IMMIGRACIÓ. TSJA-IM-005/13

Sentència

Magistrats

Albert Andrés Pereira Bernard Plagnet Pere Pastor Vilanova

Núm. de Protocol: AD-0090-2/2012 Núm. de Rotlle: TSJA-IM-005/13

SENTÈNCIA 47-2013

PARTS:

Apel·lant: Sr. Manzano

Representant: Sr. Romeu

Advocat: Sr. Raya

Apel·lat: Sr. M. I. GOVERN D'ANDORRA

Representant: Sr. Plana

Advocat: Sr. Carretero

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: M. I. Sr. Albert Andrés Pereira

Magistrats: M. I. Sr. Pere Pastor Vilanova

M. I. Sr. Bernard Plagnet

Andorra la Vella, vint-i-tres de maig de dos mil tretze.

El Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions número AD-0090-2/2012.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Albert Andrés Pereira, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- La sentència de la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles de 27 de febrer de 2013 va desestimar la demanda interposada per la Sra. Manzano contra el M.I. GOVERN D'ANDORRA, en què sol·licitava que s'anul·lessin les resolucions de 10 d'agost i 21 de novembre de 2012, en virtut de les quals es va disposar l'expulsió de la interessada del territori nacional per un període de dos anys. De forma subsidiària, es demanava la reducció de la durada de l'expulsió a un termini no superior a sis mesos.

2.- La representació de la Sra. Manzano ha interposat recurs d'apel·lació contra la referida sentència de la Batllia, el qual es fonamenta, en síntesi, en els arguments següents:

No concorren els requisits que la Llei qualificada d'immigració exigeix per a l'expulsió administrativa, ja que no es va notificar al seu patró la denegació de l'autorització de residència acordada en data 28 de maig de 2009.

La mesura acordada no respecta el principi de proporcionalitat, tota vegada que no s'expressen les raons que puguin justificar haver-la imposat en el seu grau màxim i, d'altra banda, no s'ha tingut en compte que la presència de la interessada a Andorra no era clandestina, ja que constava al Servei d'Ocupació i va cotitzar a la CASS, i tampoc s'ha tingut en compte que té intenció de contraure matrimoni amb un ciutadà andorrà.

3.- La representació del GOVERN D'ANDORRA s'ha oposat al recurs i ha sol·licitat la confirmació de la sentència apel·lada, en base a les següents al·legacions:

La manca de notificació al patró no té cap incidència en aquest expedient, ja que la interessada coneixia perfectament que li havia estat denegada l'autorització de residència i que tenia l'obligació de sortir del país.

L'expulsió administrativa durant un període de dos anys resulta degudament proporcionada, atès que la recurrent ha romàs en situació irregular durant prop de dos anys.

4.- Un cop elevades les actuacions a aquesta Sala, es va designar Magistrat ponent i, en no haver-se sol·licitat la pràctica de proves en aquesta instància, el recurs va quedar conclòs per a deliberar i decidir.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La Sala Administrativa del Tribunal Superior de Justícia és competent per a conèixer del present recurs, segons l'article 39.3 de la Llei Qualificada de la Justícia.

Segon.- La recurrent va veure denegada en data 28 de maig de 2009 l'autorització de residència i treball que havia sol·licitat. Aquesta decisió va ser confirmada pel GOVERN D'ANDORRA el 8 de juliol del mateix any 2009 i la interessada no va interposar ulterior recurs en via jurisdiccional.

En conseqüència, la interessada era coneixedora de la seva situació irregular a Andorra i de l'obligació que tenia d'abandonar el territori nacional en el termini de vuit dies, tal com l'hi va ser advertit en el moment de notificar-li la resolució de 28 de maig de 2009.

Tercer.- Resulta aplicable en aquest cas l'article 108 del text refós de la Llei qualificada d'immigració, aprovat per Decret legislatiu de 25 de juny de 2008, en trobar-se vigent quan es va iniciar l'expedient administratiu, tal com posa de relleu la sentència apel·lada.

Segons aquest precepte:

"1. Com a mesura d'execució forçosa, l'expulsió administrativa s'aplica a l'estranger al qual s'ha notificat que es trobava en situació irregular i que no ha abandonat el Principat d'Andorra en el termini fixat.

2. En aquest cas, la durada de l'expulsió administrativa no pot excedir un termini màxim de dos anys".

Quart.- El primer dels motius en què es basa el recurs d'apel·lació fa referència a la manca de notificació al patró del fet de què l'autorització de residència i treball formulada l'any 2009 havia estat denegada. La recurrent addueix que aquesta omissió vulnera l'article 49.2 del text refós de la Llei qualificada d'immigració de 2008.

Segons aquest precepte:

"Quan la denegació afecta una sol·licitud d'autorització d'immigració que comporta una demanda de treball, el Servei d'Immigració també ha de notificar aquesta resolució al patró"

Tanmateix, com afirma la sentència apel·lada, aquesta omissió no pot determinar la invalidesa dels actes que són objecte d'aquest procés. En primer lloc, perquè no s'està examinant la legalitat de les resolucions adoptades l'any 2009 ni el procediment seguit per a adoptar-les. En segon lloc, perquè aquest motiu seria causa de la mera anul·labilitat d'aquelles resolucions, i, quan es tracta de defectes formals, aquests només poden ser invocats per la part a qui perjudiquen. Això no succeeix en aquest cas, en què la recurrent no s'ha vist perjudicada pel defecte que denuncia. La interessada coneixia a bastament que li havia estat denegada l'autorització de residència i treball i que havia d'abandonar el Principat. En conseqüència, concorren els supòsits que donen lloc a l'expulsió administrativa, segons l'article 108 del text refós de la Llei qualificada d'immigració de 2008.

Cinquè.- Pel que fa a l'aplicació del principi de proporcionalitat, cal tenir en compte que l'article 108.2 de la Llei abans esmentada contempla els dos anys com un termini màxim de la durada de la mesura d'expulsió.

És cert que l'Administració disposa en aquesta matèria d'un ample marge d'actuació, com ha reconegut de manera reiterada la jurisprudència d'aquesta Sala. Tanmateix, això no exclou el control judicial de les decisions que acorden l'expulsió d'un estranger, a fi d'assegurar que es manté "la necessària proporcionalitat que ha d'existir entre la conducta que s'atribueix al ciutadà estranger i les conseqüències perjudicials que deriven de l'expulsió, compte tingut de les circumstàncies personals de l'interessat" (sentència núm. 39-2001, de 17 de juliol, entre d'altres).

En aquest cas, no es pot tenir en compte la intenció de contraure matrimoni amb un ciutadà andorrà que al·lega la recurrent, ja que no existeix cap justificació d'aquest fet, ni tampoc s'han desvirtuat les argumentacions de l'Administració demandada sobre el fet de què el darrer consta casat amb una tercera persona.

Ara bé, tampoc es justifica de manera específica la raó que ha determinat la imposició de la mesura d'expulsió en el seu grau màxim, més enllà de la durada de la situació irregular. Tanmateix, no es pot oblidar que, segons al·lega la part agent i no nega la demandada, la recurrent constava al Servei d'Ocupació i cotitzava a la CASS, de manera que la seva permanència a Andorra no era clandestina i podia haver estat controlada abans per part de l'Administració.

En aquestes circumstàncies, s'ha de considerar desproporcionada l'expulsió durant dos anys, per la qual cosa procedeix declarar que la mesura ha de tenir una vigència d'un any, corresponent al grau mig de la seva extensió legal.

Sisè.- No s'aprecia una especial temeritat ni mala fe que justifiqui la imposició de les costes causades.

DECISIÓ

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa, en nom del poble andorrà, decideix:

Primer.- Estimar parcialment el recurs d'apel·lació que interposa la Sra. Manzano contra la sentència dictada el 27 de febrer de 2013 per la Secció Administrativa del Tribunal de Batlles, la qual es revoca i deixa sense efecte.

Segon.- Estimar parcialment, en la seva pretensió subsidiària, la demanda interposada per la part agent i, en conseqüència, declarar no ajustades a dret les resolucions impugnades de 10 d'agost i 21 de novembre de 2012, en la mesura en què imposen a la recurrent la mesura d'expulsió administrativa per dos anys, la qual s'ha d'entendre substituïda per l'expulsió durant un termini d'un any.

Tercer.- No fer un especial pronunciament sobre les costes causades en ambdues instàncies.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Manem que una vegada s'hagi complert el que disposa l'article 76 de la Llei de la Jurisdicció Administrativa i Fiscal es lliurin els autes originals amb la certificació d'aquesta sentència al Tribunal de Batlles, Secció Administrativa del qual procedien, i que s'arxivin les actuacions del Tribunal.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.