Absolució de delicte menor de lesions per imprudència greu i de contravenció penal per fets fortuïts

Sentència

Magistrats

ANNA ESTRAGUES ARMENGOL YVES PICOD FATIMA RAMIREZ SOUTO

Tribunal Superior de Justícia

Sala Penal

TSJP.- Recurs General 0000016/2026

ORIGEN.- Delictes Menors (Major d'edat) 6000115/2024 - 0

NIG: 5300543220220001651

Sentència: SENTÈNCIA 08-2026 DE 05/05/2026

Ponent : Anna ESTRAGUÉS ARMENGOL

Data : 05/05/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Penal

Referència : TSJP.- 0000016/2026

Nig : 5300543220220001651

IU : ECLI : AD:TSJP:2026:00008

SENTÈNCIA 8-2026

PARTS:

Apel·lant: Sra. Arlette

Advocat: Sr. Ben

Apel·lat: MINISTERI FISCAL

Apel·lat: Sr. Diego

Advocat: Sr. Antoni

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

Presidenta: Sra. Anna ESTRAGUÉS ARMENGOL (ponent)

Magistrats: Sr. Yves PICOD

Sra. Fàtima RAMÍREZ SOUTO

Andorra la Vella, a la data consignada al marge.

En el recurs d'apel·lació interposat contra la sentència de data 21/01/2026 dictada pel Tribunal de Corts en la Causa i Rotlle de referència, seguida pel delicte menor de lesions per imprudència greu, els components del Tribunal Superior de Justícia expressats al marge s'han constituït per a la vista i decisió. És ponent la magistrada Sra. Anna ESTRAGUÉS ARMENGOL.

ANTECEDENTS DE FET

I.- RESULTANT: El Tribunal de Corts va dictar Sentència en data 21/01/2026 amb la següent part dispositiva:

"D E C I D E I X:

"Declarar la prescripció de la contravenció penal de lesions per imprudència lleu de la qual n'és responsable l'acusat Diego, el qual s'absol, tot declarant d'ofici les despeses processals causades."

II.- RESULTANT: la Sentència es recolza en els següents fets provats:

"en data 09/10/2020, vers les 16:00 hores, el processat Diego tornava de passejar els seus dos gossos de la raça pastor alemany, que duia agafats amb corretja amb un arnés anti estirades, quan a l'alçada del número 31 del carrer de l'Avinguda Joan Martí de la parròquia d'Encamp que dona amb el xamfrà del carrer d'Engolasters, es van trobar de cara amb Arlette, moment en què un dels gossos, el mascle anomenat GRIU, que no estava degudament controlat pel seu propietari, l'acusat Diego, es va abalançar sobre ella, saltà i la mossegà a l'alçada del colze dret, ocasionant-li ferides consistents en epicondilitis amb fissura interseccional d'11 mm a colze dret i edema de parts toves a la cara interna del colze dret."

III.- RESULTANT: La representació lletrada de la Sra. Arlette formula recurs d'apel·lació contra la referida sentència per 1) error en la valoració de la prova: considera provat que els gossos anaven lligats quan ha quedat acreditat que no ho anaven, i 2) error en la qualificació jurídica dels fets: considera que la imprudència és lleu pel sol fet de no existir infracció normativa al portar el Sr. Diego els gossos lligats, quan, encara que s'acceptés que els portava lligats, s'han de tenir en compte la totalitat de les circumstàncies dels fets, com són la raça del gos (pastor alemany, amb un temperament agressiu i imprevisible) ; el seu comportament (problemes conductuals), el lloc (via pública i cèntrica) i la dinàmica de l'atac (el Sr. Diego no prestava la més mínima atenció al seu gos que saltà al tòrax de la Sra. Arlette), tot el que conclou, porta a qualificar la imprudència de greu.

Per tot l'exposat, demana la revocació de la sentència impugnada i que es condemni al Sr. Diego com a autor responsable d'un delicte menor de lesions per imprudència greu de l' art. 117.2 CP així com a abonar, en concepte de responsabilitat civil, a la Sra. Arlette, una suma no inferior a 3.597,44.-€ (638,44.-€ en concepte d'ITT; 800€ en concepte de perjudici estètic; 1.800€ en concepte de pretium doloris i 359€ corresponent al preu de la jaqueta) i a satisfer la totalitat de les despeses processals causades, inclosos honoraris d'advocat.

IV.-RESULTANT: El Ministeri Fiscal contesta al recurs interposat remarcant essencialment que la prova practicada ha permès acreditar que el gos estava degudament lligat en el moment on es va produir la mossegada i la normativa no imposa que el mateix hagués de passejar amb morrió.

Per tant, no es troba acreditada cap acció o omissió del deure objectiu de cura i els fets no són constitutius ni d'un delicte menor de lesions per imprudència greu, ni d'una contravenció penal de lesions per imprudència lleu, pel que s'oposa al recurs d'apel·lació interposat.

V.-RESULTANT: El lletrat defensor del Sr. Diego s'oposa igualment al recurs interposat al·legant substancialment que:

1) Sobre l'error en la valoració de la prova

-l'apel·lació construeix el seu relat al marge del resultat probatori obtingut en el plenari pretenent substituir la valoració directa efectuada pel Tribunal (que va presenciar la declaració de tots els intervinents) per una reinterpretació interessada, sense cap element probatori nou.

- el Tribunal de Corts conclou en la seva sentència que el gos anava lligat i fonamenta aquesta en els següents extrems:

la claredat, la lògica i la coherència dels fets exposats pel querellat que ha mantingut sempre la mateixa versió dels fets; en canvi, remarca que la part apel·lant ha incorregut en variacions i matisacions successives;

la testifical dels dos testimonis presencials que varen comparèixer en l'acte del judici oral i així ho manifestaren.

la lògica del lloc dels fets (proximitat immediata a una carretera).

el fet que l'acusat duia un gos a cada mà amb arnès antiestrebades.

- El Tribunal, que va presenciar la pràctica de la prova, va valorar la credibilitat dels intervinents, i aquesta valoració ha de ser mantinguda en segona instància, en no concórrer cap element que permeti arribar a una conclusió diferent.

-la documentació aportada amb el recurs d'apel·lació no pot ser admesa, en no complir-se els requisits de l' article 201.2 a) del Codi de Procediment Penal ; i en ser a més, irrellevant per a la resolució de la controvèrsia, que pivota sobre si el gos anava lligat o no i sobre si existia imprudència greu.

La premissa de la qual cal partir és per tant clara: els gossos anaven lligats. I aquesta premissa condiciona decisivament qualsevol anàlisi de la imprudència atribuïda.

2) Sobre la inexistència d'imprudència greu:

Posa de manifest que:

-el pastor alemany no és un gos catalogat legalment com a potencialment perillós; no existia obligació de morrió i l'acusat complia la normativa duent-lo lligat;

-la prova documental aportada acredita que no s'ha constatat amb anterioritat, cap infracció ni comportament negatiu dels gossos propietat del senyor Diego;

-els fets es produeixen en el context d'una trobada fortuïta prop d'una cantonada; no tot és controlable i el Dret penal no pot convertir qualsevol incident fortuït en responsabilitat penal, encara menys apreciant una imprudència de caràcter greu.

La sentència recorreguda parteix d'una correcta declaració de fets provats i davant la inexistència de cap manca d'atenció o cura reprotxable, encara menys de caràcter greu, escau la desestimació del recurs, la confirmació de l'absolució decretada en la instància, no havent-hi lloc a efectuar cap pronunciament en matèria de responsabilitat civil i la imposició a la part apel·lant, de les costes causades per la interposició del recurs, quedant-hi inclosos els honoraris d'advocat de la part apel·lada.

FONAMENTS DE DRET

I.- CONSIDERANT: No és objecte de controvèrsia que en data 09/10/2020, vers les 16:00 hores, el gos raça pastor alemany anomenat GRIU, propietat del Sr. Diego, mossegà el braç dret, a l'alçada del colze, de la Sra. Arlette, en trobar-se ambdós a l'alçada del número 31 del carrer de l'Avinguda Joan Martí que dona amb el carrer d'Engolasters de la parròquia d'Encamp, i que a conseqüència d'aquests fets, la Sra. Arlette patí ferides consistents en epicondilitis amb fissura interseccional d'11 i edema de parts toves a la cara interna del colze.

La controvèrsia rau en la valoració de la prova efectuada pel Tribunal de Corts per determinar si al moment dels fets, el gos es trobava degudament lligat o no, i en la qualificació de la imprudència comesa, no només a la vista del resultat de la prova de dit element (subjecció del gos), sinó de tots els altres elements concurrents.

II.- CONSIDERANT: Pel que fa la prova de la subjecció del gos.

Amb caràcter previ i reiterant la jurisprudència constant de la Sala en la matèria, recordarem que encara que el recurs d'apel·lació té caràcter ordinari, i pot dur-se a terme una nova valoració de la prova practicada en la instància, la transcendental importància que en la ponderació de les proves personals té la percepció directa pel Tribunal de Corts de les diferents declaracions de les parts i dels testimonis, així com la inexistència de proves taxades o de regles que determinin el valor cert que s'hagi de donar a cada prova, fan que la revisió, tractant-se precisament d'aquesta mena de proves de caràcter subjectiu, estigui limitada a examinar -pel que fa al seu origen- la seva validesa i la regularitat processal; i a verificar únicament, respecte de la seva valoració, si les conclusions que el Tribunal de Corts ha obtingut, resulten congruents amb els resultats probatoris i si s'ajusten als criteris generals de raonament lògic, en concordança amb les regles d'experiència comunament admeses. En conseqüència, en aquesta nova instància, sense haver presenciat personalment la prova, només cabria apartar-se de la valoració que de la dita prova va fer el Tribunal de Corts que va presenciar-la, si hagués declarat com a provat, basant-se en aquesta, quelcom diferent del que realment va dir el declarant que no pugui deduir-se de cap altre medi probatori; si la valoració de la declaració condueix a un resultat il·lògic o absurd; i, de manera excepcional, si concorren altres circumstàncies de les que es desprengués de forma inequívoca i objectiva la falsedat d'un testimoni acollit com a cert, o la certesa d'un que no hagi estat tingut en compte pel jutjador.

En el present cas, el recurrent considera que el Tribunal de Corts ha errat en la valoració de la prova en estimar que el gos que mossegà a la Sra. Arlette anava lligat, quan ha quedat demostrat el contrari. En aquest sentit es remet a la declaració de la Sra. Arlette que diu, ha mantingut sempre la mateixa versió dels fets, a saber que els gossos anaven deslligats; a la reacció del Sr. Diego que després dels fets diu que va anar a tancar als seus gossos al cotxe quan si els hagués dut lligats, el més lògic hagués estat estacar-los al mobiliari urbà i anar a assistir d'immediat a la Sra. Arlette, i a les greus inconsistències dels testimonis, que repeteixen a més els mateixos elements de llenguatge, demostrant que han estat preparats, pel que no poden ser presos en compte.

Per arribar a la conclusió que els gossos del Sr. Diego anaven lligats, el Tribunal de Corts ha valorat: 1) la declaració de l'acusat; 2)la declaració de dos testimonis presencials i 3) les circumstàncies dels fets, ocorreguts a proximitat d'una carretera.

I aquesta conclusió és a criteri de la Sala, totalment coherent amb el resultat de la prova practicada, que cap dels elements aportats per la part recurrent permet desvirtuar.

Efectivament, no és cert que la Sra. Arlette hagi declarat sempre que els gossos anaven deslligats sinó que de l'examen de les actuacions se'n desprèn que en realitat, la Sra. Arlette no feu esment d'aquest element, tot i ser especialment rellevant, ni en el seu escrit de querella (foli 1 i ss.), ni en la seva declaració prestada en el seu dia a la Policia (foli 51) ni a la Batllia (foli 8), sinó per primera vegada davant del Tribunal, el dia de la vista oral.

Per contra, el Sr. Diego no ha modificat mai la seva versió sobre aquest element essencial, sinó que tant a la Batllia com davant del Tribunal de Corts el dia de la vista oral, sempre ha afirmat que duia els gossos lligats.

La seva declaració ha vingut tanmateix avalada per la de dos testimonis, els Srs. Custodi i Kiko que així ho confirmaren davant del Tribunal el dia de la vista oral, afirmant substancialment el mateix: que es trobaven junts a la terrassa d'un bar que coincidiren en afirmar es trobava a uns 10 ó 20 metres del lloc dels fets, des d'on asseguren, van poder veure com el Sr. Diego caminava amb els seus dos gossos lligats i com un d'ells s'abalançava sobre una senyora. El fet que ambdós atribuïssin la reacció del gos al fet que probablement es va espantar, que diguessin que no la va mossegar, reprenent els mateixos elements de llenguatge (la paraula "espantar") per referir-se a la reacció del gos, i no sabessin aportar cap altre element sobre el que va passar després, no permet fer dubtar de la seva credibilitat, valorada pel Tribunal de Corts després de practicada la prova amb la deguda immediació, sinó que obeeix simplement a la narració dels fets tals com ells, des del punt on es trobaven, els van poder percebre.

Tampoc es pot dir, com ho fa la part recurrent, que la reacció del Sr. Diego fos incoherent ni reveladora del fet que duia els gossos deslligats, ja que el Sr. Diego té declarat que en adonar-se que un dels seus gossos havia mossegat a la Sra. Arlette, el primer que se li va ocórrer, fou tornar al seu vehicle per deixar-hi els gossos tancats i anar seguidament a auxiliar a la Sra. Arlette. Ha explicat que és la solució que va pensar era més ràpida i segura, doncs el seu vehicle (tipus pick-up) estava estacionat molt a prop (en una zona de càrrega i descàrrega situada a uns quatre metres) i encara hi tenia la gàbia oberta, ja que la seva intenció era, com de costum, anar a deixar els gossos a casa i després tornar per anar a tancar el vehicle.

El lloc de producció dels fets, corrobora també la versió efectuada pel Sr. Diego, doncs trobant-se a proximitat d'una carretera, és lògic que portés els gossos lligats, no només per la seguretat de tercers, sinó per la dels propis gossos que en cas contrari, podien envair fàcilment la carretera i ser atropellats.

Per tant, és amb una correcta valoració de la prova que el Tribunal de Corts ha considerat acreditat que el Sr. Diego duia, el dia d'autes, els seus dos gossos degudament lligats, pel que el primer motiu de recurs ha de ser desestimat.

III.- CONSIDERANT: Pel que fa a la qualificació de la imprudència .

La part recurrent pretén que encara que s'admetés que els gossos anaven lligats, la imprudència comesa pel Sr. Diego ha de ser igualment qualificada de greu, ja que més enllà del fet que no existiria una infracció normativa, s'han de tenir en compte la totalitat de les circumstàncies en que es produïren els fets i més concretament:

-la raça del gos: un pastor alemany de més de 35 Kg amb conductes instintives de defensa, seguretat i resistència i un temperament nerviós, dinàmic, imprevisible, reactiu i agressiu;

-el seu comportament: han quedat acreditats els problemes conductuals que presentaven els gossos del Sr. Diego que per controlar-los, havia de fer ús d'un arnès anti estiraments, dispositiu específic que s'empra únicament per a gossos reactius, difícilment controlables i amb un temperament agressiu i imprevisible, pel que requereixen una atenció i prudència marcada i reforçada per part del propietari.

-el lloc on es produí l'atac: en una via pública i cèntrica d'Encamp, amb gran concurrència de persones.

Tots aquests elements entén que fan que el grau de previsibilitat del dany fos major i exigien un plus de precaució i deure de cura que va més enllà que la simple subjecció mecànica amb corretja.

A més, remarca que la dinàmica de producció de l'atac demostra que el Sr. Diego no prestava la més mínima atenció als seus gossos i que la suposada corretja va resultar del tot ineficaç doncs l'animal va arribar a saltar fins a l'alçada del tòrax de la seva defensada la qual va tenir el reflex d'interposar el seu braç evitant així lesions més greus.

Afegeix que la contenció mecànica, per a reunir l'exigència legal, ha de ser eficaç i el simple fet de lligar l'animal sense cap control que en permeti la contenció física equival a tenir el gos deslligat ja que no se li impedeix cap llibertat de moviment i queda totalment desvirtuada la finalitat per la qual s'instaura l'obligació legal.

La Sala comparteix amb el recurrent que el sol fet de dur el gos lligat i complir la normativa, no és, per si sol, suficient per qualificar la imprudència de lleu, o ni tant sols per concloure que no hi ha imprudència com ho fa el Ministeri Fiscal.

Cal efectivament examinar els altres elements concurrents posats en el present cas de relleu, de manera molt precisa, per la representació lletrada de la Sra. Arlette.

Així, s'ha de tenir efectivament en compte que el dia d'autes, el Sr. Diego duia no un sinó dos gossos de raça pastor alemany i per tant de dimensions considerables, lligats cadascun amb una corretja subjecta a un arnés anti estiraments. És cert també que transitaven en un nucli urbà, amb més probabilitat de concurrència de persones, per tot el que havia d'extremar les precaucions a fi que la subjecció dels animals fos realment efectiva.

No obstant, no es pot obviar, doncs té una especial rellevància en el present cas, el lloc concret on es produïren els fets: just a la cantonada entre l'Avinguda Joan Martí i el Carrer d'Engolasters d'Encamp, segons declaren ambdues parts implicades. El Sr. Diego precisà que només va veure una ombra i en el mateix moment, el gos el va estirar, adonant-se seguidament que havia mossegat una senyora que havia aparegut "just en el punt de cop", pensant que el gos la va mossegar perquè la mateixa ombra que ell havia vist, el devia espantar. La Sra. Arlette té declarat també en l'acte de la vista oral que es va trobar de cop, a la cantonada dels dos carrers, al gos que la va mossegar, precisant que "se'l va trobar a sobre", no podent aportar altres dades doncs estava escrivint un WhatsApp mitjançant el seu telèfon mòbil. Declara tanmateix que immediatament després de la mossegada, es va asseure recolzada al mur, pel que és probable, com diu que Sr. Diego, que hi caminés a proximitat. El Sr. Diego que té també declarat que ell anava pel costat del mur del carrer d'on provenia, el que implica que cadascun tingués encara menys visibilitat sobre l'altre.

S'ha de tenir en compte a més, per valorar la imprudència, la previsibilitat d'una reacció agressiva per part del gos de l'acusat, i per tant, del resultat danyós. En aquest sentit, val a dir que, malgrat tractar-se de gossos que per la seva raça (pastor alemany), són de dimensions considerables, no consta que haguessin tingut cap comportament agressiu amb anterioritat que permetés considerar-los com a potencialment perillosos. En aquest sentit la defensa del Sr. Diego adjuntà com a prova, en el seu escrit de qualificació provisional, una certificació del Comú d'Encamp (foli 133) on s'indica que no els hi consta cap infracció o comportament negatiu dels gossos propietat del Sr. Diego, així com dos certificats del Govern d'Andorra (un de l'Àrea de Protecció d'Animals Domèstics i un altre del Cos de Banders - folis 134 i 135) on s'indica que no els hi consta tampoc cap incidència amb els gossos propietat de l'acusat. Igualment, s'ha adjuntat un certificat del veterinari tractant on consta que els dos gossos que duia el Sr. Diego el dia d'autes, mai havien manifestat cap símptoma d'agressivitat envers les persones o els animals (foli 136).

No es pot deduir, com pretén la part recurrent, l'existència de problemes conductuals dels gossos, del sol fet que el Sr. Diego els dugués amb un dispositiu anti estiraments, doncs és ben sabut que aquests dispositius s'empren no només "per a gossos reactius, difícilment controlables i amb un temperament agressiu i imprevisible" com indica la representació de la Sra. Arlette, sinó per tot tipus de gossos, de totes mides i característiques, no essent per tant un indici inequívoc de problemes de conducta sinó que pot demostrar també, una major voluntat de control de l'animal i per tant, una major prudència per part del seu propietari .

Pel que fa als trets de caràcter propis o temperament dels pastors alemanys segons es desprendria de la documentació de la "Fédération Cynologique Internationale" aportada per l'acusació particular amb el seu escrit de recurs, hem d'estar al disposat per l' article 201.2 del Codi de procediment penal segons el qual: "Només poden proposar-se les proves que se sol·licitin i que no hagi estat possible proposar en primera instància, hagin estat improcedentment denegades, tot i haver estar proposades, s'hagin admès i no s'hagin practicat per causes no atribuïdes al recurrent. Nogensmenys, excepcionalment, el tribunal pot, si ho considera transcendent per a la resolució de la causa, acordar (...) la pràctica d'aquelles altres proves que consideri necessàries, sempre les hagi sol·licitat almenys una part". En el present cas, la part recurrent hagués pogut aportar aquesta documentació en primera instància pel que no pot ara, tal i com indica la defensa del Sr. Diego, ser admesa ni valorada, en no incardinar-se en cap dels supòsits establerts en l' article 201.2 del Codi de procediment penal abans esmentat.

Així, per tot l'exposat, no ha quedat provat que el Sr. Diego hagi infringit greument el seu deure objectiu de cura, ja que l'únic que en el present cas se li hagués pogut exigir més, és retenir encara més a prop d'ell als seus gossos, fins assegurar-se que de la cantonada amb el carrer adjacent no vingués cap altra persona, impedint en el seu cas, que la poguessin mossegar. I aquesta omissió parcial del deure objectiu de cura ha de ser qualificada de lleu, no podent-se equiparar, com pretén la part recurrent, a dur el gos deslligat o sense cap control, i per tant a una omissió total i absoluta de les precaucions degudes.

És per tant efectuant una correcta valoració de la prova i en base als criteris generals de raonament lògic, en concordança amb les regles d'experiència comunament admeses, que el Tribunal de Corts ha qualificat de lleu la imprudència comesa per l'acusat, pel que el segon motiu de recurs ha de ser igualment desestimat.

V.- CONSIDERANT: La desestimació del recurs, determina la imposició de les costes processals causades al recurrent, en aplicació del articles 174 , 180 i ss. del Codi de procediment penal i 354.2 i ss. del Codi de procediment Civil aplicable de manera supletòria.

Vistes la Constitució, el Codi Penal, el Codi de Procediment Penal, la jurisprudència d'aplicació, i altres fonts del Dret del Principat d'Andorra,

La Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, en nom del poble andorrà,

DECIDEIX:

1.-DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat per la representació de la Sra. Arlette.

2.-CONFIRMAR la sentència dictada pel Tribunal de Corts en data 21/01/2026 en la causa 6000115/2024.

3.-IMPOSAR a la part recurrent el pagament de les despeses processals causades pel recurs.

Aquesta sentència és ferma i executiva.

Així, per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.