Laboral: termini de prescripció d'una acció en demanda de nul·litat d'una clàusula del contracte de treball.

Sentència

Magistrats

Jaume Tor Porta Carles Cruz Moratones Vincent Aniére

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000056/2024 ORIGEN: 5000032/2023 - 0

NIG: 5300542120230000138

PARTS:

Apel·lant: Sr. Puig

Representant: Sra. Puga

Advocat: Sr. Tejada

Apel·lat: GOVERN D'ANDORRA

Representant: Sra. Tur

Advocat: Sra. Talavera

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Vincent Anière

Magistrats: Sr. Carles Cruz Moratones

Sr. Jaume Tor Porta

OBJECTE: Laboral: termini de prescripció d'una acció en demanda de nul·litat d'una clàusula del contracte de treball.

SENTÈNCIA 000122/2024

Andorra la Vella, a 11 de juny del 2024. En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume Tor Porta, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- L'1-5-2013, el Sr. Puig, iniciava una prestació professional en el marc del programa de formació sociolaboral atesa la discapacitat visual que pateix, en qualitat d'enquestador telefònic i responsable de recepció i centraleta, prop de Govern. Aquesta prestació laboral era a temps complet, percebent el treballador una retribució de 1.137,40.- EUR mensuals. El 30-9- 2020 el Sr. Puig desistia del seu lloc de treball.

Considerant que entre els dies 7-1-2013 i 30-4-2013 (això és abans que resultés donat d'alta a la CASS i es formalitzés el contracte de treball descrit en l'anterior paràgraf), havia treballat de manera efectiva prop de Govern sense rebre la contraprestació salarial corresponent i que, tanmateix, per la resta del temps, havia patit una discriminació reiterada atès que la seva retribució era inferior a la dels restants assalariats que treballaven en el mateix departament, el 7-10-2020 presentava una sol·licitud al Ministeri titular d'Afers Socials, sol·licitant l'abonament retroactiu de la diferència del salari entre nivell IV que percebia i el nivell V que considera era el que corresponia i de les pensions de solidaritat deixades de percebre. També demanava la reactivació de la pensió de solidaritat per a les persones amb discapacitat. Per Resolució del Govern de 14-4-2021 s'acordava atorgar al Sr. Puig la pensió de solidaritat corresponent al mes d'octubre de 2020 (1.083,33.- EUR bruts), desestimant-se les restants pretensions. El Sr. Puig articulava demanda jurisdiccional contra aquest acord el 14-5-2021, que resultava desestimada per Sentència de la Batllia de 28-9-2022, argumentant respecte de la reclamació que en concepte de salaris o complements salarials reclamada, que requeia sota la competència de la jurisdicció civil. Cap dels litigants articulava recurs respecte d'aquest pronunciament que, per tant, ha esdevingut ferm.

El 24-1-2023, la representació processal del Sr. Puig articulava demanda laboral contra el Govern jurisdiccional, sol·licitant es dictés Sentència declarant la nul·litat de les clàusules contractuals del contracte laboral que el vinculà amb el Govern d'Andorra entre l'1 de maig del 2013 i el 30 de setembre del 2020, que suposaven un acte de discriminació. També demanava, que es condemnés el Govern a satisfer-li: a) 5.746,60EUR bruts en concepte de salaris meritats entre el 7 de gener del 2013 i el 30 d'abril del 2013; b) 18.201,34EUR en concepte de diferencies salarials existents entre el Nivell IV de la graella salarial de la funció pública, que és el que va percebre pel seu treball d'enquestador, i el Nivell V que és el que sosté la part demandant que li hauria pertocat pel treball desenvolupat entre l'1 de maig del 2013 i el 31 de març del 2020. Sol·licitava a l'hora que aquests imports s'incrementessin dels interessos legals corresponents i les costes ocasionades.

2.- El 27-2-2023, la representació processal del Govern contestava la demanda formulada pel Sr. Puig interposant excepcions d'incompetència de la jurisdicció civil per conèixer d'una reclamació constitutiva de responsabilitat administrativa, de prescripció de l'acció i pel que fa al fons s'oposava a les pretensions articulades per l'actor. Sol·licitava que es dictés Sentència acollint les excepcions articulades i subsidiàriament desestimant la demanda imposant a la part actora el pagament de les costes ocasionades.

3.- Celebrat el judici oral el 5-5-2023, el dia 31-5-2023 requeia Sentència on després d'exposar fonamentalment que la competència per a resoldre la pretensió articulada era de la jurisdicció administrativa, decidia:

"PRIMER.- Desestimar la demanda formulada per part del Sr. Puig contra el GOVERN D'ANDORRA.

SEGON.- Condemnar en costes a la part demandant, incloses les derivades d'advocat i procurador.

TERCER.- Notificar la present resolució a les parts".

4.- La representació processal del Sr. Puig formulava recurs d'apel·lació contra aquesta decisió, recaient el 8-11-2023 Sentència en el marc del rotlle TSJC-171/2023, amb la següent part dispositiva:

"ESTIMAR el recurs d'apel·lació articulat per la representació processal del Sr. Puig contra la Sentència 53/2023 de data 31-5-2023 que revoquem íntegrament, disposant en el seu lloc la desestimació de l'excepció d'incompetència de jurisdicció articulada per la representació processal del M.I. Govern d'Andorra, retornant les actuacions a la instància per tal que dicti nova Sentència en què s'examini les restants qüestions suscitades per les parts litigants.

I sense fer pronunciament respecte de les costes ocasionades en aquesta alçada".

5.- El 29-1-2024, requeia nova Sentència decidint:

"Primer.- Desestimar la demanda formulada per part del Sr. Puig contra el Govern d'Andorra.

Segon.- Condemnar en costes a la part demandant, incloses les derivades d'advocat i procurador.

Tercer.- Notificar la present resolució a les parts".

6.- La representació processal del Sr. Puig ha formulat recurs d'apel·lació contra aquesta decisió, demanant la seva revocació i en el seu lloc s'estimi la demanda articulada, declarant la nul·litat de les clàusules contractuals causants de la discriminació a una persona discapacitada, condemnant la part defenent, al pagament de les costes processals ocasionades, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador. Per això discrepa de la Sentència dictada pel Batlle, afirmant que el termini de prescripció de l'acció exercitada esdevenia el de l'usatge "omnes causae" i no el previst en la llei de Relacions Laborals per a reclamar el pagament del salari i altres emoluments equivalents atès que s'exercitava una acció en nul·litat contractual, invocant la Sentència d'aquesta Sala d'11-5-2000 que així ho indicava i a títol de dret comparat, es referia a una decisió de la "Cour de Cassation" de 21-5-2014 i altre de l'Audiència Provincial de Lugo de 2-5- 2019. Afegia que en cas de dubte respecte del termini de prescripció aplicable, calia recórrer a la regla de la interpretació "pro operario" (Art. 4 de la Llei de Relacions Laborals) i que en tot cas, abans d'iniciar el present procediment, el seu representat n'havia articulat altre davant de la jurisdicció administrativa que al seu criteri, havia interromput el còmput del termini de prescripció, especialment quan el mateix Batlle havia considerat amb anterioritat, que era la jurisdicció competent per a resoldre la pretensió que s'articulava.

En segon lloc, sostenia que la resolució recorreguda no es pronunciava sobre la nul·litat de les clàusules del contracte de treball tal com es demanava, quan en definitiva es tractava de la pretensió principal que s'havia articulat.

7.- La representació processal del Govern d'Andorra s'ha oposat al recurs articulat, demanant es dictés Sentència en aquesta alçada desestimant-lo i imposant a la part recurrent el pagament de les costes ocasionades. Per això sosté que la resolució recorreguda aplicava el termini de prescripció previst en la Llei sobre el Contracte de treball, que en ser especial, resultava d'aplicació al supòsit examinat en lloc del termini de prescripció de dret comú previst en l'usatge "omnes causae". D'altra banda, referia que el còmput del termini no es podia considerar interromput de manera vàlida atès que la llera processal triada pel recurrent resultava clarament mancada de fonament. Referia, tanmateix, que trobant-se prescrita l'acció articulada, l'examen de les restants qüestions de fons articulades no resultava escaient. Això no obstant, negava la discriminació que de contrari es relatava, destacant per això que les tasques que el Sr. Puig va assumir eren diferents de les dels restants companys de treball i que essent particular la seva trajectòria professional, les condicions salarials eren diferents de les dels restants treballadors públics i funcionaris que coneixien de condicions comunes d'accés al lloc de treball, de missions i funcions, diferents del Sr. Puig.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- L'objecte de la present resolució passa principalment per determinar si l'acció exercitada per la representació processal del Sr. Puig es troba prescrita.

La resolució d'instància s'inclina per una resposta afirmativa, considerant que el termini de prescripció aplicable esdevenia el que es preveia en l'art. 9 de la Llei de Relacions laborals, el qual havia transcorregut amb escreix entre la data en què el dret invocat en la demanda s'hauria vulnerat i la data de la reclamació judicial, recolzant-se per això en la jurisprudència de la Sala, sense que es pogués considerar que la reclamació articulada amb anterioritat davant del Govern i posteriorment davant la Secció administrativa de la Batllia, poguessin interrompre vàlidament el còmput del termini de prescripció: la primera per no tractar-se d'una reclamació judicial i la segona per haver-se formulat davant de la jurisdicció que resultava objectivament competent.

El recurrent s'alça contra aquest pronunciament defensant de manera principal que l'acció que articulava ho era en nul·litat de clàusules contractuals que es trobava sotmès al termini de 30 anys previst en l'usatge "omnes causae", però no al breu termini de prescripció previst en la Llei laboral. Amb aquesta finalitat es remet a la Sentència que vàrem dictar l'11- 5-2000 (recull 1369) i a dues resolucions dictades per Tribunals dels Estats veïns. D'altra banda, considera que l'articulació d'una reclamació administrativa prèvia hauria interromput de manera vàlida el còmput del termini de prescripció.

Segon.- En base a un criteri fonamentat en la seguretat jurídica, la prescripció extintiva s'erigeix com el mecanisme jurídic que comporta l'extinció (com el seu propi nom indica) o pèrdua de l'acció -o del dret subjectiu- per la inactivitat del seu titular durant el transcurs ininterromput del termini previst en la Llei. Amb caràcter general aquests terminis a Andorra, són aquells que es contemplen en les normes del dret català tradicional (vegeu en aquest sentit la Sentència de 23-9-2004, rotlle TSJC- 73/04, IIIer Fonament de Dret que erigeix el dret català anterior al decret de nova planta com a font de dret a Andorra), ostentant l'usatge 156 "omnes causae" (Llibre VII, Títol II, Constitució 2ª del volum 1er de les Constitucions i altres drets de Catalunya de 1704), un lloc prevalent en la seva regulació, fixant un termini general de prescripció de 30 anys, que es projecta "sobre totes les causes bones o dolentes, de tipus civil o criminal", que intervé tant sobre les accions reals, com per a les personals, que no tinguin un termini diferent establert expressament.

Des d'aquesta perspectiva, el recurrent porta a col·lació una Sentència nostra d'11-5-2000, on fixàvem que el termini de prescripció de les accions en nul·litat era el de 30 anys (Sentència d'11-5-2000, recull 1369). Alhora recorre a títol de dret comparat, a sengles pronunciaments estrangers que sotmeten l'exercici d'aquestes accions al termini de prescripció de dret comú aplicable en els respectius Estats. Ara bé, malgrat que amb criteri general, el termini de prescripció aplicable per a les accions en nul·litat sigui l'esmentat, no podem obviar que en l'àmbit específic en què intervenim, l'article 9 de la Llei de Relacions Laborals contempla un termini de previsió específic quan indica: "les accions derivades del contracte de treball prescriuen al cap d'un any".

La resolució del recurs d'apel·lació passarà inexorablement per determinar si l'acció en nul·litat parcial del contracte que s'articula s'encabeix en l'àmbit objectiu de l'article 9 de la Llei de Relacions Laborals atès que tractant-se d'una norma que contempla un termini específic més curt, desplaçaria l'aplicació de la prescripció de 30 anys.

No podem obviar que l'acció que ha estat articulada es fonamenta en una pretesa discriminació que s'origina en el contracte de treball atorgat i en aquesta eventualitat, s'ha d'entendre que l'acció que articula, fins i tot quan pretén la nul·litat d'un dels seus pactes, deriva del mateix contracte de treball reunint-se així el requisit objectiu que es preveu en l'article 9 de la Llei de Relacions Laborals respecte de la prescripció.

En aquesta eventualitat, s'ha de confirmar el criteri contingut en la Sentència d'instància quan considera que l'acció articulada es troba sotmesa al termini anyal de prescripció propi al dret laboral.

Tercer.- En segon terme, la part recurrent retreu a la resolució recorreguda que no hagués apreciat que el termini de prescripció s'hauria interromput de manera vàlida amb la reclamació prèvia articulada via administrativa.

Sobre aquesta qüestió, la Sentència recorreguda realitza una aplicació impecable de la jurisprudència de la Sala respecte del termini d'inici del còmput de la prescripció, remetent-se per això als diferents pronunciaments judicials que hem pogut anar adaptant en què el situàvem no en el moment de finalització del contracte de treball, sinó en el moment en què el dret del treballador resultava vulnerat (TSJC-280/11, TSJC-218/2018 i TSJC- 110/2017).

D'altra banda, la Sentència dictada recorda que en el nostre ordenament la prescripció de l'acció només pot ser vàlidament interrompuda sigui pel reconeixement del deute per part de l'obligat (Codi 7, 39, 7-5) o bé mitjançant reclamació judicial (Codi 7, 39, 7), essent aquests criteris també rectors en material laboral (TSJC-256/17). Tanmateix, destaca que la reclamació econòmica més tardana ho era respecte de la mensualitat del mes de març del 2020 (el dia 31 concretament) considerant que la sol·licitud que va introduir el 7-10-2020, única que va intervenir abans de transcórrer el termini de l'any ni era una reclamació judicial ni tampoc posteriorment la via administrativa que es va triar per a formular la seva reclamació, no resultava idònia sense que en aquest supòsit es pogués considerar que el còmput de la prescripció s'havia interromput.

En la Sentència dictada en el rotlle TSJC-46/06 examinàvem profusament el fonament de la prescripció de l'acció i les causes d'interrupció sostenint: "En relació a la primera de les qüestions o extrems, referent al fonament de la prescripció, és cert que existeixen dues grans tesis en les quals es justifica l'operativitat de la prescripció: una, és de caire subjectiu i es fonamenta en una presumpció d'abandonament del dret per part del seu titular i, l'altra, és de natura objectiva, de forma que el transcurs del temps legalment fixat, en ares de la seguretat jurídica, donaria lloc al triomf de l'excepció de prescripció.

Respecte al primer dels fonaments presenta un clar problema com és el seu caire psicològic, tota vegada que exigiria examinar en cada moment si el titular del dret ha tingut o no la voluntat d'abandonar el mateix. Per això, la jurisprudència d'aquesta Sala si bé acull el fonament subjectiu com a paràmetre per a resoldre aquells casos en els quals es poden plantejar dubtes sobre si s'ha escoltat o no el termini de l'any de prescripció i sempre de manera que es connecti la voluntat de mantenir viu el dret amb mostres objectives d'exercici del mateix, estableix clarament que el fonament de la prescripció estripa en la necessitat de conferir seguretat jurídica al tràfec i, des d'aquesta línia d'idees, el transcurs del temps, sense la concurrència de cap de les causes d'interrupció, comporta el triomf de l'excepció de prescripció.

Així, si s'analitza la STSJA de 29-4-1999 s'extreu que en la mateixa s'estableix l'aplicació cautelosa i restrictiva de la prescripció i s'afirma que si l'abandonament del dret dins del termini de prescripció no és clar no pot triomfar la prescripció i que si són danys no instantanis sinó diferits en el temps, el termini comença a comptar des de que siguin coneguts tots els efectes del crebant: "I en relació amb la qüestió de la prescripció, convé finalment precisar, que sent la prescripció una institució que no es fonamenta en principis d'estricta justícia sinó en la necessitat de la seguretat jurídica davant d'una evidència d'abandó o de deixadesa en l'exercici del propi dret, llur aplicació pels tribunals ha d'ésser cautelosa i restrictiva, de manera que quan l'abandó de l'exercici del dret en el termini de la prescripció no sigui clar, i que sí que ho sigui el desig o l'afany de conservar-lo, la prescripció no serà possible, de la qual cosa se'n deriven conseqüències importants, tals com que si el dany no s'ha produït instantàniament, sinó al llarg del temps (supòsits, per exemple, de lesions de durada), el termini de prescripció serà comptador des del moment en que siguin coneguts tots els efectes del crebant, ja que fins llavors no serà possible valorar l'abast dels danys...". I, en el cas que s'examinà, es va entendre que la prescripció anyal era inviable perquè l'accident va tenir lloc el 4-2-1995, els destinataris de l'acció no van ser identificats fins el novembre de 1995 i l'acció es va plantejar al setembre de 1996.

I quant a la STSJA de 30-11-2000, consta que en aquell supòsit el rodets de fotografia es van lliurar al mes de setembre de 1996, va existir una carta de reclamació del lletrat de l'agent el mes de novembre de 1996 i la demanda es va presentar a l'octubre de 1997. En aquest cas, la Sala va entendre que no existia voluntat d'abandonament del dret, atès que la carta implicava l'exercici del mateix i el termini només s'hauria sobrepassat en un mes.

Des de l'òptica abans esmentada aquesta Sala, en supòsits de responsabilitat extracontractual, ja ha posat de manifest que en un accident succeït el 10 d'agost de 2001 el termini de prescripció s'escolava en data 10 d'agost de 2002 i al presentar-se la crida a judici en data 2-9-2002, s'ha d'entendre produïda la prescripció, sense que les cartes de reclamació siguin idònies per a interrompre la prescripció (cfr. STSJA de 13-11-2003). I així s'ha de manifestar que, clarament, s'ha decantat pel fonament objectiu de la prescripció, establert en la necessitat de seguretat jurídica, les STSJA de 22-5-2003, 19-6-2003 i 17-7-2003. En aquesta darrera, s'estableix que "Aquest Tribunal ja ha tingut ocasió, en reiterades ocasions, de pronunciar-se sobre la prescripció. I constitueix doctrina d'aquesta Sala que el seu fonament es pot trobar en criteris subjectius (presumpció d'abandonament del dret pel seu titular) o en raons de talant objectiu (la seguretat del tràfec jurídic), però, en tot cas, ha de restar clar que la prescripció, com a institució que genera en el demandat la possibilitat de frustrar la reclamació de l'agent amb el naixement d'una excepció de caire peremptori, no rau, com ja va advertir la sentència d'aquesta Sala de 23 d'abril de 1999, en principis de justícia estricta, sinó que descansa en raons de seguretat jurídica front a la inacció del titular del dret. Per tant, cal examinar l'actuació de la part agent per determinar si per part seva es va consentir el que per la doctrina s'ha vingut anomenant, de forma gràfica, el silenci de la relació jurídica o, per el contrari, es van portar a terme actuacions tendents a l'exercici de les seves pretensions".

Si el conjunt d'aquestes indicacions es trasllada al cas concret que s'examina, hem de destacar que el dia 7-10-2020, el Sr. Puig presentava una petició davant del Govern d'Andorra sol·licitant "el pagament relacionat a la discriminació laboral i salarial que vaig patir durant el període que vaig estar treballant al departament d'estadística" pels períodes que indicava. És cert que aquesta sol·licitud genèrica no constitueix "expressis verbis" una reclamació judicial, això no obstant, la seva presentació constitueix un acte necessari per accedir a la via administrativa (art. 99 del Codi de l'Administració). En aquestes coordenades, escau recórrer a la Sentència d'aquesta Sala de 22 de març del 2010 on amb relació a una demanda incorrectament plantejada sosteníem que el rellevant per tal que es produeixi la interrupció de l'acció no és tant l'inici d'un procediment judicial, com el fet que aquesta sol·licitud sigui la manifestació clara de la voluntat notòria per part de l'agent d'exercir els seus drets per la via judicial. En aquesta situació, s'ha de considerar que la presentació d'una sol·licitud genèrica davant del Govern demanant el reconeixement dels mateixos drets que aquí es reclamen, articulant seguidament el recurs corresponent en via administrativa i posteriorment en seu jurisdiccional, va interrompre adequadament el termini de prescripció.

Això no obstant, aquesta interrupció no serà vàlida per a tot el període que la part recurrent pretén, sinó només per l'any anterior a la presentació de la sol·licitud: és a dir a partir del 7 d'octubre del 2019 en endavant, com sigui que per a les reclamacions anteriors, l'acció es troba prescrita.

En conseqüència, escaurà estimar parcialment el recurs d'apel·lació articulat, en el sentit d'establir que l'acció articulada pel període comprès entre el 7-10-2019 i el 31-3-2020 no es troba prescrita, confirmant per la resta la resolució dictada. El triomf encara que parcial del recurs articulat, comportarà la revocació de la resolució dictada en la instància, retornant les actuacions al Batlle per tal que dicti nova Sentència que examini quant al fons les pretensions articulades pel demandant pel període indicat.

Quart.- L'èxit parcial del recurs d'apel·lació articulat comporta que no hagi de fer-se pronunciament respecte de les costes ocasionades en cap d'ambdues instàncies.

Decisio

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

ESTIMAR parcialment el recurs d'apel·lació articulat per la representació processal del Sr. Puig contra la Sentència 13/2024 de data 29-1-2024 que revoquem en part, disposant en el seu lloc que la reclamació articulada a partir del dia 7-10-2019 i fins al 31-3-2020 no es troba prescrita, confirmant la prescripció de l'acció articulada per la resta, retornant les actuacions al Batlle per tal que dicti nova Sentència respecte del fons de la qüestió suscitada pel període indicat. I sense fer pronunciament respecte de les costes ocasionades en ambdues instàncies.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.