Acció de petició d'herència (172/04)

Aute

Magistrats

Joan Manel Abril Campoy Antoni Bruguera Manté Jean Louis Vuillemin

-2458-

SENTÈNCIA DE 17 DE MARÇ DE 2005

Acció de petició d'herència: objecte.- Llegítima: naturalesa jurídica.- Jurisdicció dels tribunals andorrans: la manca de jurisdicció es pot apreciar d'ofici.- Competència dels organismes jurisdiccionals andorrans en matèria successòria: determinació del seu abast.- Submissió expressa als organismes jurisdiccionals andorrans: requisits.- Iura novit curia.- Excepcions dilatòries: la seva estimació no permet que es puguin reproduir com a peremptòries.- Congruència.- Recurs d'apel.lació contra l'aute que resol una qüestió incidental: efectes de la seva aplel.lació juntament amb la sentència .- Costes: criteris per a la seva imposició

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M I. Sr. Jean Louis Vuillemin, i els magistrats M.I. Sr. Antoni Bruguera Manté i M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- La representació processal dels Srs. Ferrer, Mena i Vendrell va formular demanda, de data 28- 4-2000, envers el Sr. Antoni R.S., en virtut de la qual sol·licitava que es declarés que, pel que fa a l'herència de la mare, pertanyen a cada germà en una sisena part la totalitat del contingut dels comptes únics, el contingut imposat per ella i dipositat en els comptes conjunts o indistints amb el Sr. Alvarado i/o amb terceres persones, la meitat del contingut dels comptes conjunts o indistints dels quals era titular la mare amb el pare i/o terceres persones i no es pugui determinar la procedència de les imposicions o dipòsits, així com els fruits generats o que s'haguessin pogut generar fins el dia d'execució de sentència; respecte de l'herència del pare es feia la mateixa petició però concretada al 4,166% per cada germà i es demanava la condemna del defenent a pagar la sisena part i el 4,166% del que resulti dels pronunciaments anteriors, així com els danys i perjudicis ocasionats a l'agent, entre els quals s'inclouen el derivats de dol, negligència, imperícia o altra culpa en el maneig dels cabals, a la vegada que s'imposessin a la part defenent l'abonament dels interessos i de les costes processals.

La representació processal de la part defenent va formular, en data 19-5-2000, les excepcions dilatòries de litispendència i de manca de jurisdicció, que foren denegades per Aute de 13 d'octubre de 2000.

II.- La part defenent va oposar-se a la demanda, per escrit de data 1-12-2001, i va sol·licitar, de forma principal, que es refusés la demanda i, subsidiàriament, que es declarés el dret dels hereus intestats de la seva mare a percebre la part corresponent als béns i drets ubicats a Andorra i que siguin provats com de la seva propietat, obligant-los a sotmetre's a la partició i liquidació hereditària; el dret dels legitimaris a satisfer els seus drets respecte dels béns i drets situats a Andorra i integrats en el cabal hereditari del pare, amb l'avaluació i atribució fixada per la jurisdicció competent, i que es desestimin la resta de peticions. En tot cas, demanava la imposició a la part agent de les costes processals.

III.- L'Honorable Tribunal de Batlles va dictar sentència, de data 23-7-2004, i en la seva part decisòria va establir el que segueix: "DECIDEIX Que donant lloc a l'excepció d'incompetència de jurisdicció, s'ha de declarar inadmissible la demanda formulada en data 28 d'abril del 2000 per la Sra. Toll, actuant en nom i representació dels Srs. Ferrer, Mena i Vendrell, contra el Sr. Antoni R.S., sense fer expressa imposició de les costes derivades del present procés".

IV.- Ambdues parts litigants han interposat recurs contra la sentència d'instància. Així, consta a les actuacions que la part agent va presentar, en data 24-11- 2004, el seu escrit de conclusions, on sol·licitava, pels arguments continguts en el mateix, la revocació parcial de la sentència i, així mateix, la part defenent, per escrit de la mateixa data, presentava les seves conclusions i demanava la revocació de la sentència d'instància. Consta també a les actuacions que la part agent va formular, en data 22-12-2004, llur escrit de contesta a les conclusions i que la part defenent ho va portar a terme, en data 10 de gener de 2005, segons els quals impugnaven els recursos establerts de contrari.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

FONAMENTS DE DRET

FONAMENTS DE DRET

I.- La resolució del present litigi exigeix analitzar, en primer terme, el recurs que planteja la part agent i que combat la manca de jurisdicció dels Tribunals andorrans, apreciada per l'Honorable Tribunal de Batlles,

i, en segon terme, si es consideren competents els tribunals andorrans procedir a l'examen del fons del litigi. Així mateix, resolt el recurs de la part agent, convindrà que aquesta Sala determini la viabilitat o no del recurs de la part defenent respecte de la no imposició de les costes processals pel Tribunal d'instància.

Establertes les anteriors precisions, els arguments que empra la part agent i recurrent per a defensar la competència dels Tribunals andorrans pel coneixement del present litigi són els següents. En primer terme, opina la recurrent que la resolució del Tribunal de Batlles és incongruent, tota vegada que en l'Aute resolutori de l'incident plantejat per la part defenent proclama la jurisdicció dels tribunals andorrans i ara, en la sentència que s'apel·la, manté el criteri contrari. I afegeix que ens trobem front a una hipòtesi d'incongruència extra petita perquè la part defenent no justifica la incompetència dels tribunals en el fet que el domicili del defenent està fora de les Capellàs d'Andorra, sinó que ho fa en altres criteris.

Aquest primer greuge o motiu esgrimit per la part recurrent no pot prosperar. En efecte, és criteri d'aquesta Sala, mantingut de forma reiterada (entre d'altres Rotlle 194/03) que les excepcions que es plantegen com a excepcions dilatòries i que es caracteritzen per impedir la continuació del procés, si són acollides, no poden ésser plantejades una altra vegada com a peremptòries per a ser resoltes en sentència. Així, en la sentència d'aquesta Sala, de data 03-06-04, s'establia que "En segon terme, la part defenent, en el seu escrit de contesta a la demanda i en l'escrit de conclusions en apel·lació, reprodueix, ara amb el caràcter de peremptòries, les mateixes excepcions dilatòries que ja li foren refusades per l'Aute dictat en data 6-2-1998. Aquesta actuació de la part litigant no pot ésser admesa per aquesta Sala, tota vegada que la part defenent va formular excepcions dilatòries que van originar la tramitació del corresponent incidental que va finalitzar amb l'Aute de 6-2-1998 que, de esdevingut ferm, resolia de forma definitiva el rebuig de les esmentades excepcions. Ara, de nou en l'escrit de contesta a la demanda transforma les mateixes excepcions en peremptòries i les torna a al·legar de nou en aquesta alçada, una volta han estat desestimades per Tribunal d'instància. Com ja va posar de manifest aquesta Sala a la sentència de 15 de novembre de 2001 aquesta actuació processal no permet que excepcions ja examinades i objecte d'un procés incidental es tornin a formular en el procediment ordinari, quan ja han estat resoltes, a través d'anomenar-les peremptòries. I en aquest ordre d'idees, convé afegir que ja la STSJA de 16-5-1996 efectuava la distinció entre excepcions dilatòries, que es resolen amb caràcter previ i impedeixen la continuació del procés, d'aquelles altres que són peremptòries, i que, per tant, es resolen en sentència. Així, mentre les primeres originen, si són admeses, el pronunciament d'una absolució en la instància, les peremptòries, per el contrari, suposen la desestimació de la demanda amb l'eficàcia pròpia de la cosa jutjada. En aquest mateix sentit, s'ha pronunciat l'Aute d'aquesta Sala de 23 de juliol de 1998".

Nogensmenys l'asseveració precedent, que semblaria abonar la tesi de la part recurrent, en el present cas ens trobem front a una qüestió relativa a la jurisdicció dels tribunals andorrans i aquest extrem es caracteritza per ésser apreciable d'ofici, de manera que l'Honorable Tribunal de Batlles podia, d'acord amb la premissa esmentada, solament pel que fa a la manca de jurisdicció determinar si el òrgans judicials andorrans esdevenien o no competents per a resoldre el litigi que se'ls sotmetia, de manera que no es pot apreciar cap mena d'incongruència quan es determina d'ofici la manca de jurisdicció, el que suposa també que els criteris per a resoldre en un sentit o un altre aquest extrem no cal que siguin invocats per les parts litigants, sinó que a l'empara del principi "iura novit curia" és l'òrgan judicial qui ha de determinar si gaudeix o no de jurisdicció en relació a l'afer que se li sotmet. I cal diferenciar, precisament, aquest supòsit d'aquell altre on s'addueix la manca de competència dels Tribunals andorrans per l'existència d'una clàusula de submissió expressa, tota vegada que, si cap de les parts al·lega l'esmentada submissió, es produeix una submissió tàcita, preferent a l'expressa, i que impedeix al Tribunal apreciar d'ofici la seva competència, com va resoldre recentment aquesta Sala en la seva sentència de 20 de gener de 2005.

II.- El segon dels greuges o motius que s'empra per la part recurrent i agent respecte de l'apreciació de la manca de jurisdicció consisteix en assenyalar que, en relació a l'herència del pare, els tribunals andorrans són competents ratione materiae i fori rei sitae, atès que el defenent es va apropiar dels béns mobles situats a les Capellàs d'Andorra, amb ocultació i retenció de la part que per legítima corresponia al agents, a la vegada que, al tractar-se de béns ubicats a Andorra, els tribunals d'aquest Estat eren els competents. S'afegeix que existeix, a l'igual que en l'herència de la mare, un vincle delictual, quasidelictual i contractual respecte del béns ubicats a Andorra, i pel qual s'atribuiria competència als òrgans judicials andorrans. Assenyala, també com a tercer greuge o motiu, que, de forma subsidiària, existiria submissió expressa, el que provocaria que fossin els tribunals andorrans els competents per a resoldre el fons d'aquest afer.

Pel que fa a la primera de les qüestions, referent a la competència dels òrgans judicials, fonamentada en raons de matèria i en el lloc de situació dels béns, s'ha de tenir present, en primer terme, que, en relació a l'herència del pare, l'acció que s'exercita és una acció clarament successòria i personal, com és la de reclamació de legítima, per part d'alguns legitimaris, envers l'hereu i prenent com a base unes pretensions declaratives, relatives a la computació del cabal hereditari, afegint la petició d'interessos i de danys i perjudicis per la dolosa o negligent gestió del cabal hereditari. Per tant, correspon determinar, pel cas d'una acció successòria i relativa a l'herència del pare, com és la present, a quins tribunals correspon el coneixement de la mateixa. En aquest ordre d'idees, els criteris que esmenta la part agent, i que situa en el conveni de Brussel·les de 1968 i en el de Lugano de 1988 no poden ésser acceptats. En efecte, són dos els motius que impedeixen acollir els esmentats criteris. El primer, com va indicar aquesta Sala recentment (STSJA de 18-11-2004: "En relació al criteri general d'atribució de competència s'ha d'indicar que aquest es troba contemplat a la Llei Qualificada de la Justícia quan determina que la competència dels tribunals andorrans s'estén als supòsits dels judicis plantejats en territori andorrà entre andorrans, entre estrangers i entre andorrans i estrangers segons la present Llei i els Tractats internacionals dels quals Andorra sigui part. I atès que cap dels preceptes de la Llei Qualificada de la Justícia determina quin sigui el fur general d'atribució de competència als tribunals andorrans i tenint en compte que l'Estat andorrà no ha incorporat al seu ordenament jurídic l'instrument internacional del Conveni de Brussel·les de 27-9-1968, ni el Reglament 44/2001 del Consell de 22-12-2000, tota vegada que no esdevé Estat membre de la Unió europea, s'ha de concloure que el fur general d'atribució de competència, segons el sistema de fonts del dret andorrà, es troba a la disposició del Codi de Justinià 3,12,3 quan disposa que "Iuris ordinem converti postulas, ut non actor rei forum, sed reus actoris sequatur; nam ubi domicilium reus habet vel tempore contractus habuit, licet hoc postea transtulerit, ibi tantum eum conveniri oportet", en virtut de la qual esdevé el domicili del demandat.

I aquest criteri és el que resulta també de la jurisprudència d'aquest Tribunal, on s'estableix que en el dret comú la jurisdicció competent és la que correspon al domicili de la part demandada (cfr. Aute de 12-9-1996,

STSJA de 5 i 12-10-1995, 19-2-1998 i Aute de 8-2-2001). En efecte, aquesta Sala ja ha posat de manifest que, excepte previsió legal o voluntària d'atribució de competència, que no és el cas, el criteri general d'atribució és el domicili del demandat: "El pertinent és veure l'aplicació que han fet els Tribunals andorrans en casos semblants; constatant- se al respecte que les Sentències d'aquest Tribunal Superior de 21 de setembre i 5 i 12 d'octubre de 1995 tenen declarat que "en dret comú, la jurisdicció competent per a resoldre un litigi és sempre la del domicili del demandat, llevat dels supòsits on la llei ho diu altrament, o llevat de l'acord previ de les parts"; remetent-se igualment la Sentència d'aquesta Sala de 19 de febrer de 1998 a la suara indicada de 5 d'octubre de 1995; sent d'observar que en aquestes sentències una de les parts era també estrangera..." (Aute de 8 de febrer de 2001)") la Llei Qualificada de la Justícia atribueix la competència als Tribunals andorrans d'acord amb les previsions de la Llei i dels Tractats internacionals dels quals l'Estat Andorrà sigui part. Per consegüent, al no haver incorporat el conveni de Brussel·les de 27-9-1968 ni el Reglament 44/2001 del Consell de 22-12-2000, aquests instruments internacionals no constitueixen normes aplicables a Andorra.

Però, a més resulta que, d'acord amb els esmentats Conveni i Reglament, tampoc s'atribuiria la competència als tribunals andorrans. Així, mentre que la part agent ho fonamenta en la competència derivada d'obligacions delictuals o quasidelictuals (art. 5.3 Conveni de Brussel·les), aquesta Sala entén que es tracta d'una acció referida a la determinació de la legítima i a la condemna de l'hereu a abonar-la i que, per tant, constitueix una acció successòria, el que suposa que els afers sobre testaments i successions es trobin exclosos de l'àmbit d'aplicació del Conveni de Brussel·les de 1968 (art. 1) i del Reglament 44/2001 (art. 1.2).

En segon terme, al tractar-se d'una acció clarament successòria, acumulada amb una altra de la mateixa natura (reclamació de béns de l'herència intestada de la mare, derivada de la declaració de la consideració d'hereus ab intestat dels agents) s'han d'analitzar els criteris que estableix l'ordenament jurídic andorrà per a resoldre aquesta qüestió. Així, en la sentència d'aquesta Sala abans esmentada, vam posar de manifest que la Llei Qualificada de la Justícia determina la competència dels Tribunals segons les previsions contingudes en la mateixa o en el Tractats internacionals dels quals l'Estat Andorrà és part. Així, a manca de previsió específica en aquest supòsit concret per la llei i pels Tractats internacionals,

s'escau, d'acord amb els sistema de fonts del dret andorrà, determinar si existeix algun criteri d'atribució de competència als tribunals andorrans en els supòsits d'exercicis de pretensions relatives a l'herència del causant.

I en aquest punt, al marge del criteri general del domicili del demandat, contemplat en el Codi 3,13,2, i reconegut per la jurisprudència d'aquesta Sala (Autes de 12-9-1996 i 8-2-2001 i STSJA de 5 i 12-10-1995, 19-2-1998 i

18-11-2004), convé posar de manifest que, segons el Codi 3,20 l'acció que s'orienta a lliurar la possessió dels béns de l'herència als hereus s'ha d'exercitar on es troben els béns, però en aquest cas resulta que els béns es troben en diferents Estats i que l'acció que s'exercita, en relació a l'herència del pare, no és una acció de petició d'herència, sinó de declaració i condemna a l'abonament dels drets legitimaris. En efecte, l'acció de petició d'herència és aquella que s'exercita per part de l'hereu i cerca la declaració del seu títol d'hereu, front a aquells que el neguen (cfr. Digest 5,3,4,), i la restitució dels béns i drets hereditaris (STSJA de 25-5-1994) i, com és de veure no és aquesta l'acció exercitada respecte de l'herència del pare, tota vegada que els legitimaris són simplement creditors envers l'hereu o la persona obligada a pagar la llegítima, d'acord amb les previsions de la constitució de Capellà de l'any 1585 (Llibre IV, títol V, constitució 2ª del volum 1r de les Constitucions i altres drets de Catalunya) i, si bé és possible que la llegítima s'atribueixi, entre altres vies, a títol d'hereu, això no s'esdevé en el present cas.

Per tant, no tractant-se d'una acció de petició d'herència, s'ha d'estar al criteri general del domicili del demandat (Codi 3,13,2), quant a la reclamació de legítima. I, en aquest cas, l'adopció d'aquest criteri general de competència s'adequa, en primer terme, al desitjable tractament unitari de l'herència i, en segon terme, perquè també és l'Estat del domicili del demandat on es troba la major part de béns de l'herència (cfr. inventari als folis 252 i ss) del de cuius.

III.- Respecte de la submissió expressa, adduïda per la part agent i recurrent, s'ha d'indicar que, a diferència del que assevera la part apel·lant, el fet d'excloure del coneixement de la jurisdicció espanyola determinats béns i drets del cabal relicte, no pot ésser entès com una hipòtesi de submissió expressa, tota vegada que aquesta constitueix un acord entre les parts, en virtut del qual renuncien al fur propi que els correspon, i pacten, amb anterioritat a l'existència del procés, l'òrgan judicial, en aquest cas, els òrgans judicials d'un Estat,

al qual es sotmetran. Com es pot observar, l'actuació de les parts de no palesar l'existència de determinats béns i dret a la jurisdicció espanyola no pot ésser conceptuada com una exteriorització de la voluntat, anterior al plantejament del litigi, de voler sotmetre's per la resolució d'una controvèrsia concreta als Tribunals andorrans, sinó que, com encertadament exposa l'Honorable Tribunal de Batlles, respon a altres raons o interessos particulars dels litigants. Per altra part, refusat l'anterior argument, s'ha d'establir que aquell que defensa l'existència d'una submissió expressa, ha de suportar la càrrega de la prova de la mateixa, i a les actuacions no existeix cap element probatori que aboni la tesi de la recurrent.

IV.- En relació a l'herència de la mare dels agents i del defenent, la part recurrent fonamenta el seu recurs en els següents greuges o motius. Sustenta, en primer terme, que l'actuació del defenent constitueix un il·lícit i com a actuació delictual o quasidelictual són competents els òrgans judicials civils, d'acord amb les previsions del Conveni de Brussel·les i de Lugano. Sobre aquest primer motiu o greuge no s'ha d'incidir de nou, tota vegada que, abastament, ja s'ha raonat en la present sentència sobre l'exclusió de l'àmbit d'aplicació de les qüestions successòries del Conveni de Brussel·les, Lugano i del Reglament 44/2001, a l'ensems que s'ha establert que l'acció que s'exercita, com així la qualifica la pròpia recurrent, no és una acció orientada a l'exigència de responsabilitat derivada de delicte o quasidelicte, sinó que constitueix una acció de petició d'herència i, per tant, exclosa dels anteriors Tractats Internacionals i Reglament comunitari.

Quant al segon motiu de greuge, aquest es justifica en el fet que, exercitada una acció de petició d'herència, aquesta es pot exercitar on es troben la major part dels béns o on existeixen béns. La part agent ho fonamenta en la cita de determinats passatges del Codi i del Digest, així com en l'opinió d'un autor català del segle XVI, Manzanares, en el seu Tractat sobre les accions. Nogensmenys el que s'assevera, s'ha de posar en relleu que el text sobre la reclamació d'un llegat (Digest 5,1,38,1) no és idoni per a exposar el criteri respecte d'una acció de petició d'herència i quant als demés, que entenen que, tant pel fideïcomís, com per l'acció de petició d'herència, s'ha de demanar en el lloc on es trobin la major part dels béns (fideïcomís) o allà on es troba l'acció de petició d'herència, aquests han de cedir a favor de l'Estat on té el seu domicili el defenent o bé a favor de l'Estat on es troben els béns de l'herència, si resideix en aquest Estat.

I l'argumentació que permet defensar aquests criteris de determinació pel coneixement del procés que afecti a la petició de l'herència ab intestat de la mare, es troba en el fet que, mentre la part agent sol·licita que es declari el dret dels fills agent, com a cohereus abintestat a la titularitat d'una sisena part del contingut dels contingut dels comptes únics de la mare, del que ella va imposar o dipositar en comptes conjunts o indistints amb el pare o tercers i de la meitat dels comptes indistints o conjunts, dels quals no es pugui determinar la procedència de les imposicions o dipòsits, la part defenent considera que com que els ingressos dels comptes provenien de l'espòs, al no gaudir la Sra. Secanell Clua de cap mena d'ingrés, totes les sumes dineràries pertanyien a l'espòs i, per tant, no s'integraven en el cabal hereditari de l'esposa, sinó en el de l'espòs. Aleshores, resulta que en el procés s'ha de determinar l'àmbit objectiu de l'herència de la mare, atesa la controvèrsia de les parts quant als drets i béns que la integren. I, des d'aquesta òrbita, no es pot entendre, com assenyala la recurrent, que la controvèrsia sobre l'herència ha estat solventada a Espanya, amb la declaració d'hereus ab intestat, perquè la controvèrsia pot afectar a la titularitat de la mateixa o al contingut, quan com en el cas que ens ocupa, el que es discuteix és precisament l'abast objectiu de la mateixa i el fet que, segons la part defenent, la titularitat respecte dels drets i béns és merament formal i que aquests béns i drets, realment, s'han d'integrar en el cabal relicte de l'herència del pare, Sr. Josep Ribalta Sanramà; el que ineluctablement determina el contingut de les atribucions hereditàries dels cohereus abintestat i dels seus drets legitimaris en l'herència paterna.

Per consegüent, en consonància amb allò que es preveu en el Codi 3,20, que estableix que pel cas de controvèrsia sobre l'herència s'ha de ventilar on viu el demandat o on es troben els béns hereditaris si viu allí i l'evident connexió que existeix entre la resposta jurídica als drets hereditaris dels descendents en l'herència materna amb els drets legitimaris en la paterna, tota vegada que si els béns i drets, o part d'ells, no s'integren en el cabal relicte de la mare, ho han de fer en el del pare i s'han de computar per a determinar la llegítima global, que abona que siguin els mateixos tribunals els que jutgin conjuntament ambdues qüestions, s'escau declarar també quant a aquest extrem la manca de jurisdicció dels Tribunals andorrans.

V.- Pel que fa referència al recurs plantejat per la representació processal de la part defenent, aquest es limita a la impugnació de la no condemna en costes per part del tribunal d'instància que ha acollit l'excepció de jurisdicció. I, des d'aquest ordre d'idees, aquesta Sala no pot compartir l'argument del recurrent, consistent en aplicar en el cas que ens ocupa el principi del venciment objectiu. I no pot fer-ho perquè, a l'igual que succeí en la sentència de 18-11-2004, la complexitat de l'afer rau, al marge de la qüestió de fons, en la fixació dels criteris d'atribució de competència als òrgans judicials andorrans, tota vegada que els criteris d'atribució de competència del dret comparat i dels països de la Unió europea no coincideixen més que de forma parcial amb la jurisprudència d'aquesta Sala i en l'escassa previsió legislativa existent, el que possibilita que, com és el cas que ens ocupa, malgrat l'esforç argumentatiu de la part agent- recurrent per defensar la tesi de la competència dels òrgans judicials andorrans, la Sala refusi aquella solució, pels motius exposats en la sentència. I, per consegüent, la complexitat existent en aquesta concreta matèria justifica, a criteri d'aquest Tribunal, que cap de les parts sigui mereixedora de les costes processals ni d'instància ni tampoc d'aquesta alçada. S'escau per tant, confirmar la no imposició de les costes processals de la sentència d'instància i tampoc, de les d'aquesta alçada, en atenció als arguments ja explicitats.

VI. I resta, en darrer lloc, procedir a l'anàlisi de la pretensió subsidiària de la part defenent i recurrent. En efecte, la part defenent va interposar recurs d'apel·lació contra l'Aute, de data 13-10-2000, que refusava les excepcions per ella plantejada i per Providència, de data 27-10-2000, no es va acceptar a tràmit el recurs interposat. L'actuació del Batlle fou adequada i correcta, tota vegada que l'article 4 del decret de 4 de febrer de 1986, en el seu annex II estableix que el procediment abreujat és l'aplicable a les pretensions incidentals en tots els assumptes civil i l'article 17 limita l'apel·lació dels Autes que resolen qüestions incidentals a aquells casos on la resolució recaiguda impedeixi la continuació del procés. Per això, en aquell moment el recurs fou no acceptat a tràmit de forma adequada, però res impedia que, finalitzat el procés principal, pogués la part defenent que no havia pogut apel·lar l'Aute autònomament, apel·lar després l'Aute, conjuntament amb la sentència definitiva, sempre que hagués estat objecte de protesta prèvia, com ja va asseverar aquesta Sala en la seva sentència de data 15-11-2001 ("El legislador andorrà no ha volgut que els incidents rebutjats pels Batlles i que per tant no impedeixen la continuació del procediment tinguin un recurs d'apel·lació autònom amb el qual es retardaria la tramitació de l'assumpte principal. Però això no vol dir que aquell aute no apel·lable autònomament, no pugui ser revisat pel Tribunal Superior prèvia protesta quan es va dictar, si se'l fa després objecte de recurs d'apel·lació juntament amb la sentència de l'assumpte principal. Solució respectuosa amb els usos i costums del país dels quals se'n fa ressò la sentència del Tribunal Constitucional andorrà de 27 de febrer de 1996 dom ja esmentàrem en l'aute de 11 de març de 1999 i segons els quals tota resolució dictada en primera instància per un Batlle pot ser objecte de recurs per davant d'un òrgan jurisdiccional superior").

Per tant, s'ha d'entendre que quan la part defenent intenta recórrer l'Aute dictat i aquest recurs li és denegat ha complert amb l'exigència de la protesta envers l'Aute i, aleshores, s'escau ara analitzar el motiu d'apel·lació que esgrimeix envers l'Aute de 13-12-2000. I, pel que fa a aquest greuge o motiu d'apel·lació, aquest ha de ser acollit i s'ha de procedir a deixar sense efecte la imposició de les costes processals de l'incident a la part defenent i modificar en aquest punt l'Aute de 13-12-2000, atès que la mateixa complexitat i circumstàncies que motiven la no imposició de les costes en aquesta sentència que resol l'excepció de manca de jurisdicció, existia també quan es va dictar l'esmentat Aute.

VII.- No s'escau, pels motius exposats amb anterioritat, fer imposició de les costes processals d'aquesta alçada ni de primera instància.

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

Decisio

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs formulat per la representació processal de la part agent i ESTIMAR la petició subsidiària del recurs formulat per la representació processal de la part defenent i confirmar íntegrament la part decisòria de la sentència, dictada en data 23-7-2004, per l'Honorable Tribunal de Batlles i deixar sense efecte la imposició de costes que efectuava l'Aute de 13-12-2000 a la part defenent, promotora de l'incident. No s'escau efectuar imposició de les costes processals d'aquesta alçada.

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.-