de licitud i proporcionalitat exigits, sense que pugui ser objecte de rebuig pel sol fet de la seva forma d'obtenció.

D'altra part, no podem perdre de perspectiva que la validesa dels enregistraments es projecta sobre la causa de desistiment prevista en l'art. 91.1.h) de la LRL ("En general, qualsevol acte de l'empresari o dels seus representants que de qualsevol manera sigui vexatori per a la persona assalariada, ofengui la seva dignitat com a persona, l'obligui a conculcar l'ordenament jurídic, o suposi una discriminació o una conducta constitutiva d'assetjament moral o sexual"), precepte que constitueix una clàusula general residual de tancament del sistema, que actua com a garantia última de protecció davant de qualsevol comportament patronal que atempti contra la dignitat personal, la integritat moral o la legalitat vigent. Respecte d'aquest motiu de desistiment en la Sentència de 23 de maig de 2024 (rotlle TSJC 031/2024), que al seu torn reprenia la de 30 de novembre de 2021 (rotlle TSJC 198/2021), i quin criteri reafirmàvem en la Sentència del rotlle TSJC 172/2025, sosteníem que l'assetjament consisteix en el maltractament, intimidació o setge deliberat, persistent i sistemàtic exercit per qui ostenta funcions directives a l'empresa, o pels seus representants, envers un treballador, amb la finalitat última de forçar-ne l'abandó de l'organització. Aquesta conducta es manifesta habitualment a través de comportaments, paraules, actes o gests que atempten contra la personalitat, la dignitat o la integritat física o psíquica del treballador, en vulneració del dret a un treball digne reconegut a l' article 29 de la Constitució . Conformement, a aquesta doctrina consolidada, els elements constitutius de la conducta d'assetjament moral en el treball són els següents: primer, la presència en l'autor d'una intencionalitat lesiva, és a dir, d'una voluntat deliberada i conscient de sotmetre el treballador a una situació degradant o hostil amb la finalitat de perjudicar les seves condicions de treball o de forçar-ne la sortida de l'organització; segon, la producció d'un dany efectiu en l'esfera dels drets laborals i personals essencials del subjecte passiu -en particular, la seva dignitat com a treballador, però també, eventualment, el dret a la no discriminació, a la integritat física i moral, a l'honor, a la intimitat personal o a la pròpia imatge-; tercer, el caràcter complex, continuat, reiterat i sistemàtic de la conducta; i quart, la vinculació d'aquesta conducta al lloc de treball o a l'ocasió de la prestació laboral. Ara bé, l'abast del precepte legal indicat no exhaureix la seva eficàcia al sol assetjament segons la configuració que n'acabem de realitzar sinó que a partir del moment en què el legislador l'enumera com una de les categories d'actes de l'empresari que poden justificar el desistiment, s'ha de considerar que assegura també deguda protecció a les vexacions, ofenses a la dignitat, discriminacions, etc.. que malgrat intervenir de forma episòdica, per la seva intensitat i gravetat objectiva justifiquen per si sols la resolució del contracte de treball. Dit en altres paraules, el que el defineix no és la repetició com succeeix amb l'assetjament, sinó la qualitat intrínsecament humiliant de la conducta, essent-ne l'element central, el menysteniment de la persona en un moment determinat.

Quant a la prova, les conductes de l'empresari que s'encabeixen en el tipus examinat rarament es manifesten mitjançant actes formals o fàcilment acreditables de manera directa, sinó que acostuma a exterioritzar-se a través d'una pluralitat de conductes que, considerades aïlladament, poden semblar intranscendents, però que, valorades conjuntament i en el seu context, revelen un patró de comportament objectivament lesiu; per això, la valoració probatòria no pot fer-se de manera fragmentada, sinó que exigeix una anàlisi global i contextualitzada del conjunt dels elements aportats, a fi de determinar si configuren un relat coherent i versemblant. En aquest marc, la prova és essencialment indiciària, de manera que no es requereix l'acreditació plena de cada episodi, sinó la concurrència d'un conjunt d'indicis plurals, consistents i concordants que permetin inferir, amb un grau raonable de probabilitat, l'existència d'un entorn laboral hostil; aquests indicis, però, han de ser objectivables, tenir una mínima solidesa i mantenir una connexió lògica entre ells, sense que sigui suficient la mera percepció subjectiva de la part actora ni la simple existència d'un conflicte laboral ordinari. En aquest context, i d'acord amb el principi de facilitat probatòria propi del dret del treball, un cop la part treballadora aporta un principi de prova suficient, correspon a la part empresària oferir una explicació objectiva i raonable dels fets, aliena a qualsevol finalitat lesiva, sense que aquesta modulació comporti una inversió automàtica de la càrrega de la prova ni eximeixi la part actora de l'obligació d'aportar un quadre indiciari mínim i consistent que serveixi de base al debat probatori.

D'acord amb els criteris exposats, escau analitzar el contingut del conjunt d'enregistraments aportats. De la seva audició es desprèn que, en data 5 de desembre, la treballadora es reincorpora al seu lloc de treball després d'un període prolongat de baixa, amb caràcter anticipat respecte de la data inicialment prevista. En aquell moment, l'empresària li manifesta que no disposava ni d'ordinador ni de tasques per assignar-li de manera immediata, proposant-li que s'agafés set dies de vacances per tal de reorganitzar l'activitat. Davant les reticències de la treballadora, en considerar que aquesta opció no s'adequa a les seves necessitats, se li fa saber que, en cas de romandre al lloc de treball, no tindria ocupació efectiva, indicació que, atenint-nos al context i al to emprat, no pot ser interpretada com una mesura denigrant, sinó com l'expressió de la manca de tasques disponibles en aquell moment. Aquesta dinàmica es manté al llarg de la primera conversa en un to globalment moderat, fins que la treballadora manifesta la seva voluntat de consultar la situació amb la Inspecció de Treball.

En un segon enregistrament, un cop realitzada aquesta consulta, la treballadora comunica que des d'inspecció de treball se li havia fet saber que no se li poden imposar vacances i que se li havia de facilitar ocupació efectiva, a la qual cosa l'empresària responia que li assignarà tasques, produint-se a partir d'aquest moment un canvi significatiu en el to de la conversa, amb una escalada de tensions i retrets recíprocs. Seguidament, l'empresària lliurava a la treballadora diversos albarans per a la seva classificació i se li plantejava la qüestió de l'horari laboral i del temps de descans, indicant-se un horari de 9 a 18 hores amb una hora per dinar, diferent del que la treballadora realitzava amb anterioritat a la baixa. La tensió entre les parts augmenta progressivament, amb imputacions per part de la treballadora d'eventuals conductes il·legals que la treballadora atribuïa a l'empresària prop de tercers assalariats i amb una elevació del to de la discussió, fins que aquesta manifestava la seva voluntat de finalitzar la relació laboral i sol·licitava que se li facilités la corresponent carta amb aquest sentit. Finalment, en la darrera gravació, es produeix el lliurament de diverses comunicacions escrites -imaginem que es tracta d'aquelles que s'han aportat- i seguidament intervé un tercer (" Stephen"), que s'adreça a la treballadora en termes crítics i recriminatoris respecte de la seva actitud.

Aquest conjunt d'elements no pot ser subsumit en el supòsit previst a l'article 91.1.h), en la mesura que no concorren els requisits propis de l'assetjament laboral prèviament delimitats -especialment el relatiu a la reiteració-, ni tampoc es pot considerar que les actuacions de l'empresària presentin un caràcter objectivament humiliant o degradant des de la perspectiva d'un observador imparcial, ni que responguin a una voluntat específica de lesionar la dignitat de la treballadora. Igualment, no es desprèn que la demandant fos compel·lida a infringir l'ordenament jurídic ni que es produís cap situació de discriminació.

D'altra part, pel que es refereix a la vinculació que la part recurrent pretén establir entre els fets del 5 de desembre i les seves baixes mèdiques anteriors, els únics elements objectius aportats són els certificats mèdics, que acrediten una situació d'ansietat, però no estableixen cap relació causal amb l'entorn laboral. La prova testifical practicada en aquest punt es revela insuficient, atès que un dels testimonis es limita a reproduir el relat de la mateixa interessada, sense percepció directa dels fets, mentre que l'altre, malgrat afirmar disposar d'un enregistrament rellevant, no l'aporta, impedint així la seva valoració.

Cinquè.- Des d'aquesta perspectiva, escau examinar si els fets del dia 5 de desembre integren un incompliment greu del contracte imputable a l'empresa. De la valoració conjunta de les converses i dels actes esdevinguts es desprèn que, malgrat que l'actitud de la treballadora no resulta plenament espontània i incorpora elements de confrontació, tampoc la conducta empresarial s'ajusta als paràmetres exigibles de correcció i legalitat. En efecte, l'empresària va proposar -i inicialment va pretendre imposar- el gaudiment immediat de vacances sense respectar les exigències temporals legals (art. 65.4 LRL), va negar de manera inicial l'ocupació efectiva al·legant dificultats organitzatives (art. 44.2.a LRL) i va anunciar una alteració de l'horari de treball respecte d'aquell que se seguia amb anterioritat.

Si bé és cert que l'empresa disposa, en virtut del seu poder de direcció i organització, de la facultat d'introduir modificacions en les condicions de treball dels seus assalariats, no ho és menys que l'exercici d'aquestes prerrogatives es troba sotmès a límits materials i finalistes estrictes, en la mesura que han de respondre necessàriament a causes tècniques, organitzatives o productives reals i objectivables, i exercir-se en tot cas d'acord amb les exigències de la bona fe contractual (art. 54.1.c LRL). Aquestes facultats no poden esdevenir un instrument arbitrari o reactiu, desvinculat de les necessitats de l'empresa. En el cas que ens ocupa, les mateixes manifestacions de l'empresària, tal com es desprèn de les converses enregistrades, evidencien que la decisió d'alterar l'horari de treball no obeïa a cap necessitat estructural o funcional de l'organització, sinó que s'inscrivia en una dinàmica de confrontació personal amb la treballadora -expressada de forma explícita en termes de reciprocitat reactiva ("si tu vas a males, jo també")-, la qual cosa desnaturalitza completament la finalitat legítima que ha de presidir l'exercici d'aquestes facultats i la situa fora dels paràmetres admesos per l'ordenament jurídic.

En aquest context, ens trobem davant d'un supòsit paradigmàtic d'ús desviat de les facultats empresarials, en la mesura que es pretén alterar unilateralment condicions de treball que havien esdevingut estables i consolidades en el temps -i, per tant, integrades en el contingut obligacional de la relació laboral- mitjançant la invocació sobrevinguda de la seva eventual irregularitat. Aquesta argumentació no pot ser acollida, atès que la mateixa empresa havia tolerat, acceptat i aplicat aquestes condicions des de l'inici de la relació laboral, generant en la treballadora una expectativa legítima de continuïtat que forma part del nucli del contracte. Permetre ara que l'empresària es desvinculi d'aquestes condicions sota el pretext de la seva suposada il·legalitat suposaria admetre un exercici contrari a la doctrina dels actes propis i al principi de seguretat jurídica. En conseqüència, aquesta invocació extemporània no pot constituir un fonament vàlid per legitimar una modificació unilateral de les condicions vigents ni, encara menys, per justificar un incompliment de les obligacions contractuals assumides.

En aquest context, i ponderant el conjunt de circumstàncies concurrents, s'ha d'entendre que la conducta empresarial integra un incompliment greu de les seves obligacions que si bé no es va poder arribar a materialitzar a la pràctica, va ser exclusivament per motius del desistiment de la treballadora de la relació laboral. En aquestes coordenades, la decisió extintiva de la treballadora, ha de considerar-se que va intervenir per motius justificats, el què li obre la via a obtenir la indemnització prevista en la Llei.

Sisè.- Quant a la indemnització per desistiment justificat que es reclama -6.782,61.- €-, l'import no ha estat discutit per la demandada, i el seu càlcul s'ha realitzat de conformitat a dret en atenció al salari base de la treballadora (1.675,75.- €).

El què, però no pot prosperar és la pretensió econòmica complementària que s'introdueix (10.000.- €) perquè tal com hem argumentat amb anterioritat no concorre prova que permeti relacionar causalment el quadre psicopatològic descrit per la part actora amb un qualsevol conflicte laboral.

Setè.- En atenció a tot el que ha estat exposat, escaurà estimar parcialment el recurs articulat per la representació processal de la Sra. Jacqueline respecte de la Sentència de 18 de juliol del 2025 que es revoca i en el seu lloc disposem l'estimació parcial de la demanda, condemnant la Sra. Carina a pagar a la primera una indemnització per desistiment injustificat per import de 6.782,61.- € que caldrà incrementar dels interessos legals meritats des de la data de la contesta a la demanda i fins al dia del seu total pagament. Tanmateix aquest import haurà de ser declarat i cotitzat prop de la CASS.

Vuitè.- Atesa la naturalesa laboral del present litigi i compte tingut de la doctrina constant de la sala en aquest àmbit, s'han d'imposar a la demandada el pagament de les costes ocasionades en ambdues instàncies.

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

ESTIMAR parcialment el recurs articulat per la representació processal de la Sra. Jacqueline respecte de la Sentència de 18 de juliol del 2025 que es revoca i en el seu lloc disposem l'estimació parcial de la demanda, condemnant la Sra. Carina a pagar a la primera una indemnització per desistiment injustificat per import de 6.782,61.- € que caldrà incrementar dels interessos legals meritats des de la data de la contesta a la demanda i fins al dia del seu total pagament. Tanmateix, aquest import haurà de ser declarat i cotitzat prop de la CASS.

Imposem a la Sra. Carina el pagament de les costes ocasionades en ambdues instàncies.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.