ABUSOS DESHONESTOS - DELICTES CONTRA LA FE PÚBLICA

Sentència

Magistrats

Enric Anglada Fors Concepció Baron Mora Jacques Richiardi

S E N T È N C I A

Magistrats Srs.

Enric Anglada Fors

Concepció Baron Mora

Jacques Richiardi

A la Vila d’Andorra la Vella, vuit de febrer del dos mil onze

VIST en judici oral i públic pel Molt Il·lustre Tribunal de Corts, la causa núm. TC-071-2/07 seguida per quatre presumptes delictes majors d’abusos deshonestos amb prevalença de situació i pel delicte major continuat de falsedat en document privat, contra Villalba, nascut el XXXX fill d’Emili i de Roser de nacionalitat andorrana, casat i domiciliat a Andorra la Vella, , defensat pel Lletrat Sr. Daza, sent part acusadora el Ministeri Fiscal representat pel Sr. Criado i acusació privada la Lletrada Sra. Salcedo en representació de les perjudicades, Sres. Girona, Giner, Ropero i ENTITY_11; actuant de ponent i redactor de la sentència el Magistrat Sr. Enric Anglada Fors.

RESULTANT:

que són fets provats i així es declara, que en data 16 de juliol de 2001, el processat Villalba, nascut el XXXX, de nacionalitat andorrana i sense antecedents penals, aprofitant la seva condició de metge especialista en pneumologia, en el transcurs d’una tercera visita amb Girona, de 24 anys d’edat i nascuda a Escaldes- Engordany, que acudia a la seva consulta, sense anar, com en les dues anteriors, acompanyada de la seva mare, per recollir exclusivament els resultats d’una espirometria que li havien practicat i que va sortir negativa, li digué que era necessari fer-li una exploració, sol·licitant-li que es despullés totalment.

Que una volta Girona es trobava estirada nua sobre la camilla, coberta amb un petit llençol i sense que hi hagués cap infermera, ni assistent present, el processat Villalba li manifestà que havia de procedir a efectuar un tacte vaginal, introduint la seva mà enguantada a la vagina, i a fi de satisfer el seu ànim libidinós, inicià un seguit de moviments de fregament durant un termini indeterminat.

En data 15 d’abril de 2002, en el transcurs d’una segona visita amb Giner, de 19 anys d’edat i nascuda a Andorra la Vella, la qual acudí sola a la consulta a portar-li el resultat d’unes analítiques per tal de poder determinar les possibles al·lèrgies que patia, el processat Villalba li digué que era necessària una exploració per veure si tenia fongs.

En dita situació i sense que hi hagués ningú més a la consulta, el processat Villalba a fi de satisfer la seva libido i aprofitant la seva condició de metge pneumòleg i de que no hi havia cap infermera ni a l’exterior ni a l’interior de la seva consulta, demanà a Giner de despullar-se i estirar-se a la camilla, i desprès de posar-se aquell els guants, iniciar amb els dits una sèrie de fregaments del clítoris i al llarg dels llavis vaginals i per tots els racons de la vagina, durant un temps indeterminat, per finalitzar dient-li el processat Villalba a Giner que li havia de fer un frotis vaginal, pràctica mèdica que portà a terme seguidament introduint-li un escubió a la vagina, sense que Villalba expliqués a Giner la finalitat d’aquesta prova, quin resultat fou negatiu.

En data 9 de juliol de 2002, en el transcurs d’una consulta per raó d’una bronquitis amb Ropero, de 25 anys d’edat i nascuda a Andorra la Vella, el processat Villalba aprofitant la seva condició de metge especialista en pneumologia i de que no hi havia present cap infermera, a fi de satisfer el seu ànim libidinós, li demanà de despullar-se i estirar-se a la camilla, iniciant una exploració, auscultant-la, fent-li seguidament un examen de les engonals sense donar cap explicació a Ropero, i separant-li les cuixes li palpà els plecs que corresponen a la intersecció de les cuixes amb la zona perineal.

A continuació, el processat Villalba demanà de girar-se a Ropero i que es posés a quatre grapes sobre de la camilla i separant-li els llavis genitals, desprès de posar-se els guants, li introduí dos dits a la vagina, produint-li una sèrie de moviments de fregament i pressió, primer amb les puntes dels dits i després amb tota la seva extensió, tant pel clítoris com per les parets de la vagina, dient-li acte seguit que tenia unes taques als flancs del clítoris.

En data 9 d’octubre de 2002, en seguiment del problema de bronquitis que l’afectava, Canals fou atesa pel processat Villalba en absència del pneumòleg que l’estava tractant, Dr. Mercader, que precisament era el metge que li feia les substitucions al Dr. Villalba.

En el transcurs de la visita mèdica el processat Villalba a fi de satisfer la seva libido i aprofitant la seva condició de metge pneumòleg i de que no hi havia cap infermera ni a l’exterior ni a l’interior de la seva consulta, demanà a Canals de despullar-se totalment, auscultant-la i iniciant una exploració mitjançant la palpació del coll i del cos, fins aturar-se a la zona inguinal dreta, manifestant-li en aquell moment a Canals que havia trobat un “bulto” o “quist”, tant al coll, com a l’engonal, i que calia mirar-ho bé, sol·licitant-li que es tragués les calces i procedint a efectuar-li, després de posar-se els guants, un tacte vaginal. Acte seguit i sense donar-li cap explicació, l’indicà que es posés boca avall i li demanà d’alçar els malucs fins quedar-se amb els genolls a terra, amb les mans al cap i les natges lleugerament alçades, practicant-li un altre tacte vaginal en aquesta posició, tot dient-li el processat Villalba a Canals que caldria fer-li també un tacte anal, i al mostrar-se ella reticent, Villalba digué immediatament que com que veia que tenia hemorroides no li faria.

Un cop Canals va sortir de la consulta de Villalba al quedar sorpresa i compungida del que li havia fet el pneumòleg en dita visita mèdica, ho va comentar amb una amiga i amb la seva sogra, que li confirmaren que allò no era gens normal, i aquella mateixa tarda, a última hora, es va presentar a la consulta del seu metge de capçalera, Dr. Peña, a qui li explicà els fets, preguntant-li si l’actuació mèdica del Dr. Villalba la considerava correcta i adequada, quedant el Dr. Peña força sorprès i desconcertat pel que li acabava de contar, dient-li que tornés al dia següent per parlar-ne més detingudament.

El Dr. Peña havia rebut, uns mesos abans, una altra comunicació i petició en el mateix sentit, efectuada per la mare de Giner, que aprofitant una visita que tenia ella amb dit metge, li explicà el que li havia passat a la seva filla en la visita realitzada amb el Dr. Villalba el dia 15 d’abril de 2002, tot demanant-li si era normal l’actuació d’aquest doctor, i si bé el Dr. Peña es va mostrar sorprès, al considerar que no era una pràctica habitual, no hi va donar més importància, degut a que era el primer cop que se li comentava una situació de pràctica mèdica inusitada per part del dit especialista.

Després dels comentaris i queixes rebudes pel Dr. Peña per les exploracions vaginals i l’actuació del processat Villalba vers les pacients Giner i Canals, per part de la mare de la primera i per la mateixa Canals, que havien estat derivades pel propi Dr. Peña com a metge generalista al processat Villalba com a especialista en pneumologia, en data 11 d’octubre de 2002, el Dr. Peña va verificar l’historial clínic d’ambdues, no constant en el mateix cap dada que justifiqués mèdicament una exploració dels seus genitals, ni de que els tactes vaginals s’haguessin practicats.

En data no determinada, entre l’11 d’octubre de 2002 i el 8 de novembre de 2002, a la història clínica de Canals s’afegí, en las anotacions de la consulta portada a terme pel Dr. Villalba a dita pacient el dia 9 d’octubre de 2002, els mots “T rectal -“, sense que hagi quedat acreditada la persona que va incloure dita addició en l’esmentada història clínica.

En data no determinada, entre els dies 8 i 29 de novembre de 2002, el processat Villalba a fi de donar cobertura o justificació mèdica a la seva actuació libidinosa, substituí la fulla de la història mèdica de Canals relativa al reconeixement practicat el 9 d’octubre de 2002, per una de nova, en la que féu constar una sèrie de dades que no s’havien recollit en les seves dues versions anteriors, com eren els fets d’haver practicat un tacte vaginal, davant la impossibilitat de fer un tacte rectal, per l’estudi d’un dolor abdominal i que la pacient presentava una sèrie de trastorns psiquiàtrics derivats d’un conflicte matrimonial.

Com a conseqüència dels tocaments portats a terme pel processat Villalba, Ropero requerí tractament psicològic i farmacològic durant dos anys i escaig, restant-li una fòbia específica a “les bates blanques”; Canals patí durant un temps autolimitat una reexperimentació de vivències abusives infanto-juvenils, no patològiques, ni seqüelars; Girona resultà amb un estrès posttraumàtic ulterior que requerí tractament psicològic per un període superior a un any; i Giner sofrí una sensació de ràbia i impotència que processà cognitivament amb una bona adaptació i gestió de l’estrès generat per la situació viscuda sense que restin seqüeles psicopatològiques. Aquesta última, a l’acte de la vista oral, ha renunciat a res reclamar en concepte de responsabilitat civil, afegint que l’únic que vol és que Villalba deixi d’exercir com a metge, perquè cap altra noia hagi de passar pel mateix tràngol que ella.

CONSIDERANT:

que tot i que les parts acusadores parteixin i prenguin en consideració el Codi Penal vigent a la data de producció dels fets d’autes, per considerar-lo més favorable a l’inculpat, el Tribunal, fent una comparativa entre els dos Codis, l’anterior i l’actual, respecte dels il·lícits penals pels que ve Villalba acusat, estima més beneficiós per aquest, l’aplicació de l’actual, compte tingut que l’article 210 del Codi Penal anterior, castiga al delicte major d’abusos deshonestos amb prevalença de situació, amb pena de presó fins a sis anys, i l’article 150 del Codi Penal anterior, castiga al delicte major de falsedat, amb pena de tres anys de presó, i es pot imposar pena d’inhabilitació definitiva per l’exercici de la professió de metge; mentre que l’article 149.2 del Codi Penal actual, la pena pel delicte major d’abús sexual amb prevalença a major d’edat i introducció per via vaginal, anal o oral, va des de tres mesos a tres anys de presó, sense que es contempli en dit Text Legal la pena d’inhabilitació definitiva per l’exercici de la professió i si sols la pena complementària d’inhabilitació temporal per un termini no superior al de la més greu de les penes principals imposades en la sentència, i l’article 440 del Codi Penal actual, la pena pel delicte menor de creació de document o certificat inveraç és d’arrest i de suspensió per a l’exercici de l’ofici o el càrrec fins a tres anys.

Per tant, el Tribunal tindrà en compte i aplicarà en el dictat de la present resolució la Llei penal en aquests moments vigent, per esser la mateixa més favorable pel processat.

CONSIDERANT: que als efectes d’apreciar si concorren o no els elements configuratius dels tipus penals dels que ve acusat el processat Dr. Villalba, s’ha d’analitzar detingudament la prova practicada, partint dels al·legats defensius formulats per la direcció lletrada de l’encausat, dels que, apart de la tesi del complot mantinguda amb fermesa a l’acte de la vista, als efectes de desprestigiar a un pneumòleg de reconegut segell o prestigi internacional, respecte del que no consta que, abans ni desprès dels fets pels que se l’enjudicia, hagi rebut cap queixa, ni davant del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, ni davant del Col·legi de Metges d’Andorra, d’ençà que va començar a exercir la medecina l’any 1977, com tampoc consta, segons el reconeixement psiquiàtric que se li realitzà, que pateixi alguna malaltia mental, s’ha de centrar i fer palès que el nucli de la qüestió que ens ocupa en la present causa, segons ha adduït reiteradament la defensa de l’acusat, és el de determinar si el concret acte mèdic practicat en cada cas pel Dr. Villalba estava o no justificat i, a més, si tenia o no destresa o formació mèdica per portar-lo a terme, ja que l’immensa majoria de la prova practicada a l’acte del judici oral, singularment la testifical de força companys de professió del processat, ha estat dirigida en aquest sentit.

Per això, s’ha de veure com succeïren els fets d’autes i la cronologia dels mateixos, que no coincideix precisament amb la que assenyala el Lletrat de la defensa, com tampoc amb la seva afirmació de que les quatre noies visitades eren en aquell moment pacients del Dr. Peña i que fou dit metge generalista el que les derivà al pneumòleg Dr. Villalba, ni tampoc amb l’asseveració de la direcció lletrada d’aquest de que el referit Dr. Peña quan va parlar telefònicament amb el Dr. Buenoza li explicà que hi havien tres pacients disconformes amb els actes mèdics del Dr. Villalba, quan, en realitat, el Dr. Peña en aquella data només coneixia l’existència de dos casos.

Del conjunt de la prova practicada resulta clarament acreditat l’ordre cronològic de coneixença dels fets, així com de les actuacions realitzades per les persones que van anar intervenint durant aquell període temporal, és a dir:

La primera pacient que es mostrà contrariada i incòmoda per l’acte mèdic portat a terme pel processat Villalba en la segona visita realitzada amb el mateix, és Giner, qui acudí al dit doctor com a especialista en pneumologia, el dia 25 de març de 2002, per problemes d’al·lèrgies, demanant-li aquell una analítica de sang, quin resultat li va anar a dur a la visita de referència del dia 15 d’abril de 2002, en la que hi va fer cap, acompanyada de dues amigues, P.Z.C. i C.P.Morales, que restaren a la sala d’espera. El Dr. Villalba li manifestà que tenia al·lèrgia al gat, al gos i l’aspergelis, li va demanar si tenia fongs i li va dir que li faria un frotis vaginal per assabentar-se’n, cosa que el propi Dr. Villalba reconeix haver-li fet, si bé intentant-ho justificar dient que els problemes d’al·lèrgia que tenia podrien causar-li una embòlia pulmonar i per això li va explorar els membres inferiors, i que era convenient fer el frotis vaginal i que li va efectuar ell, degut a que en dita època pràcticament no hi havia ginecòlegs al Principat, “i que en aquesta conjuntura volia ajudar a la pacient”, cosa que, en el curs del judici oral, s’ha demostrat que, no sols no era cert, sinó que, en el mateix edifici en el que visitava el Dr. Villalba, n’hi havien, quan menys tres i un d’ells convencionat a la CASS; sense poder obviar, a més, que, d’una banda, la pròpia pacient Giner ja tenia ginecòloga, la Dra. B., que tenia la consulta a uns 5 ó 10 minuts de la del Dr. Villalba, la qual, en cap de les seves visites, mai li havia dit que podia tenir fongs, i, d’una altra, que prèviament al frotis, el Dr. Villalba li va fer tocaments amb els dits al clítoris i al llarg dels llavis vaginals, lo que no li havia fet mai la seva ginecòloga quan li realitzava un frotis vaginal, la qual a més la tapava i l’introduïa l’escubió sense tocar-li el clítoris. Afegint textualment na M. a la vista oral, front a la manifestació i excusa del Dr. J. Villalba de que les pacients havien fet una mala interpretació dels seus actes i que algú els hi havia inflat el cap, que “Villalba li digué que li havia de fer un frotis vaginal. Li va sobtar, però ell era un metge i li tenia confiança”. “Primer la va tocar amb els dits i després li posà el palet. Això li semblava estrany però es fiava perquè era metge. Li semblava que Villalba s’aprofitava d’ella. Creu que no calia que abans del frotis la toqués. Ella estava molt incomoda. Estava parada. Era jove, no digué res al metge”. “No té advocat”. “Sempre ha dit la veritat”. “No ha estat pressionada per fer aquestes declaracions”. “Ha vingut aquí lliurament”.

Al sortí Giner de la consulta del Dr. Villalba les seves amigues, P.Z.C. i C.P.Morales, al veure-la molt vermella i neguitosa, li preguntaren que li passava, explicant-lis aquella, un cop fora a l’escala, que el metge li havia fet baixar les calces, mirat les seves parts i li havia efectuat un frotis vaginal, la qual cosa l’havia fet sentir molt incòmoda.

Com que Giner havia explicat també l’ocorregut als seus pares, la mare d’aquesta va anar, al cap d’uns dies, a la consulta del Dr. Peña, per preguntar-li si li semblava correcta l’actuació mèdica portada a terme pel Dr. Villalba vers la seva filla, a la qual, a més, mai se li ha facilitat el resultat del frotis, però, tot i mostrar-se sorprès el Dr. Peña no li va contestar explícitament en aquell moment, al no veure un motiu d’alarma especial, degut a que era la primera vegada que tenia coneixement d’una pràctica mèdica inusual per part del pneumòleg Dr. Villalba.

El Dr. Peña després de que se li presentés a la seva consulta la pacient Canals per explicar-li que el Dr. Villalba li havia practicat un examen ginecològic, va telefonar a la mare de na M. per dir-li que hi havia un altre cas semblant al de la seva filla, aconsellant-les-hi d’acudir als Serveis Socials, que l’adreçaren a la Lletrada Agullo.

Dita advocada, va presentar, en nom i representació de Giner querella contra l’avui processat el dia 3 de gener de 2003 (folis 46 al 50).

La segona pacient que va quedar estranyada, incomodada i trasbalsada per l’actuació del pneumòleg Dr. Villalba fou Canals qui acudí a la consulta del processat Villalba sense tenir-ne cap tipus de referència, per primera i única vegada, el dia 9 d’octubre de 2002, en seguiment del problema de bronquitis que l’afectava i pel que havia estat prèviament visitada pel Dr. Mercader durant el mes de setembre de 2002, qui només li auscultà el pit -aquest era el pneumòleg que feia les suplències als Drs. Villalba i Buenoza durant els anys 2001 i 2002, i que en l’actualitat exerceix a San Diego (USA), declarant en el seu moment davant la Batllia, el dia 17 de maig de 2006, indicant que com a pneumòleg mai havia efectuat cap tipus de pràctica similar a les que podia haver dut a terme el Dr. J. Villalba C.S-.

En el transcurs de la visita mèdica el Dr. Villalba digué a Canals que es despullés, iniciant una exploració mitjançant la palpació del coll i del cos, fins aturar-se a la zona inguinal dreta, manifestant-li en aquell moment a Canals que havia trobat un “bulto” o “quist”, tant al coll, com a l’engonal, i que calia mirar-ho bé, lo qual feu que ella es preocupés molt per l’existència d’aquests “bultos”, sol·licitant-li seguidament que es tragués les calces i procedint a efectuar-li un tacte vaginal. A continuació i sense donar-li cap explicació, l’indicà que es posés boca avall i li demanà d’alçar els malucs fins quedar-se amb els genolls a terra, amb les mans al cap i les natges aixecades, practicant-li un altre tacte vaginal en aquesta posició, en la que es va sentir molt incomoda, donat que, segons manifestà a l’acte del judici oral, el Dr. Villalba la va tocar més del que ho feia la Dra. B., que era la seva ginecòloga habitual, tot dient-li el processat Villalba a Canals que caldria fer-li també un tacte anal, i al mostrar-se ella reticent, Villalba digué immediatament que com que veia que tenia hemorroides no li faria, de la qual cosa Canals no en tenia cap coneixement, ni n’havia patit mai fins aleshores, ni tampoc a dia d’avui, com afirmà rotundament a la vista oral, al igual que el “Dr. Villalba no li digué que havia d’anar a veure un ginecòleg”, com “no recorda que li parlés d’apèndix (d’apendicitis) o de patologia engonal”.

Un cop Canals va sortir de la consulta de Villalba ho va comentar immediatament amb una amiga i amb la seva sogra, que li confirmaren que allò que li havia fet el metge no era gens normal, i aquella mateixa tarda, a última hora, es va presentar a la consulta del seu metge de capçalera, Dr. Peña a qui li explicà els fets, preguntant-li si l’actuació mèdica del Dr. Villalba la considerava correcta i adequada, quedant el Dr. Peña força sorprès i desconcertat pel que li acabava de contar, dient-li que tornés al dia següent per parlar-ne més detingudament.

El Dr. Peña havia rebut, uns mesos abans, una altra comunicació i petició en el mateix sentit, efectuada per la mare de Giner que aprofitant una visita que tenia ella amb dit metge, li explicà el que li havia passat a la seva filla en la visita realitzada amb el Dr. Villalba el dia 15 d’abril de 2002, tot demanant-li si era normal l’actuació d’aquest doctor, i si bé el Dr. Peña es va mostrar sorprès, al considerar que no era una pràctica habitual, no hi va donar més importància, degut a que era el primer cop que se li comentava una situació de pràctica mèdica inusitada per part del dit especialista.

Després dels comentaris i queixes rebudes pel Dr. Peña per les exploracions vaginals i l’actuació del processat Villalba vers les pacients Giner i Canals per part de la mare de la primera i per la mateixa Canals que havien estat derivades pel propi Dr. Peña com a metge generalista al processat Villalba com a especialista en pneumologia, en data 11 d’octubre de 2002, el Dr. Peña va verificar l’historial clínic d’ambdues, no constant en el mateix cap dada que justifiqués mèdicament una exploració dels seus genitals, ni de que els tactes vaginals s’haguessin practicats.

En data no determinada, entre l’11 d’octubre de 2002 i el 8 de novembre de 2002, a la història clínica de Canals s’afegí, en las anotacions de la consulta portada a terme pel Dr. Villalba a dita pacient el dia 9 d’octubre de 2002, els mots “T rectal -“, sense que hagi quedat acreditada la persona que va incloure dita addició en l’esmentada història clínica.

En data no determinada, entre els dies 8 i 29 de novembre de 2002, el processat Villalba a fi de donar cobertura o justificació mèdica a la seva actuació libidinosa, substituí la fulla de la història mèdica de Canals relativa al reconeixement practicat el 9 d’octubre de 2002, per una de nova, en la que féu constar una sèrie de dades que no s’havien recollit en les seves dues versions anteriors, com eren els fets d’haver practicat un tacte vaginal, davant la impossibilitat de fer un tacte rectal, per l’estudi d’un dolor abdominal i que la pacient presentava una sèrie de trastorns psiquiàtrics derivats d’un conflicte matrimonial.

Com a conseqüència dels tocaments portats a terme pel processat Villalba, Ropero requerí tractament psicològic i farmacològic durant dos anys i escaig, restant-li una fòbia específica a “les bates blanques”; Canals patí durant un temps autolimitat una reexperimentació de vivències abusives infanto-juvenils, no patològiques, ni seqüelars; Girona resultà amb un estrès posttraumàtic ulterior que requerí tractament psicològic per un període superior a un any; i Giner sofrí una sensació de ràbia i impotència que processà cognitivament amb una bona adaptació i gestió de l’estrès generat per la situació viscuda sense que restin seqüeles psicopatològiques. Aquesta última, a l’acte de la vista oral, ha renunciat a res reclamar en concepte de responsabilitat civil, afegint que l’únic que vol és que Villalba deixi d’exercir com a metge, perquè cap altra noia hagi de passar pel mateix tràngol que ella.

Decisio

CONSIDERANT: que els fets declarats provats són, per tot el que s’ha dit, legalment constitutius :

de quatre delictes majors d’abusos sexuals amb prevalença de situació, tipificats i penats a l’article 149.2 del Codi Penal,

d’un delicte menor de creació de certificat inveraç -història mèdica de la pacient ENTITY_11-, tipificat i penat a l’article 440.1 del Codi Penal; sense que el mateix es pugui considerar com a continuat, a diferència de com l’han qualificat les acusacions,

tota vegada que no ha quedat suficientment acreditat, que la primera modificació portada a terme a l’història clínica de la pacient Canals introduïda entre els dies 11 d’octubre i 8 de novembre de 2002, és a dir, el petit afegitó “T rectal -“, fos efectuat pel processat Villalba (veg. folis 1276 al 1281), per la qual cosa se l’haurà d’absoldre d’aquest concret delicte de falsedat documental pel que venia també acusat.

CONSIDERANT: que del relat fàctic realitzat resulta amb força d’evidència la concurrència de tots els elements constitutius dels tipus penals abans esmentats.

Pel que fa al il·lícit penal contra la llibertat sexual comès pel processat, s’ha de dir, abans de tot, que és ben sabut que en els delictes d’aquesta naturalesa, el més habitual es disposar com a única prova directa la declaració de la víctima, i al testimoni d’aquesta la jurisprudència li atorga eficàcia probatòria suficient per desvirtuar el principi de presumpció d’innocència sempre i quan no hi hagi raons objectives que li restin credibilitat. La vigència en el procediment penal andorrà del principi de lliure valoració de la prova, segons el que disposa l’article 160 del Codi de Procediment Penal, exclou l’apotegma testis unus, testis nullus, apotegma que no té cap eficàcia en el procediment penal i, molt menys, quan es tracta de jutjar delictes en què la prova de càrrec directa s’integra pel sol testimoni de la víctima. Aquest testimoni, però haurà de sotmetre’s a contradicció de les parts i haurà de ser ponderat pel Tribunal tenint en compte l’absència en la víctima de qualsevol mòbil de ressentiment o enemistat vers l’acusat que pugui comprometre la seva credibilitat, l’existència de dades objectives perifèriques que el reforcin i la persistència i fermesa de la víctima en la seva declaració incriminatòria, reiterada en el temps i sense ambigüitats ni contradiccions.

Dit això, tot i que la defensa del Dr. Villalba ha qüestionat el contingut del declarat per alguna de les víctimes, el Tribunal, qui gaudeix del principi d’immediació de la prova, considera que totes elles, malgrat els anys transcorreguts des dels fets que aquí s’enjudicien, han mantingut amb fermesa i contundència, tot i trobar-se encara afectades en més o menys intensitat pels abusos soferts, les explicacions dels mateixos donades des del primer dia; sense poder obviar, ni desconèixer, que en el supòsit d’autes, les quatre pacients van acudir, en un període de temps no massa llunyà, a que les visités un especialista en pneumologia, que totes tenien bones referències del pneumòleg Dr. Villalba abans de les respectives exploracions, que les esmentades pacients van sortir de la consulta, confuses, incomodades, avergonyides i inclús amb sentiment de culpabilitat, i, a més, que les quatre tenien en comú la seva joventut, l’atractiu físic i que estaven patint alguna situació de crisi i de manca de confiança personal.

A més de l’exposat, s’ha d’afegir que en el supòsit aquí enjudiciat, la versió de les víctimes, ha estat corroborada pels testimonis dels fets que han deposat a l’acte del judici oral, i quines seqüeles derivades dels dits abusos han estat detallades i analitzades pel perit judicial, especialista en psicologia, Sr. À. C., el que ha manifestat a l’acte del judici, que la seva impressió subjectiva és que les diferents víctimes, vist les seqüeles patides -una d’elles encara requereix suport psicològic per ansietat posttraumàtica i una altra té “fòbia a les bates blanques” i li va sortir un lupus eritematós sistèmic, conseqüència de l’estrès viscut-, ni menteixen, ni tenen tendència a la fabulació, tot i afegir que les exploracions portades a terme, en funció de la perícia encomanada, no anaven destinades a avaluar aquests concrets extrems.

Resulta jurídicament irrellevant als efectes pretesos per la direcció lletrada del processat Villalba, que aquest sigui un prestigiós pneumòleg dins del món de la medecina, que tingui formació com a internista i que tingui destresa i tècnica per practicar els actes mèdics que realitzà, alguns d’ells inclús reconeguts per ell, encara que, com s’ha dit, els hagi intentat justificar des d’un punt de vista mèdic, basant-se en la necessitat dels mateixos, partint i tenint en compte la visió de la figura del metge “in integrum” i de la manca de ginecòlegs en aquella època al Principat, i pel que fa als altres actes mèdics, han estat negats per Villalba adduint la teoria del complot contra la seva persona.

També esdevé intranscendent als mateixos efectes, l’altre argument emprat per la defensa del Dr. Villalba és a dir, que aquest no pateix cap malaltia mental que el determini a portar a terme abusos sexuals com els denunciats, basant-se en el dictamen del perit psiquiatra Dr. Bueno B. Morales , en el que conclou, “que el Sr. J. Agustí Morales no pateix cap malaltia mental ni trastorn significatiu de la personalitat i per tant conserva integres les seves capacitats d’entendre i la voluntat”. Doncs, acte seguit i dins del mateix paràgraf, exposa que “la normalitat psíquica no exclou ni confirma que hagi pogut abusar sexualment d’alguna persona”. I a més assenyala de forma expressa, tant al seu dictamen (folis 919 al 924), com a l’acte del judici oral que: “De fet, la major part d’agressors sexuals són persones que no pateixen alteracions psiquiàtriques ni malalties que afectin al coneixement o a la voluntat”. “El perfil més freqüent de l’agressor sexual és una persona casada o que viu amb parella, que té fills i que treballa”. “La major part d’agressors per tant, són persones no malaltes, persones normals, que ho fan quan tenen oportunitat de fer-ho”. “Són persones que tenen una llibertat total d’actuar i que busquen lliurament i de manera egoista, sense posar-se en el lloc de l’altre, poder gratificar-se sexualment”. “Qualsevol persona que ho vulgui ser-ho, pot ser un abusador sexual”. “En tot cas, són gent normal i que ningú ho pensaria”. “El mòbil sempre és la gratificació sexual”.

Com abans s’ha puntualitzat, cap de les exploracions practicades pel Dr. Villalba als genitals de les quatre pacients denunciants es poden considerar mèdicament justificades, doncs, d’una banda, no és certa la versió donada per aquest, de que en algun cas les havia portat a terme en benefici de la pròpia pacient, per l’invocada manca de ginecòlegs en aquella època a Andorra, quan ha quedat suficientment demostrat, amb la prova testifical practicada al llarg del judici, que inclús hi havien especialistes en ginecologia en el mateix edifici a on el processat Villalba tenia la seva consulta, i, d’una altra, al no ésser adequades dites exploracions a les patologies respiratòries que determinaren que acudissin a ser visitades per un especialista en pneumologia. En realitat, la seva forma de procedir l’ha disfressa d’un acte mèdic, per així poder amagar el que és, precisament, la comissió d’un acte il·lícit d’àmbit penal.

Només cal veure, sintèticament, cas per cas. Així, respecte a la pacient Girona, el Dr. Villalba li procedí a fer un tacte vaginal el dia que va acudir a la seva consulta, sense la seva mare -a diferència de les dues vegades anteriors-, per recollir només els resultats d’una espirometria, que, a més, havien sortit normals. I ella, tot i que tardà anys en poder-ho explicar i en denunciar-ho, ha dit en tot moment que es va sentir molt malament al moment de l’exploració, inclús avergonyida i bruta, doncs ella ja anava al ginecòleg, quan fou visitada pel Dr. Villalba i va poder comprovar que els actes practicats per aquest eren força diferents dels que portava a terme la seva ginecòloga, tant la Dra. BS., com la Dra. B. (que han estat les dues ginecòlogues que l’han visitat), havent estat en tractament per aquests fets amb el psicòleg Sr. Morales (foli 1518) i amb el psiquiatra Dr. Bueno (foli 1450), i encara a data d’avui, no pot ni tant sols pronunciar el nom del processat. A més, encara que s’admetés pel Tribunal el que el Dr. Villalba fa constar a l’història clínica de l’esmentada pacient -dolor fosa ilíaca dreta- (foli 658), l’exploració mèdica adequada, segons la testifical de tots i cada ú dels metges que deposaren al judici, així com la pericial mèdica practicada, hagués estat en tot cas un tacte rectal, però no un tacte vaginal, com aquell practicà.

Pel que fa a la pacient, Giner li efectuà un frotis vaginal, desprès de fer-li tocaments al clítoris i al llarg dels llavis vaginals, el dia que li va portar el resultat d’una analítica per determinar els seus problemes d’al·lèrgia. El Dr. Villalba reconeix haver-li realitzat el frotis vaginal, dient que segurament la pacient va mal interpretar les maniobres que portà a terme amb els dits per separar els llavis vaginals, afirmació aquesta que resulta inversemblant, quan la pacient, tot i la seva joventut, sempre ha dit que li semblava que el Dr. Villalba s’estava aprofitant d’ella, ja que la seva ginecòloga, la Dra. B., quan li feia un frotis vaginal mai li havia realitzat tocaments previs i menys al clítoris en el moment d’introduir-li l’escubió, la qual tampoc li trobà o li digué mai que tingués o pogués tenir fongs. A S. M., mai se li ha donat el resultat d’aquest frotis practicat.

En el que concerneix a la pacient Ropero, ja s’ha dit que el Dr. Villalba sempre ha negat els fets i inclús ha mencionat que és un invent d’aquesta, que està conxorxada amb un parell de metges del Principat per fer-lo fora del país, quan el cert és que ha quedat suficientment provat, amb la prova testifical practicada a l’acte del judici oral i singularment amb les declaracions de la Sra. Morales P. i del psicòleg Sr. Morales, així com amb la pericial psicològica portada a terme pel pèrit Sr. Herrera, que en el transcurs d’una consulta, arrel d’una bronquitis, el Dr. Villalba li practicà, en postura de cúbit prono, ó “a quatre grapes”, un tacte vaginal, amb fregaments i pressió amb els dits, tant al clítoris, com a les parets de la vagina, sense que hi hagi cap tipus de justificació a l’historial clínic de la referida pacient. F., arrel d’aquests fets i del trauma sofert, pateix un síndrome fòbic a les bates blanques i li sortí un lupus eritematós sistèmic, del qual està sent tractada pel Dr. Quesada (foli 1447).

Finalment, pel que respecte a la pacient Canals també acudí a la visita del Dr. Villalba per un problema de bronquitis, i aquest, després de fer-la despullar i palpar-la, li digué que tenia dos “bultos” -ganglis- i que per això li havia de fer una exploració molt més completa, practicant-li primer un tacte vaginal en posició ginecològica i després un altre tacte vaginal, boca terMorales i amb els malucs una mica aixecats, tocant-la molt més del que ho feia la seva ginecòloga, la Dra. B., tot dient-li el Dr. Villalba a Canals que caldria fer-li també un tacte rectal, i al inquietar-se la pacient S., immediatament li comentà que no li faria, degut a que havia comprovat que tenia hemorroides, cosa que no és certa, com tampoc que tingués cap “bulto”, “quist” ó “gangli”, puix que al cap de dos dies Canals va acudir a la visita de la digestòloga Dra. M. P.M., la qual després d’explorar-la, no li trobà cap tipus d’anomalia física, essent el reconeixement mèdic que li practicà totalment normal.

Bé, examinat cada ú dels casos de les víctimes denunciants, és de ressenyar que el propi Dr. J. Villalba C.S, a l’acte del judici oral i a preguntes del Ministeri Fiscal, reconegué que els tactes vaginals, si bé es poden portar a terme per qualsevol especialista en medecina en el M. d’una exploració completa, sempre que ho requereixi la patologia de la pacient -i ell els pot efectivament realitzar, tenint en compte que té formació com a internista-, és una pràctica molt excepcional i infreqüent. Aquesta mateixa asseveració fou efectuada per tots els diferents metges especialistes que van comparèixer a deposar com a testimonis i inclús els pèrits mèdics, els quals -uns i altres (també els proposats per la defensa de l’encausat)-, desprès de realçar i accentuar la figura professional del pneumòleg Dr. Villalba digueren que la realització d’un tacte vaginal és molt insòlit, rar i inusitat per qualsevol metge que no sigui ginecòleg, més inclús que un tacte rectal, i especialment per part d’un especialista en pneumologia, fins el punt que alguns metges d’aquesta mateixa especialitat, després de les pràctiques fetes al seu dia, mai més n’han tornat a practicar, explicant que el lògic i coherent és derivar el/la pacient a l’especialista corresponent a la patologia que aquell/a presenta, en un país desenvolupat com és Andorra, en el que, apart de metges generalistes, hi ha especialistes de la majoria de les especialitats mèdiques usuals i l’Hospital de Nostra Sra. de Meritxell es troba al centre mateix del nucli urbà.

En definitiva, les patologies concretes que presentaven les pacients denunciants no requerien les exploracions “ginecològiques” portades a terme pel processat Dr. Villalba, i menys en la forma i moment en que les realitzà, doncs tot i tenir el referit metge capacitat i expertesa per poder-les efectuar, en el supòsit examinat en la present causa, no hi ha explicació raonable per fer unes exploracions d’aquella naturalesa, màxim quan el propi Dr. Villalba en algun dels casos nega haver-les fet o no recorda haver-les realitzat, cosa, que com abans s’ha explicitat, ha quedat en tots ells degudament acreditades. Curiosament, en una de les pacients, a la que el Dr. Villalba intenta justificar el seu acte mèdic, dient que li feu l’exploració completa, per poder descartar un diagnòstic de possible apendicitis, tot i no recordà exactament a l’acte del judici si li havia realitzat un tacte vaginal o rectal, encara que es decantà, dient que havia de ser rectal, la qual cosa així ho afirmà també davant del perit psiquiatra Dr. B.(foli 920), ja que aquest és molt més eficaç per fer tal diagnòstic, el cert és que -menys l’intent respecte de la pacient S.-, no consta acreditat que realitzés cap tacte rectal a alguna de les quatre pacients denunciants, malgrat que, com han reiterat tots els metges que van declarar a l’acte del judici oral, és menys inusual i insòlit un tacte rectal o anal, que un tacte vaginal, essent aquesta exploració -la de la vagina-, l’última que s’hauria de realitzar, sempre i quan no es pogués portar a terme, per circumstàncies corporals de la pròpia pacient, un - previ- tacte rectal.

Per tot el que fins aquí s’ha dit, hem de concloure que ha quedat del tot punt demostrat, que la tesi del complot i de la inducció de les víctimes per tercers, mantinguda per la direcció lletrada del processat al llarg de la causa, és insostenible, apart d’inversemblant, puix que, encara que la defensa mantingui en el seu informe de la vista, que és legítim tenir algun dubte en aquest sentit, el cert és que aquest resulta inviable i inadmissible, si tenim en compte de la manera que cada una de les víctimes ha explicat com sortí de la consulta del pneumòleg Dr. Villalba -desorientades, afectades, trasbalsades, incomodes-, les quals, a més, han estat, com s’ha dit, realment rotundes i convincents a l’acte del judici, tot i el seu sofriment, mantenint idèntica versió que l’exposada al moment d’ocórrer els fets -dels quals fa més de vuit anys-. A més, el Dr. J. B. ho va comentar primer al seu germà, el Dr. Bueno B. -en aquella època era el Director de l’Hospital- i aquest ho consultà amb l’advocat Sr. Querol. L’explicació i consulta del fets que li havien contat dues pacients -una personalment i l’altra a través de la mare- per part del Dr. J. B. al Dr. J.M.B., fou deguda a la seva especialitat, al igual que el processat, en pneumologia i que ambdós compartien Centre mèdic. Fins aquell moment, tots dos metges tenien molt bona relació amb el Dr. Villalba fins el punt que el Dr. M.B.. era padrí de bateig d’un fill de Morales i feien vida social junts, i respecte al metge generalista Dr. J. B., després dels fets d’autes, seguí derivant pacients al Dr. Villalba -segons han declarat tant un com l’altre-, per patologies típiques d’un pneumòleg, doncs el Dr. B. manifestà que “no té falta de confiança professional envers el Dr. Villalba però quan es tracta de pacients joves té els seus dubtes” i per això, “avisa i adverteix a les pacients de que existeix aquesta situació”, sense poder oblidar que la persona que va portar al Dr. Villalba al Principat fou el Dr. J.M.B., per la qual cosa esdevé totalment il·lògica i absurda la tesi del muntatge o complot dut a terme per dits metges per fer-lo fora d’Andorra, resultant, així mateix, irrellevant i intranscendent a aquests efectes, el que fos el Dr. M.B.. el que denunciés els fets a la Fiscalia, puix que la denúncia deriva fonamentalment de l’alteració de l’història clínica d’una de dites pacients del Dr. Villalba (veg. folis 284 i 285), afegint aquell a l’acte de la vista, que “hauria presentat la denúncia igualment, si hagués estat un altre metge, ex: Dra. P. o altre metge del Centre mèdic”. Tampoc es pot obviar, arrel del mantingut en aquest aspecte per la defensa del Dr. Villalba que la primera assistència lletrada que van tenir les primeres pacients que van explicar el que els hi havia ocorregut a la consulta del processat Villalba va ser l’advocada Agullo, dirigides a la mateixa per part dels Serveis Socials del Principat.

S’ha d’assenyalar que també ha quedat absolutament acreditat que el Dr. Villalba efectuà els actes mèdics detallats, com a pneumòleg, a cada una de les quatre pacients esmentades, sense justificació de cap mena i que realitzà dites exploracions amb prevalença de situació, al procedí com a metge front a la pacient, el que determina i comporta la configuració de quatre il·lícits penals d’abusos sexuals amb prevalença a majors d’edat -noies joves-, a l’haver-les-hi tocat la zona genital i introduït l’escubió i concretament un parell de dits en llurs vagines, amb la finalitat de satisfer el seu ànim i desig libidinós.

Finalment s’ha de dir, pel que fa als pacients aportats com a testimonis per la defensa del processat per tal de justificar, i si més no explicar, que actes anàlegs o similars havien estat practicats pel Dr. Villalba en altres pacients seus, a banda de tractar-se de fets concrets que no s’han ni es poden extrapolar als aquí enjudiciats, crida l’atenció del Tribunal el fet que, segons manifesten les pròpies pacients que han deposat a l’acte de la vista oral, M. G. Bueno i Bueno B. A. D. S., una vegada els hi fou practicat el frotis vaginal i que aquest donés un resultat positiu, foren directament derivades pel Dr. Villalba al ginecòleg pel seu posterior tractament, quan, precisament, un dels motius que han mantingut per justificar la realització de dits actes, com abans s’ha detallat, ha estat la manca d’especialistes en ginecologia al Principat.

CONSIDERANT: que quan a l’il·lícit penal relatiu a la falsedat, s’ha d’afegir, de forma succinta, al que ja s’ha dit al quart Considerant de la present resolució, que el referit delicte ha quedat degudament constituït i acreditada la seva realització per part del Dr. Villalba no sols per la denúncia presentada pel Dr. J.M.B. a la Fiscalia, juntament amb les fotocopies de les històries clíniques (veg. folis 288 al 296), sinó també i principalment, pel que fa el canvi de la tercera fulla de l’història de la pacient Canals per un altra més explicativa de la situació mèdica i personal d’aquesta, perquè, a més d’haver reconegut el processat Villalba haver afegit anotacions, dita alteració o modificació ve a afavorir la seva actuació, amb anhel libidinós, ja que amb les referides notes intenta justificar i donar resposta a la causa mèdica d’haver portat a terme les exploracions “ginecològiques” a dita pacient.

El Dr. Villalba digué textualment a l’acte del judici oral, que “en certes ocasions, posteriorment amplia i afegeix anotacions als historials clínics”. Però, tots els metges que declararen en dit acte, manifestaren que quan ells fan l’anamnesi del/de la pacient, van anotant les dades mencionades per aquest/a a la seva història clínica durant la visita, i que “a posteriori” no solen afegir-hi res i menys passat un temps, a no ser que hi hagi hagut alguna dada mèdica nova. Per tant, la postura i tesi mantinguda pel Dr. Villalba negant haver manipulat l’història clínica de la pacient Canals i sols haver-hi afegit dades -ni més ni menys una pàgina sencera, un mes i mig desprès de la visita realitzada i sense que hi hagués cap novetat mèdica- (veg. foli 296), per haver estat aleshores quan ho recordà, resulta no sols del tot inversemblant, sinó absolutament increïble, i evidència precisament l’intent de justificar, aprofitant de la seva condició de metge, la realització d’exploracions innecessàries, efectuades amb l’únic fi de donar satisfacció a la seva libido.

CONSIDERANT: que dels abans esmentats il·lícits penals n’és responsable, en concepte d’autor, el processat Villalba, per haver realitzat personalment els fets que els integren, de conformitat amb el que disposen els articles 20 i 21 del vigent Codi Penal, com resulta del conjunt de la prova practicada a l’acte del judici oral, i de la que ja s’ha fet l’anàlisi corresponent als Considerants precedents.

CONSIDERANT: que en el present cas no concorren en l’encausat circumstàncies modificatives de la responsabilitat penal, si bé a efectes de determinació de la pena, el Tribunal, a l’empara del disposat a l’article 56 del Codi Penal, ha de tenir en compte, d’una banda, la gravetat dels fets comesos per una persona -metge especialista en pneumologia- en el que les pacients havien dipositat tota la seva confiança, i, d’una altra, la manca d’antecedents penals del processat i la seva concreta situació personal.

Els fets d’autes, palesen un comportament totalment anòmal per part de l’encausat, que, com abans s’ha dit, no seria únicament explicable per una perversió, que no és el cas. El Dr. Villalba persona molt intel·ligent, coherent i prominent en el món de la medecina -segons els propis companys de professió-, amb una finalitat irracional de satisfer els seus desitjos sexuals, ha comés, tanmateix els fets ara enjudiciats d’una manera totalment incomprensible per les que foren les seves pacients. El Tribunal estima adient, per tant, tenint present que el més important es evitar que pugui reincidir en els abusos realitzats, imposar-li una pena adequada a la gravetat de l’atemptat a la llibertat sexual soferta per les víctimes, seguint, no obstant, els paràmetres establerts al nou Codi Penal, que com s’ha esmentat al principi d’aquesta sentència, és molt més favorable al reu.

Per això, essent la pena prevista a l’article 149.2 del Codi Penal la de tres mesos a tres anys de presó, s’estima adequat a les circumstàncies dels supòsits examinats, imposar al processat la pena de quinze mesos de presó, per cada ú dels quatre delictes d’abusos sexuals amb prevalença per ell comesos, és a dir, cinc anys de presó, dels quals dos anys i mig ferms i la resta condicional qualificada a indemnitzar a les víctimes, en el termini màxim de dos anys i mig, així com, d’acord amb l’indicat a l’article 38.2. a) del Codi Penal, la pena complementària pels dits delictes contra la llibertat sexual, d’inhabilitació per a l’exercici de la professió de metge durant un període de cinc anys. I pel que fa a l’únic delicte falsari que ha estat comès per l’inculpat, segons la prova practicada, atès que la pena que preveu l’article 440.1 del Codi Penal, és d’arrest i de suspensió per a l’exercici de l’ofici o el càrrec fins a tres anys, s’estima escaient imposar al processat per la falsedat realitzada per un professional com ell, que ha alterat i consignat a l’història clínica de la pacient S. fets per intentar justificar amb el contingut d’aquella els actes il·lícits realitzats, la pena de quatre mesos d’arrest condicional i suspensió per l’exercici de la medecina per un termini temporal d’un any.

CONSIDERANT: que tot responsable criminalment d’un delicte o falta ho és també civilment, de conformitat amb el que estatueixen els articles 90 i 91 del Codi Penal, i en el dit concepte, el processat Villalba haurà d’indemnitzar a les víctimes en les quantitats que seguidament es diran, si bé, com que, tant Girona com Ropero ja tenien trets de base de personalitat, per la que havien seguit o estaven seguint tractament psicològic anterior a la data de producció dels fets d’autes, escau minorar la pretensió indemnitzatòria sol·licitada per l’acusació particular pel concepte de perjudici moral sofert.

Doncs bé, el quantum indemnitzatori que el Tribunal estableix en la present, és el següent:

Per Girona la quantitat de 15.000 €, pel perjudici moral que li ha estat ocasionat; sense que es pugui donar lloc a la suma de les despeses mèdiques reclamades, així com a la quantitat que diu abonada al psiquiatra Dr. Bueno, puix que no es considera suficientment acreditada la relació de causa a efecte de dites despeses, efectivament produïdes, amb les seqüeles provinents de l’abús sexual perpetrat per l’acusat, tota vegada que el psicòleg Sr. Morales, en el seu informe emès el dia 12 de juliol de 2007, fa constar que dita pacient té “antecedents de Trastorn d’ansietat generalitzada” (foli 1518).

Per Ropero la suma de 15.000 €, pel perjudici moral irrogat, més la quantitat que resulti, pel concepte de pèrdua de salari, que dimana dels tres dies que ha estat assistint al present judici, a determinar en període d’execució de sentència; sense que es pugui deixar pel dit període la petició relativa als perjudicis que se li poguessin derivar de l’agreujament de la malaltia que pateix -lupus eritematós sistèmic-, puix que es tracta d’una sol·licitud condicionada, i, per tant, s’ignora si s’arribarà a produir, i en cas afirmatiu, sempre li quedaria expedita la via civil.

Per Canals la quantitat de 15.000 €, pel perjudici moral causat.

No hi ha lloc a donar indemnització a Giner tot i la reclamació efectuada i mantinguda pel Ministeri Fiscal, en tràmit de conclusions definitives, a l’haver renunciat aquesta expressament a reclamar cap muntant indemnitzatori, a l’acte del judici oral, a on afegí que tant sols demana que el Dr. Villalba deixi d’exercir, ja que el que li va fer a ella no era d’un bon professional, i així no ho podrà tornar a fer.

CONSIDERANT: que d’acord amb el que disposen els articles 100.2 del Codi Penal i 174, 175 i 181.3 del Codi de Procediment Penal, cal imposar a l’acusat el pagament de les despeses processals causades, inclosos els honoraris d’advocat de l’acusació particular, a determinar en període d’execució de sentència.

VIST les disposicions legals aplicables en la causa, el Molt Il·lustre Tribunal de Corts,

F A L L E M :

Que hem de condemnar i condemnem a Villalba, com a penalment responsable, en concepte d’autor:

de quatre delictes majors d’abusos sexuals amb prevalença de situació a persones majors d’edat, sense la concurrència de circumstàncies modificatives de la responsabilitat penal, a la pena QUINZE MESOS DE PRESÓ PER CADA Ú DELS QUATRE DELICTES, és a dir, CINC ANYS DE PRESÓ, dels quals DOS I MIG FERMS I LA RESTA CONDICIONAL QUALIFICADA A INDEMNITZAR A LES Víctimes, en el termini màxim de DOS ANYS I MIG, així com la pena complementària D’INHABILITACIÓ PER A L’EXERCICI DE LA PROFESSIÓ DE METGE durant un període de temps de CINC ANYS.

d’un únic delicte menor de falsedat d’un certificat inveraç, sense la concurrència de circumstàncies modificatives de la responsabilitat penal, a la pena de QUATRE MESOS D’ARREST CONDICIONAL I SUSPENSIÓ PER L’EXERCICI DE LA MEDECINA PER UN PERÍODE TEMPORAL D’UN ANY.

I que hem d’absoldre i absolem a Villalba, del delicte major continuat de falsedat en document privat, del que venia acusat, tant pel Ministeri Fiscal, com per la Lletrada de l’acusació particular.

En concepte de responsabilitat civil, es condemna al processat Villalba a indemnitzar a :

Girona en la suma de QUINZE MIL EUROS (15.000 €), pel perjudici moral que li ha ocasionat.

Ropero en la quantitat de QUINZE MIL EUROS (15.000 €), pel perjudici moral que li ha irrogat, més la suma que resulti, per pèrdua de salari, pels tres dies de assistència al judici oral, a determinar en període d’execució de sentència.

Canals en la quantitat de QUINZE MIL EUROS (15.000 €), pel perjudici moral que li ha causat.

Així mateix se’l condemna al pagament de les despeses processals causades, inclosos els honoraris de Lletrat de l’acusació particular, quin import es determinarà en període d’execució de sentència.

Contra aquesta resolució es pot interposar recurs d’apel·lació davant del Tribunal de Corts en el termini de quinze dies naturals següents a la notificació.

Així per aquesta nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i signem.