Dret a la jurisdicció (0027/05)

Sentència

Magistrats

Antoni Bruguera Manté Joan Manel Abril Campoy Jean Louis Vuillemin

SENTÈNCIA DE 14 DE JULIOL DE 2005

Dret a la jurisdicció

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Antoni Bruguera Manté i M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- En els autes de núm. B-0577-5/02, de judici civil, en demanda de modificació del conveni regulador de les mesures de custòdia d'un menor, tramitat pel procediment abreujat, instat pel Sr. Romeu contra la Sra. Somoza, el 10 de desembre del 2004 l'Hble. Batlle, actuant com a Tribunal Unipersonal, va dictar una Sentència en què va "desestimar en tots els seus termes la demanda formulada en data 17 d'octubre de 2003" (la petició per a la citació a judici s'havia fet el 2 de maig de 2000).

II.- Disconforme el Sr. Romeu amb la resolució anterior, va interposar aquest recurs d'apel·lació el qual ha estat tramitat conforme les prescripcions legals.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Antoni Bruguera Manté.

FONAMENTS DE DRET

I.- La Sentència d'aquesta Sala de 26 d'abril de 2001, fa citació de la doctrina de la del tribunal Constitucional andorrà de 19 de desembre de 1996 que diu: "Del contingut de l'art. 10 de la Constitució -i en concret pel que fa a la noció del «dret a la jurisdicció» aplicable al present cas, se'n dedueix la necessitat d'un judici contradictori que compleixi totes les garanties processals i que eviti tota indefensió, a fi que les parts puguin fer valer els seus drets, els seus punts de vista i els seus arguments d'acord amb un principi d'igualtat d'avant l'òrgan que ha de decidir jurisdiccionalment. El dret a la jurisdicció i el dret a la defensa dels propis interessats per mitjà d'un procediment tenen com a lògic pressupòsit el coneixement per part de l'afectat que el procediment existeix". I la Sentència constitucional esmentada afegeix en el fonament cinquè : "La citació per edicte, en concret, no és invàlida, però és una fórmula que s'ha d'utilitzar en darrera instància, a fi de donar per formalitzada i amb data oficial la decisió de l'òrgan competent. Però el fet que s'utilitzi en darrera instància obliga que abans s'utilitzin totes aquelles vies possibles i necessàries per garantir l'objecte essencial d'una citació que s'arribi a comunicar a la persona interessada la raó de la citació". I la Sentència d'aquesta Sala de 13 de març de 2003, en un sentit semblant, va assenyalar que "les notificacions per edictes són ficcions de poc realisme però tenen una incidència transcendent sobre la tutela judicial que la Constitució salvaguarda. La Constitució «garanteix a tothom el dret a la defensa» (art. 10,2) en «el procés degut» (art. 10,1) i proscriu tota mena d'indefensió, ja que ningú es pot veure perjudicat amb una decisió judicial obtinguda a esquenes seves en un procediment en que no se li ha donat l'ocasió de comparèixer i de poder-se defensar". I afegeix: "són els actes de comunicació processal degudament practicats (les citacions, els emplaçaments, les citacions a termini etc.) els que asseguren l'oportunitat de defensa en el judici dels afectats i els que impedeixen pronunciaments de condemnes «inaudita parte» sense haver escoltat i vençut el demandat en el litigi". I la Sentència conclou: "Per això, les citacions per edictes (la recepció de les quals pel destinatari no es pot demostrar) ha d'ésser un últim remei al qual únicament es pot acudir quan no és realment possible esclarir el domicili d'aquell que ha de ser citat ; de manera que exclusivament quan s'arriba a la convicció raonable o a la certesa que el demandat no pot ser localitzat, i un cop s'hagin esgotat totes les gestions possibles per esbrinar el seu parador per mitjans normals a l'abast, es pot acudir a les notificacions per edictes".

II.- En el cas que ara hem de resoldre no s'han tingut suficientment en compte els principis anteriors , cabdals del procés, ja que són garantia per a les dues parts del dret fonamental a un procés degut determinat en l'art. 10 de la Constitució.

En efecte, el Sr. Romeu, el 2 de maig de 2002, va presentar un escrit a la Batllia en què sol·licitava que fos citada la Sra. Somoza, avui "d'ignorat parador" per a comparèixer a escoltar la "demanda de modificació de les mesures de custòdia del menor Arcos a tramitar pel procediment abreujat". (foli 1).

El 7 del mateix mes la Batllia va demanar al Director del Servei de Policia que esbrinés el domicili de la demandada, sense rebre resposta ; raó per la qual el Batlle li va reiterar la sol·licitud 8 mesos més tard però demanant aquesta vegada "convocar a la Batllia als hereus, ignorats hereus de la Sra. Somoza" amb un error evident, ja que la citació havia de fer-se a la Sra. Somoza i no als seus "hereus o ignorats hereus" (folis 4 i 5) els quals, òbviament, no es van trobar (foli 6). El Nunci tampoc troba la demandada en les gestions que realitza (foli 8) ; i, sense altres indagacions, el Batlle publica un Edicte convocant la demandada pel dia 17 d'octubre de 2003 per escoltar la demanda del Sr. Romeu ,i se segueix després tot el judici en la seva rebel·lia fins la Sentència.

Però en els autes consten fets i dades tan transcendents com els següents:

El 10 de gener de 1998 els Sr. Romeu i la Sra. Somoza, de mutu acord, sotmeteren al Batlle un conveni regulador que havien establert per a l'atribució de la custòdia del seu fill menor Arcos (fruit de la seva finalitzada convivència no matrimonial) a la mare, establint els contactes paterno-filials que van creure convenients. S'obriren els autes B-525-8/98.

El Batlle va aprovar el Conveni 3 dies desprès d'haver estat presentat, o sigui, el 13 de febrer del mateix 1998 en què va dictar la Sentència, la qual esdevingué ferma.

Tot just un mes desprès, la Sra. Somoza va sol·licitar a la Batllia la modificació del Conveni i de la Sentència, demanant la suspensió del règim de visites paterno-filials o, subsidiàriament, la seva modificació en els termes que deia ; pretensió rebutjada per un Aute de la Batllia de 13 d'octubre de 2000 que aquesta Sala va confirmar en apel·lació en un Aute de 25 d'abril de 2001.

El mateix any 1998 la Sra. Somoza va traslladar el seu domicili de Sant Julià de Loira al poble d'Arsèguel, Lleida, on s'hi emportar en Arcos a la vivenda de Cal V..

Davant l'incompliment per l'esmentada senyora de permetre els contactes del Sr. Romeu amb el seu fill Arcos, el Sr. Romeu, en lloc d'instar l'escaient (com era demanar l'execució de l'Aute ferm de la Batllia de 13 d'octubre de 1998) va presentar contra la Sra. Somoza al jutjat de 1a instància de la Seu d'Urgell, una demanda de menor quantia "sobre fijación de régimen de visitas nº 197/98", obviant, amb un evident frau processal, la jurisdicció i la competència dels Tribunals Andorrans que eren els que coneixien i havien de conèixer l'assumpte (tal com queda explicat anteriorment).

En els presents autes hi ha constància de resolucions del jutge espanyol de setembre de 2000, juliol i novembre de 2001, dictades en el procediment esmentat 197/98 del jutjat de 1a instància de la Seu d'Urgell.

També hi ha en autes la còpia d'un escrit de la Procuradora de la Sra. Somoza dirigit als autes andorrans B-525-8/98 de data 28 de gener de 2002 en què es diu : "poso en coneixement d'aquesta Batllia, la nova adreça de la meva mandant : XXXX" al qual escrit s'hi adjuntava un contracte de treball de la Sra. Somoza a Portugal per un termini d'un any iniciat l'1 de febrer de 2002 i d'acabament el 31 de gener de 2003.

I, finalment, en el Butlletí Oficial de la Província de Pontevedra consta la notificació d'una liquidació administrativa que se li fa a la Sra. Somoza des del Concello de Moaña d'aquella Província el 10 de juliol de 2003 (foli 86).

III.- Dels antecedents que acabem de ressenyar en resulta prou clar que el Sr. Romeu no podia al·legar a la Batllia el 2 de maig de 2002 que ignorava el parador de la Sra. Somoza quan l'havia de saber perfectament, i, en altre cas, tenia manifestament al seu abast investigar-lo i obtenir-lo amb facilitat pels medis normals per tal que la seva ex-companya pogués exercir al dret constitucional i elemental de poder-se defensar, raó per la qual, i en no haver actuat així el Sr. Romeu, caldrà decretar la nul·litat de l'actuat i retrotraure el procediment al moment de citar a la demandada per escoltar la demanda un cop el demandant assenyali el seu actual parador ; no essent propi d'aquest procediment en les circumstàncies en que es troba, avaluar o determinar possibles responsabilitats de la Sra. Somoza en tot allò referent a impedir la relació de pare a fill.

IV.- Atesa la naturalesa del procediment no farem pronunciament de costes.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

Decisio

DECIDEIX

DECLARAR LA NUL.LITAT de tot el procediment seguit a la primera instància i retrotraure el mateix a la petició de citació a la demandada per escoltar la demanda quan el demandant faciliti el domicili de la mateixa o, excepcionalment, subministri una prova concloent i suficient que pogués justificar la determinació d'haver d'emplaçar-la per edictes.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.