NO CONSIGNACIO RENDES (TSJC 077/14)

Sentència

Magistrats

Carles Cruz Moratones Joan Manel Abril Campoy Pere Pastor Vilanova

TSJC.- 0000077/2014 ORIGEN: 5000225/2013

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 27 d'abril del 2015.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Pere Pastor Vilanova i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- La representació processal del Sr. Oller va interposar demanda, de data 06-02-2013, envers la Sra. Álvarez, segons la qual demanava la condemna de la defenent a l'abonament de la quantitat de 5881,78 euros en concepte de lloguers i despeses de calefacció impagats, augmentada amb els interessos legals a comptar de la contesta de la demanda, així com a fer-se càrrec de les costes processals causades.

La representació processal de la part defenent va oposar-se a la demanda, per escrit del 22-03-2013 i, en virtut del qual i pels motius continguts en la mateixa sol·licita la desestimació de la demanda, amb imposició a la part agent de les costes processals.

II.- L'Hble. Tribunal Unipersonal del Batlle, de la Secció Civil, va dictar sentència de data 08-01-2014, amb la següent part decisòria: "DECIDEIX

Estimar substancialment la demanda formulada en data 6 de febrer de 2013 per part del Sr. Oller, contra la Sra. Álvarez, condemnant-la a pagar a l'agent l'import total de 4.779,09 euros (450EUR -lloguer agost 2010-, 1EUR - despeses de retorn bancari-, 1.797,61EUR -calefacció 2011-, 2.530,48EUR - calefacció 2012-), amb els interessos legals des de la data de contesta de la demanda i per tant des del 22 de març de 2013; imposant a la part defenent el pagament de la totalitat de les costes judicials ocasionades, inclosos els honoraris d'intervenció lletrada i de procuració.".

III.- La part defenent va formular recurs contra la sentència dictada a la instància i, en data de registre 03-02-2014 va presentar llur escrit de conclusions, segons el qual i pels arguments continguts en el mateix sol·licita la revocació de la resolució d'instància, sense efectuar especial condemna en costes.

Pel contrari, la part agent en el seu escrit de contesta a les conclusions, presentat en data 27-02-2015, manifesta que procedeix amb caràcter principal la inadmissibilitat del recurs d'apel·lació i subsidiàriament la confirmació de la sentència, amb més la imposició a la part recurrent de les costes processals.

IV.- Per Providència de la Sala Civil d'aquest Tribunal de Justícia es dictà providència en data 29-01-2015 per la que es concedia un termini de vuit dies a la part recurrent perquè acrediti haver pagat, pagui o consigni en autes el pagament de les rendes de les quals ha estat condemnada per la suma de 4.779,09 EUR advertint-la que en cas contrari es declararà la caducitat del recurs. La representació processal de la recurrent va presentar escrit d'al·legacions en data 9-02-2015 i en data 2-03-2015 en el qual va reiterar que no li era d'aplicació aquella obligació processal perquè l'únic motiu del recurs era la impugnació de les despeses de calefacció i això no es podia equiparar a les rendes.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Carles Cruz Moratones.

FONAMENTS DE DRET

PRIMER.- Cal resoldre en caràcter previ el requisit d'inadmissibilitat del recurs que al·lega la part apel·lada i que es refereix a l 'incompliment per la part contrària del requisit de consignar les rendes pendents al moment de la interposició del recurs que preveu l'apartat 12 de la disposició addicional Segona de la Llei d'Arrendaments de Finques Urbanes de 30 de juny de 1999. Efectivament la part apel·lant no ha consignat la quantitat objecte de condemna i per això cal examinar en aquest cas si això comporta la caducitat del recurs tal i com preveu el darrer paràgraf de la DA esmentada.

Com ja va tenir ocasió de declarar el Tribunal Constitucional en la seva sentència de data 3-02-2014, aquell requisit de pagament de les rendes endeutades al moment de la interposició del recurs no es pot exigir en tots els casos perquè això significaria que en alguns d'ells es vulneraria l'article 10 de la Constitució, és a dir el dret a la jurisdicció (segona instància) i a un procés degut.

El Tribunal ens recorda que cal examinar les circumstàncies de cada cas per comprovar si aquell requisit d'admissibilitat no pot comportar una barrera infranquejable pel ciutadà que, per manca de recursos, es veu impossibilitat d'accedir a la segona instància.

I en aquell cas es tractaven d'unes circumstàncies com és el fet que la part demandada tenia declarada la situació de pobresa o insolvència i, a la vegada, rebia en períodes discontinus ajuts del Govern per subsistir.

En el present cas no concorre cap de les esmentades circumstàncies però això no impedeix que la Sala -en la seva obligació de garantir el dret fonamental a l'accés a la jurisdicció contingut en l'article 10 de la Constitució- pugui examinar altres qüestions relatives a aquell requisit d'admissibilitat.

La primera ve referida a les al·legacions de la part recurrent. Contràriament al que afirma en el seu escrit de data 9-02-2015 el seu recurs no té només un únic motiu (les despeses de calefacció) sinó que també la renda del mes d'agost del 2010 (450 EUR) i les despeses de devolució bancària (1 EUR) dels rebuts de les mensualitat d'octubre i de novembre del 2012. Si realment el seu únic motiu de recurs haguessin estat les despeses de calefacció no hauria estat obligada a consignar o pagar aquella suma condemnada en la sentència d'instància perquè com ja varem dir en el nostre Aute 016/08 només les rendes es veuen afectades per aquella obligació processal de consignació o pagament perquè sigui admès el recurs.

La segona es centra a si aquella exigència processal pot ser aplicable als casos en què el contracte d'arrendament ja ha estat resolt anteriorment al litigi. Aquest és el cas present en què la Sra. R. va ocupar el concepte d'arrendament l'habitatge entre el mes d'abril del 2010 i el mes de novembre del 2012. La demanda s'interposa en el dia 6-02-2013 quan la part arrendadora ja ha recuperat la possessió immediata de l'immoble. Aleshores si tenim en compte que aquell requisit processal el que cerca és que la part arrendatària no aprofiti la durada del procés en la segona instància per seguir gaudint de manera gratuïta de l'objecte arrendat, hem de concloure que quan el contracte ja s'ha resolt, no té cap sentit ni justificació aquella exigència de consignació prèvia de la totalitat de la condemna, siguin rendes endarrerides o no.

En conclusió, doncs, no es pot donar per caducat el recurs i hem d'entrar en el fons del debat d'impugnació que proposa.

SEGON.- Entrant ja en el fons de l'assumpte hem de dir que no podem estimar el recurs interposat pels arguments de la part apel·lant. En primer lloc perquè tot el que se li reclama (renda del mes d'agost del 2010; despeses de retorn dels rebuts endarrerits d'octubre i de novembre del 2012 i les despeses de calefacció de l'exercici 2011 i 2012), tenen la seva justificació en el contracte escrit aportat a les actuacions i per contra, ella argumenta que hi va haver un pacte verbal que modificava o precisava allò que estava escrit.

Com es sabut i reiterat per la jurisprudència andorrana el principi ei incumbit probatio qui dicit non qui negat (D.22.3.2) i en conseqüència a la part defenent li corresponia demostrar aquells pactes verbals amb l'agent o bé amb la seva mare que segons la senyora R. havia arribat a acords.

TERCER.- Començarem pel tema "principal" del recurs que consisteix en impugnar la despesa de calefacció que la part defenent considera que 1) no anava a part de la renda sinó inclosa en la mateixa. Examinat el contracte aportat resulta que no hi ha cap referència al pacte d'una suma preufetera com la que preveu la Llei d'Arrendaments de Finques Urbanes en el seu article 23.3. I si resulta que es va pactar de manera verbal. En la clàusula 3) del contracte (foli 5) es llegeix: "... En la dita quantitat no va inclòs el preu dels serveis i subministraments complementaris d'energia elèctrica, gas, aire condicionat, telèfon ni qualsevol altres similars o suplementaris els quals seran directament i independentment satisfets per la part arrendataria a la persona, companyia, corporació o entitat que els suministri.".

Per la seva banda la clàusula 6) diu: "A) Les depeses de contractació i consum de subministraments d'energia elèctrica, gas, telèfon, etc ... seran a càrrec exclusiu de la part arrendatària encara que els rebuts a cobrar no estiguin emesos al seu nom".

Aquestes clàusules no deixen cap mena de dubte que tots els subministraments eren a càrrec de la part arrendatària i si va haver algun pacte verbal que exclogués el subministrament de calefacció (de gas-oil) caldria haver-ho demostrat. I sorprèn que si així ho afirma la part arrendatària no hagi intentat ni la confessió en judici de la part contrària ni la testifical de la mare de l'arrendador si resulta que li atribueix aquell pacte. I davant d'això no pot ser suficient argumentar les deduccions que es poden treure del fet que no li han reclamat aquells imports fins la resolució del contracte, atès que aquest fet indiciari no pot per se desmentir la voluntat expressada per escrit. També mereix especial menció el fet que la part recurrent insisteix en què cal practicar les dues testificals de dues persones designades per ella a fi que responguin a la pregunta de si es veritat que feia molt fred en el seu pis i que obligava a tenir el fill de la arrendatària recluït en una habitació amb un calefactor. Ja sabem que cal sempre tenir molta cautela amb la prova testifical per acreditar uns fets que fàcilment poden acreditar-se per altres mitjans més fefaents. I si la situació en el pis era d'inhabilitat per causa de que la calefacció era insuficient, era raonable esperar que la arrendatària es dirigís en un dels dos hiverns que va passar al pis a la propietat o bé a la Comunitat a fi que es revisés la seva situació en el seu pis si aquesta era diferent a la dels altres habitatges. Però ni consta que això es fes ni que constés cap mena de queixa o de reclamació. És per aquest motiu que resulta encertada la decisió d'inadmissió de la prova testifical per part de l'Hble. Batlle, per resultar inútil i innecessària per a la resolució del litigi.

En conclusió, aquest greuge ha de ser desestimat.

QUART.- Pel que concerneix a la renda del mes d'agost del 2010 que la part arrendadora va veure com se li retornava el seu rebut per impagament, hem de dir que també ho justifica la part en què se li va condonar per les obres que va haver de realitzar en el seu pis. Ni justifica aquell pacte verbal ni encara menys que hagués realitzat cap mena de millora o de reparació a l'habitatge. I ni tan sols ho intenta demostrar. Això va que cal desestimar també aquell motiu o greuge del seu recurs.

CINQUÈ.- Finalment el darrer motiu es centra en la condemna a pagar 1 EUR que es correspon a les despeses de devolució dels rebuts de les mensualitats d'octubre i de novembre del 2012 (0,50 EUR per rebut). Hem de dir que si bé les rendes esmentades varen acordar les dues parts que es compensarien amb les dues mensualitats de fiança, cosa que només podia provenir d'un pacte entre parts a la fi del contracte, tal i com es desprèn de l'article 15.3 de la LAFU. Però lògicament aquest pacte indica que les rendes no es van pagar en el seu dia i d'aquí que generessin unes despeses bancàries per la seva devolució. I això no consta que fos objecte de compensació. També aquest motiu ha de fracassar.

En conclusió el seu recurs no pot prosperar i ha de ser desestimat.

SISÈ.- La desestimació del recurs comporta la imposició de les costes a la part recurrent.

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas, La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs d'apel·lació interposat per la Sra. Álvarez contra la Sentència dictada per l'Hble. Tribunal Unipersonal, de la Secció Civil, en data 08-01-2014, que CONFIRMEM íntegrament, imposant les costes d'aquest recurs a la part recurrent.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.-