Contracte d'arrendament, novació extintiva vs modificativa, indemnització per lucre cessant i costes

Sentència

Magistrats

JAUME TOR PORTA VINCENT ANIERE CARLES CRUZ MORATONES

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000011/2026

ORIGEN: 4000436/2024 - 0

NIG: 5300542120240002312

SENTÈNCIA 000047-2026 DE 15/04/2026

Ponent : Sr. Jaume TOR PORTA

Data : 15/04/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Civil

Referència : TSJC.- 0000011/2026

Nig : 5300542120240002312

IU : ECLI : AD:TSJC:2026:00047

SENTÈNCIA 000047/2026

PARTS:

Apel·lant: Sr. Marcos

Representant: Sra. Colette

Advocat: Sr. Roger

Apel·lada: Sra. Carme

Representant: Sra. Agnès

Advocada: Sra. Teodora

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Jaume TOR PORTA

Magistrats: Sr. Vincent ANIÈRE

Sr. Carles CRUZ MORATONES

OBJECTE: Contracte d'arrendament, novació extintiva vs modificativa, indemnització per lucre cessant i costes.

Andorra la Vella, a 15 d'abril del 2026.

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume TOR PORTA, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- En data 16/10/2024, la representació processal de la Sra. Carme, va interposar demanda de resolució de contracte d'arrendament en relació a l'immoble situat a l' ADR000 d'Andorra la Vella, desnonament i reclamació de quantitat contra el Sr. Marcos, sol·licitant la declaració d'extinció del contracte, la restitució de la possessió del local arrendat i la condemna del demandat al pagament de les quantitats derivades de l'ocupació indeguda, així com de les costes i eventuals danys.

2.- En data 27/11/2024, la representació processal del Sr. Marcos va presentar escrit de contestació amb oposició a la demanda, interessant la desestimació íntegra de les pretensions formulades de contrari o, subsidiàriament, la desestimació parcial de les quantitats reclamades, amb imposició de costes a la part actora.

3.- En data 24/07/2025 es va celebrar la vista oral del present procediment, sense que les parts fessin ús de la facultat de complementar per escrit les conclusions formulades verbalment.

4.- L'11/12/2025 requeia Sentència amb la següent part decisòria:

"Que estimant substancialment la demanda formulada en data 16/10/2024 per la Sra. Carme contra el Sr. Marcos, ha de declarar i declara que el contracte d'arrendament celebrat l'01/10/2011 en relació al local comercial situat ADR000 d'Andorra la Vella, va quedar extingit en data 30/09/2024, i ha de condemnar i condemna al Sr. Marcos a:

Primer.- Deixar el local descrit anteriorment, lliure, vacu i expedit a la disposició de la part instant d'aquest plet, sota apercebiment de desnonament.

Segon.- Donar de baixa prop de les administracions el negoci que s'explota en el local llogat.

Tercer.- Satisfer al demandant un import mensual equivalent a l'import de la darrera renda practicada en concepte d'ocupació indeguda que resultin impagades, des l'01/10/2024 i, fins a l'efectiu retorn de la possessió; augmentades amb els interessos legals per mensualitats vençudes.

Quart.- Satisfer al demandant un import mensual a l'ordre de 3.568,72.- €, en concepte d'indemnització per danys i perjudicis derivats de l'ocupació indeguda a comptar del 01/01/2025, i fins el moment en què es produeixi el retorn efectiu de la possessió del local; augmentades amb els interessos legals per mensualitats vençudes.

Cinquè.- Quant a la reclamació de danys, aquests s'han de desestimar per ser hipotètics i, futurs i, això sense perjudici que pugui formular-se la pretensió en el moment processal oportú, de conformitat amb l'

article 410, apartat quart del Codi de procediment civil

.

Sisè.- Imposar les costes processals causades al defenent segons s'ha raonat en el darrer Fonament de Dret".

5.- Contra aquesta resolució formula recurs d'apel·lació la representació processal de l'arrendatari demanant, amb caràcter principal, la revocació íntegra de la sentència i la desestimació de la demanda, declarant la vigència de la relació arrendatària que derivaria, segons sosté, de l'acord de novembre de 2022. Subsidiàriament, interessa la revocació parcial de la resolució pel que fa a la condemna al pagament de la indemnització per danys i perjudicis, així com la no imposició de les costes processals i de les despeses extrajudicials en base als següents motius de greuge.

En primer lloc, sosté que la relació arrendatària va patir una novació a partir de l'acord assolit el novembre de 2022, en la mesura que les modificacions introduïdes afectaven l'objecte, la renda i les condicions del contracte tenien caràcter essencial i revelarien la voluntat de substituir el contracte originari per un de nou.

En segon lloc, amb caràcter subsidiari, impugna la condemna al pagament d'una indemnització per danys i perjudicis, al·legant la manca de prova suficient del lucre cessant, en entendre que la seva quantificació es fonamentava en paràmetres hipotètics i no acreditats objectivament.

Finalment, qüestiona la imposició de les costes processals i de les despeses extrajudicials, en considerar que no concorre un venciment total de la part demandada sinó un supòsit d'estimació parcial.

6.- La representació processal de l'arrendadora s'ha oposat al recurs d'apel·lació articulat demanant es dicti Sentència desestimant-lo i imposant a la part demandant el pagament de les costes ocasionades en aquesta alçada.

En primer lloc, al·lega la inadmissibilitat de determinades argumentacions introduïdes en apel·lació per ser qüestions noves no plantejades en la primera instància, vulnerant així els límits propis del recurs.

En segon lloc, defensa la inexistència de novació contractual, sostenint que l'acord de 2022 es limità a modificar determinats elements del contracte inicial -superfície i renda- mitjançant un annex, sense concurrència d'animus novandi ni incompatibilitat entre obligacions.

En tercer lloc, afirma que els danys i perjudicis han estat degudament acreditats, en la mesura que l'ocupació indeguda del local ha impedit formalitzar un nou arrendament amb un tercer i percebre la renda corresponent.

Finalment, sosté la correcció de la imposició de les costes processals i de les despeses extrajudicials, atesa l'estimació substancial de la demanda i la conducta de la part demandada.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- L'objecte del present recurs d'apel·lació s'estructura a l'entorn de dues qüestions nuclears: d'una banda, la qualificació jurídica de les modificacions que les parts introduïren l'any 2022 respecte del contracte de l'any 2011, a fi de determinar si aquestes han d'ésser qualificades com una novació extintiva de l'obligació originàriament contreta o, contràriament, com una novació modificativa que deixa subsistent el contracte primitiu; de l'altra, amb caràcter subsidiari a l'anàlisi de la qüestió anterior, haurem de centrar-nos en la procedència i la determinació de la indemnització que escau per raó de l'ocupació indeguda de la finca. En darrer lloc, convé revisar el pronunciament adoptat en relació a les costes processals i sobre el tractament dispensat a les despeses de naturalesa extrajudicial.

La sentència de la Batllia considera que no es va produir una novació extintiva del contracte d'arrendament, atès que les modificacions introduïdes entre les parts es limitaven a un annex que alterava determinats elements concrets (la superfície i la renda) sense evidenciar una voluntat inequívoca d'extingir el contracte originari. A partir d'aquesta premissa, declara que el contracte inicial es va mantenir vigent fins a la finalització de la pròrroga en curs, la qual va ser degudament denunciada per la part arrendadora, produint-se així la seva extinció en la data que havia estat comunicada oportunament per l'arrendadora. En conseqüència, considera indeguda la permanència de l'arrendatari en el local amb posterioritat a aquesta data, i acorda el desnonament, així com la condemna al pagament d'una indemnització equivalent a la renda pactada i d'una quantitat addicional en concepte de danys i perjudicis, limitada a la diferència entre la renda anterior i la pactada amb un nou arrendatari, per evitar un enriquiment injust. Finalment, imposa les costes processals a la part demandada en atenció a l'estimació substancial de la demanda.

Segon.- Quant a la pretesa novació extintiva del contracte d'arrendament.

La part apel·lant sosté en primer lloc que la relació arrendatària va experimentar una novació de caràcter extintiu arran dels acords assolits l'any 2022, posteriorment formalitzats per escrit en l'annex de data 14/12/2023. A tal efecte, addueix que les modificacions introduïdes -consistent en l'ampliació de la superfície del local arrendat i l'increment correlatiu de la renda- afectarien elements essencials del contracte, la qual cosa, juntament amb determinats indicis de conducta, hauria de revelar la voluntat de les parts de substituir el vincle obligacional primitiu per una relació contractual de nova planta. De la pretesa novació extintiva, la recurrent n'extreu una conseqüència pràctica determinant: si ens trobéssim davant d'un contracte d'arrendament nascut el XXXX, la durada mínima legalment garantida a l'arrendatari per l' article 62.1 de la Llei d'arrendaments de finques urbanes no s'hauria exhaurit en el moment en què l'arrendadora va exercitar l'acció d'extinció, l'any 2024, raó per la qual aquesta acció hauria estat prematura.

Per tal d'abordar correctament la qüestió plantejada, cal partir d'una exposició succinta, dels trets que distingeixen les dues modalitats de novació que el nostre ordenament jurídic -seguint en aquest punt la tradició del dret comú- ha reconegut de manera constant. La novació, en la seva concepció clàssica, designa aquell fenomen jurídic en virtut del qual una relació obligatòria preexistent és objecte d'una alteració que pot tenir un abast divers. Quan la modificació introduïda és de tal envergadura que resulta incompatible amb la subsistència del vincle primitiu, produint-se una substitució de l'obligació antiga per una de nova, ens trobem davant de la denominada novació extintiva o pròpia. Quan, per contra, les alteracions operades resulten compatibles amb la continuïtat de la relació obligatòria, limitant-se a adaptar-ne el contingut sense afectar-ne l'estructura fonamental ni la causa que li és pròpia, la figura que en resulta és la de la novació modificativa o impròpia, que deixa intacte l'element nuclear del vincle primigeni, a les quals s'afegeixen evolucions o adaptacions.

La distinció entre ambdues figures té conseqüències de primer ordre, especialment en l'àmbit dels arrendaments, on la data d'inici del contracte determina el còmput dels terminis de durada mínima legalment establerts. I és precisament per la rellevància d'aquestes conseqüències que cal adoptar un criteri d'interpretació restrictiu quant a l'apreciació de la novació extintiva, exigint-ne la concurrència acumulativa de dos requisits estructurals que han de quedar acreditats de manera inequívoca: en primer lloc, la disparitat objectiva entre l'obligació primitiva i la que pretén substituir-la, és a dir, l'existència d'un aliquid novi de suficient entitat; i, en segon lloc, la voluntat nova i dirigida a extingir la relació preexistent, l'anomenat animus novandi extintiu, que no pot ser pressuposat ni inferit de circumstàncies equívoques, sinó que ha de resultar o bé de manera expressa, o bé d'actes i circumstàncies que, sense marge raonable de dubte, l'acreditin de manera clara. És sobre la base d'aquests paràmetres que cal examinar el supòsit de fet que és objecte del present recurs.

L'examen del document formalitzat el 14/12/2023 revela, per si sol, l'escassa consistència de la tesi que sosté la part recurrent. En efecte, l'annex no sols es limita a introduir determinades modificacions en la relació arrendatària, sinó que conté una clàusula expressa de conservació d'una claredat que no admet interpretació alternativa raonable: les parts afirmen que, en tot allò que no hagi estat objecte de modificació expressa, el contracte d'arrendament originari de data 01/10/2011 roman plenament vigent i és ratificat en tots els seus extrems. Aquesta manifestació de voluntat, en termes jurídics, no pot ésser qualificada d'altra manera que com una clara negació de qualsevol propòsit extintiu respecte del negoci base. Les parts, que haurien pogut optar per formalitzar un nou contracte si tal hagués estat la seva intenció, van optar conscientment per la via del conveni annex o complementari, preservant expressament la continuïtat del vincle anterior. La interpretació dels contractes ha de partir de la literalitat de les clàusules pactades quan aquesta és clara i no desautoritza la intenció dels contractants -i en el cas present, la literalitat i la intenció de les parts són coincidents-, de manera que forçar una lectura extintiva d'aquest document constituiria una contradicció en els termes del conveni complementari i una vulneració de les regles bàsiques de la hermenèutica contractual.

D'altra part, la part recurrent posa l'accent en el fet que les modificacions introduïdes recauen sobre elements essencials del contracte, concretament la superfície arrendada i la renda, i d'aquí pretén inferir la qualificació de novació extintiva. Aquesta argumentació, però, no pot ser acollida. Certament, l'ampliació de la superfície arrendada en 75 m2 addicionals i l'increment de la renda fins a 3.679,57 euros mensuals constitueixen alteracions de rellevància objectiva. Ara bé, el fet que les modificacions incideixin sobre elements essencials no transforma automàticament una novació modificativa en extintiva. El criteri determinant no és la naturalesa de l'element alterat, sinó la incompatibilitat entre les condicions modificades i la subsistència del vincle primitiu, incompatibilitat que en el cas present no es produeix. La variació de la superfície arrendada i de la renda correlativa constitueix, precisament, un dels supòsits paradigmàtics de novació modificativa: s'actualitza el contingut econòmic i material del contracte per adaptar-lo a noves circumstàncies, però la causa del contracte inicial, l'estructura de la relació i la identitat de les parts romanen idèntiques. No hi ha ruptura de la continuïtat, sinó una evolució de la mateixa relació. Admetre la tesi contrària portaria a conseqüències difícilment assumibles: qualsevol modificació de la renda o de l'objecte arrendat, per modesta que resultés, podria ésser invocada per l'arrendatari per pretendre el reinici dels terminis de durada mínima, subvertint la lògica del contracte i resultaria incompatible amb la seguretat jurídica en el tràfic immobiliari.

La part apel·lant addueix, a més, dos elements fàctics que considera reveladors de l'existència d'un animus novandi extintiu: d'una banda, el missatge de missatgeria instantània tramès pel fill de l'arrendadora, en el qual s'al·ludeix a la pendent signatura del contracte; i, de l'altra, la concessió d'un període de carència en el pagament de la renda motivat pel fet que el local no estava pintat. Quant al primer element, no es pot atribuir a una expressió emprada en el marc d'una comunicació informal el valor d'una declaració de voluntat inequívoca i constitutiva d'un animus novandi extintiu. La referència a la signatura del contracte s'ha d'interpretar, d'acord amb les regles de la bona fe i de la normalitat del tràfic jurídic, com una al·lusió a la necessitat de documentar per escrit les modificacions acordades verbalment, és a dir, a la formalització de l'annex complementari que les parts finalment van subscriure. La imprecisió terminològica en una comunicació d'aquestes característiques no pot equiparar-se de cap de les maneres a una manifestació de voluntat extintiva que el document formalitzat posteriorment desmenteix de manera expressa. En qualsevol cas, resultaria xocant atorgar més valor a una expressió informalment emprada en un missatge de telèfon mòbil que al text d'un document subscrit per ambdues parts amb voluntat de regular jurídicament la seva relació. Quant al segon indici -la concessió del període de carència-, aquest tampoc no permet sostenir la tesi de la recurrent. La carència en el pagament de la renda durant un breu termini, motivada per la manca de pintura d'una part del local, no és sinó una mesura d'adaptació transitòria plenament compatible amb la naturalesa i la dinàmica d'una relació arrendatària consolidada, sense que aquest gest pugui equiparar-se com el punt de partida d'un nou contracte d'arrendament sobre bases completament diferents. Analitzats conjuntament, tots dos indicis es revelen com a elements ambivalents sense que avalin la conclusió que la part recurrent pretén extreure'n, màxim quan el document formal subscrit per les parts apunta decididament en la direcció contrària.

En atenció a tot el què ha estat exposat, compartim amb l'òrgan "a quo" que les modificacions introduïdes el 2022 i formalitzades en l'annex de 14/12/2023 han de qualificar-se com a novació modificativa del contracte d'arrendament originari de data 01/10/2011, el qual ha continuat subsistint com a vincle que regeix la relació entre les parts perquè no es detecten ni la incompatibilitat estructural entre les obligacions primitives i les modificades, ni l'animus novandi extintiu que la doctrina i la jurisprudència exigeixen com a pressupòsits necessaris de la novació pròpia. En aquest context, el termini de durada mínima legalment previst ha de computar-se des de la data del contracte originari, i l'acció d'extinció exercitada per l'arrendadora l'any 2024 resultava temporalment viable i procedent. Per tot el que s'ha exposat, el present motiu del recurs ha de ser desestimat.

Tercer.- indemnització per lucre cessant

La part apel·lant impugna, amb caràcter subsidiari, la condemna al pagament d'una indemnització per lucre cessant, articulant la seva oposició al voltant de tres eixos. Sosté, en primer lloc, que la quantificació del dany s'ha efectuat sense el suport de prova suficient, atès que la xifra presa com a referència descansava exclusivament en un contracte subscrit amb un tercer que no reflectiria el valor real de mercat del local. Afegeix, en segon lloc, que no hi hauria pèrdua econòmica real perquè l'arrendadora ha continuat percebent la renda durant el període d'ocupació. I sosté, finalment, que la indemnització acordada desbordaria la funció estrictament compensatòria que li és pròpia, generant un enriquiment injust en favor de la part arrendadora. Cap d'aquests arguments no pot prosperar.

La institució del lucre cessant, tal com ha estat elaborada per la doctrina científica i per la jurisprudència de la Sala, designa aquell dany indemnitzable que comprèn els guanys o beneficis que el perjudicat hauria raonablement obtingut de no haver-se produït el dany, i que la conducta del responsable li ha impedit de percebre. La seva naturalesa mateixa determina que el seu reconeixement no exigeix una certesa absoluta, sinó una probabilitat qualificada, fonamentada en dades objectives i en la lògica del curs normal dels esdeveniments. Dit altrament: el lucre cessant és indemnitzable quan la frustració del benefici esperat no és fruit de la conjectura o de l'especulació, sinó conseqüència previsible i raonable d'un fet il·lícit determinat i acreditat.

Aplicant aquest criteri al supòsit que ens ocupa, la base fàctica sobre la qual reposa la condemna impugnada no espot qüestionar. En efecte, queda acreditat que, un cop comunicada l'extinció del contracte d'arrendament, la propietària va convenir amb la mercantil ORG000 un nou arrendament del local en condicions econòmiques notablement superiors a les que venia satisfent la part demandada -concretament, una renda de 7.500 euros mensuals enfront dels 4.268 euros fins aleshores percebuts-, i que la permanència de l'arrendatari en el local, mancada de qualsevol títol que la legitimés, va frustrar l'execució d'aquell acord i va privar la propietària de la possibilitat de disposar del bé en els termes ja convencionalment pactats. No ens trobem, doncs, davant d'un perjudici eventual o hipotètic, construït sobre expectatives abstractes o sobre projeccions de mercat d'incerta verificació, sinó davant de la frustració d'una oportunitat contractual concreta, i en disposició immediata de desplegar els seus efectes econòmics. En aquest context, la referència al contracte subscrit amb ORG000 no constitueix un paràmetre arbitrari o insuficient per a la quantificació del dany, sinó la base fidel i objectiva de les condicions reals en què la propietària hauria explotat el bé: i és que difícilment pot existir un indicador més precís del valor d'un bé en un moment determinat que un acord lliurement convingut entre parts que coneixien el mercat i les característiques del local.

La confusió conceptual en què incorre la part recurrent quan invoca la manca de prova del valor de mercat mereix una observació addicional. El lucre cessant que la sentència d'instància reconeix no es construeix, en el present cas, sobre una abstracció de mercat que calgués determinar per via d'una prova pericial aliena als fets del litigi, sinó sobre la pèrdua efectiva i concreta d'una relació contractual ja existent i degudament acreditada.

Tampoc és més sòlid l'argument que fonamenta la inexistència del dany en el fet que la propietària hagi continuat percebent la renda durant el període d'ocupació indeguda. Aquesta consideració parteix d'una confusió entre l'existència del perjudici i la seva quantificació que no pot ésser admesa. La percepció de la renda anterior no elimina el dany, sinó que constitueix un factor que opera en la fase de determinació de la seva extensió, i és precisament a aquesta fase que la sentència d'instància li atribueix una resposta adequada: no s'acorda una indemnització autònoma equivalent a la totalitat de la renda que hauria percebut del nou arrendatari, sinó que el perjudici es fixa en la diferència entre ambdues rendes, de manera que la propietària no obté sinó allò que efectivament ha deixat de percebre com a conseqüència directa de l'ocupació indeguda. Aquesta configuració diferencial exclou per definició qualsevol risc de duplicitat o d'enriquiment injust, i és per ella mateixa la millor refutació de l'argument que en aquest sentit oposa la recurrent.

D'altra part, la part recurrent intenta relacionar l'import de la renda pactada amb ORG000 amb el fet que aquesta societat no va satisfer cap quantitat en concepte de traspàs, el que segons argumenta desconnectava la renda acordada amb aquesta societat, del valor real del mercat del local. Aquesta línia argumental, però, resulta irrellevant un cop s'ha declarat que l'extinció del contracte d'arrendament per expiració del termini pactat era jurídicament viable. En efecte, determinada la procedència de l'extinció, la qüestió que resta per resoldre és exclusivament la de la quantificació del perjudici derivat de l'ocupació indeguda, i a aquest efecte el que importa és si la renda pactada amb el nou arrendatari constitueix un paràmetre objectiu i suficient per mesurar aquell perjudici tal i com succeeix aquí on la renda s'ha incorporat en un contracte d'arrendament, i doncs és el fruit d'un acord lliurement convingut entre parts coneixedores del mercat i de les característiques del local.

Resta, per valorar la qualificació de la indemnització com a punitiva o desproporcionada, que ha de ser igualment rebutjada. La funció del lucre cessant és, per essència, estrictament reparadora: es tracta de restituir el patrimoni del perjudicat a la situació en què es trobaria de no haver-se produït el fet danyós, sense afegir cap element de càstig o de penalització que el nostre ordenament no autoritza en seu de responsabilitat civil. La configuració adoptada per la Batllia s'ajusta a aquest principi: si la diferència entre ambdues rendes és econòmicament significativa, això es deu només a la magnitud de l'increment que les condicions de mercat reflectides en el contracte amb ORG000 representaven respecte de la renda anterior, increment del qual la part demandada tenia coneixement i que, en prolongar indegudament la seva ocupació del local, va decidir fer recaure sobre la propietària.

Per tot el que s'ha exposat, la valoració efectuada per la sentència d'instància s'ajusta plenament als principis que informen la responsabilitat civil en el nostre ordenament i ha de ser confirmada en tots els seus termes. El present motiu del recurs ha de ser, en conseqüència, desestimat.

Quart.- Costes

Amb caràcter subsidiari, la part apel·lant impugna la imposició de les costes processals i de les despeses extrajudicials, en considerar que no concorre un venciment total, atesa l'estimació només parcial de la demanda en diversos extrems rellevants. Així mateix, sosté que les despeses derivades de la intervenció del saig no són repercutibles, en tractar-se d'actuacions extrajudicials innecessàries i alienes al procés.

Pel que fa a les costes processals, la seva imposició respon correctament al criteri del venciment substancial, atès que la part actora ha vist acollides les seves pretensions principals, singularment la declaració d'extinció del contracte, el desnonament i la condemna al pagament de quantitats derivades de l'ocupació indeguda. El fet que la quantitat econòmica associada a l'ocupació indeguda s'hagi vist sensiblement reduïda o que determinades pretensions accessòries no hagin estat íntegrament estimades no desvirtua aquest resultat global, ni impedeix apreciar que la posició de la part demandada ha estat essencialment desestimada.

D'altra banda, en relació amb les despeses extrajudicials, i en particular les derivades de la intervenció del saig, aquestes poden ésser considerades com a despeses necessàries i directament vinculades a la preparació de l'acció judicial, en la mesura que responen a un requeriment previ encaminat a obtenir el compliment voluntari de l'obligació i evitar el litigi. En aquest sentit, no es tracta d'una actuació arbitrària o supèrflua, sinó d'una actuació extrajudicial prèvia raonable en el marc d'un conflicte ja existent entre les parts.

En conseqüència, no s'aprecia cap infracció dels criteris legals en la imposició de les costes ni en la inclusió de les despeses extrajudicials, per la qual cosa aquest motiu del recurs ha de ser desestimat.

Cinquè.- Atesa la desestimació del recurs articulat ha d'imposar-se al recurrent el pagament de els costes causades en aquesta alçada ( art. 354.2 del cpc ).

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs d'apel·lació articulat per la representació processal del Sr. Marcos contra la Sentència 83/2025 de data 11/12/2025 dictada per la Batllia que es confirma íntegrament. Imposem a la part recurrent el pagament de les costes ocasionades en aquesta alçada.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.