CASS. Recàrrec de l'article 6 del Reglament contenciós. (0051/09)

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Bernard Plagnet Lluís Saura Lluivia

Núm. de Protocol: SS-002-2/08 TSA: 27/08

S E N T È N C I A NÚM. 51-2009

PARTS:

Apel·lant: Codina i Daza

Representant: Pino

Advocat: Tejera

Apel·lada: CASS

Representant: Ayuso

Advocat : Alfaro

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President : : M.I. Sr. Bernard Plagnet

Magistrats: M.I. Sr. LLUIS SAURA LLUVIA

M.I. Sr. Albert Andrés Pereira

A la vila d'Andorra la Vella, el 20 de maig de 2009

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número SS-002-2/08.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira el qual expressa el parer del Tribunal.

A N T E C E D E N T S D E F E T

1r.- La sentència de 18 de març de 2008 de la Secció Administrativa de la Batllia va desestimar la demanda formulada pel Sr. Codina i per l'entitat Daza contra la Caixa Andorrana de Seguretat Social, en què impugnaven la resolució adoptada pel Consell d'Administració d'aquest organisme en data 28 de novembre de 2007, en virtut de la qual es va aplicar una rebaixa respecte dels recàrrecs que li havien estat imposats en data 26 d'octubre de 2007, per no satisfer determinades cotitzacions en el termini establert, de manera que la quantitat final total va quedar fixada en la suma de 4.466,33 euros.

2n.- La representació de la part agent ha interposat davant d'aquesta Sala recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència, que es fonamenta en dos al·legacions successives, una amb caràcter principal i l'altra subsidiària. En primer lloc, es defensa que no era obligatòria la cotització de les dietes i despeses de quilometratge que s'havien satisfet a determinada treballadora, de manera que resulta improcedent imposar uns recàrrecs sobre unes quantitats que no s'havien d'haver abonat. En cas de no prosperar aquest argument, els agents sol·liciten que s'apliqui una rebaixa del 80% de l'import dels recàrrecs, superior a la que ha aplicat la C.A.S.S., ja que consideren que els mateixos superen el tipus d'interès legal i resulten clarament desproporcionats.

3r.- La representació de la C.A.S.S. ha sol·licitat la desestimació del recurs, en considerar que la sentència apel·lada ha dut a terme una adequada valoració de les proves practicades i una correcta interpretació de les normes aplicables al cas.

4t.- En haver estat acordada la substitució de la vista oral pel tràmit de conclusions, les parts van presentar els escrits corresponents, en els quals van reproduir substancialment les al·legacions que anteriorment havien formulat.

F O N A M E N T S D E D R E T

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- Com a punt de partida per a la resolució de les qüestions debatudes en aquest recurs, convé recordar que l'objecte del procés versa sobre la procedència dels recàrrecs que han estat imposats als agents per la demora en el pagament de determinades cotitzacions a la C.A.S.S., en aplicació de l'article 6 del Reglament Contenciós. No és objecte d'impugnació el pagament d'aquestes cotitzacions, que van ser satisfetes sense discussió per la part agent, encara que de forma extemporània, després de què la C.A.S.S. dugués a terme una activitat d'inspecció a l'empresa dels recurrents.

De fet, els agents només neguen l'obligació de cotitzar respecte de determinades dietes i despeses de quilometratge, quan la demora en fer el pagament ha comportat la imposició d'uns recàrrecs. Aquesta discussió no es va produir, però, quan la C.A.S.S. va reclamar el pagament de les cotitzacions, que els agents van realitzar sense interposar cap tipus de recurs.

Això suposa que, en puritat, els agents actuen contra els seus propis actes, ja que van acceptar l'obligació de cotitzar respecte d'aquestes dietes i despeses, i van realitzar l'abonament corresponent, però neguen ara la conseqüència legal d'aquest ingrés extemporani, que no és altre que la imposició dels recàrrecs corresponents, previstos a l'article 6 del Reglament Contenciós de la C.A.S.S.

Tercer.- Des d'aquesta perspectiva, resultaria innecessari examinar la procedència de la cotització sobre els conceptes a què abans s'ha fet referència, que van ser abonats sense formular cap tipus d'impugnació, com ja ha quedat exposat. Tanmateix, en tractar-se de la cotització sobre dietes i despeses de quilometratge, no es pot oblidar que l'article 64 de la Llei sobre el contracte de treball qualifica com a retribucions complementàries les dietes i despeses de viatge, i disposa que tenen la consideració de salari i integren el salari global, de manera que s'ha de considerar que aquests conceptes formen part de la base de cotització, tal com ho preveu l'article 12 del Reglament Financer de la C.A.S.S.

La representació dels agents fa referència a una sentència de la Sala Civil d'aquest Tribunal Superior de Justícia de data 18 d'octubre de 2007, que fa referència a la cotització sobre quilometratge i dietes. Tanmateix, no es pot oblidar que aquesta resolució no es refereix al mateix supòsit de fet que el present procés, de manera que les seves conclusions no es poden aplicar sense més consideració en aquest cas. Com ja va declarar aquesta Sala en la sentència núm. 2000-57, de 18 de desembre de 2000, "la qualificació jurídica que la Sala Civil del T.S.J. hagi fet d'una relació contractual sí que vincula a aquest ordre jurisdiccional, doncs és el civil, exclusivament, el competent per declarar la naturalesa jurídica d'un vincle com el que es qüestionava". Aquesta doctrina resulta perfectament aplicable quant a la naturalesa salarial o no de determinats conceptes retributius, per la qual cosa no es pot compartir l'argumentació de la sentència apel·lada, segons la qual les conclusions a què arribi la Sala Civil d'aquest Tribunal sobre la naturalesa salarial de les quantitats abonades en un cas concret no vinculen els tribunals administratius. El que succeeix és que el pronunciament dels tribunals civils només es refereix a un supòsit concret, en funció de les particulars circumstàncies que concorrien en el mateix, de manera que aquestes conclusions no es poden estendre a d'altres casos, sobretot quan l'article 64 de la Llei sobre el contracte de treball estableix la presumpció del caràcter salarial de les retribucions en concepte de dietes i despeses de viatge.

Quart.- Com ja s'ha avançat abans, els agents van abonar voluntàriament les cotitzacions esmentades, i ho van fer de forma extemporània, cosa que comporta el pagament dels recàrrecs que preveu l'article 6 del Reglament Contenciós.

Amb caràcter subsidiari, els recurrents sol·liciten una reducció superior a la que ja ha acordat la C.A.S.S., fins al 80 per cent del seu import.

Aquesta qüestió ja ha estat examinada en la sentència d'aquesta Sala núm. 89-2008, de 19 de desembre de 2008, en la qual es va dir que "cal recordar que els recàrrecs en l'import de les cotitzacions degudes, que s'imposen per manca de pagament en el termini que correspon fer-ho, s'apliquen per l'entitat parapública, en el marc del Reglament Contenciós penal, que preveu les quanties del recàrrec, entre l'1% i 1,5% en funció dels períodes de retard".

"Per tant, és en aquests límits en els que la potestat de la C.A.S.S. s'ha d'exercir, i si voluntàriament, i valorant la situació de l'empresa en cada cas, desitja practicar una rebaixa en els recàrrecs no li assisteix cap prohibició de fer-ho, però el sistema normatiu d'aplicació no permet exigir jurídicament que el practiqui ni que ho faci en un percentatge determinat".

"La part apel·lant considera que existeix un costum o una pràctica administrativa segons la qual quan la C.A.S.S. efectua aquestes reduccions les fa en el percentatge del 95% (...) Però arribats en aquest punt cal recordar novament que sigui o no sigui aquesta -la de reduir el recàrrecs en el 95%- una pràctica freqüent, mai pot elevar-se a la categoria de costum perquè aniria contra la substància de la facultat de reducció, que és discrecional i no sotmesa a altres consideracions que les de cada cas, sense que la circumstància de què a una empresa, o a vàries, se'ls hagi reduït el recàrrec en un import molt elevat permeti a d'altres exigir el mateix".

En aplicació d'aquest criteri, procedeix desestimar també la petició de que es redueixin els recàrrecs en un tant per cent superior al que ha aplicat la C.A.S.S. La reducció és un acte graciable, que no pot ser imposat per via jurisdiccional.

Per tot això, procedeix desestimar el recurs d'apel·lació que interposen els agents i confirmar la sentència impugnada, sense fer un especial pronunciament sobre les costes d'aquesta alçada.

D E C I S I Ó

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

- Desestimar el recurs d'apel·lació que interposa la representació del Sr. Codina i de l'entitat Daza contra la sentència dictada el 18 de març de 2008 per la Secció Administrativa de la Batllia, la qual es confirma en els seus propis termes.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.