Prescripció.acció de in rem verso -acció mercantil (TSJC 356/14)

Aute

Magistrats

Vincent Aniére Carles Cruz Moratones Joan Manel Abril Campoy

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000356/2014 ORIGEN: 2100491/2010

SENTÈNCIA

En nom del Poble Andorrà.-

A la vila d'Andorra la Vella, el 9 d'abril del 2015.

Reunida la Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra, sota la presidència del M.I. Sr. Joan Manel Abril Campoy, i els magistrats M.I. Sr. Vincent Anière i M.I. Sr. Carles Cruz Moratones, ha adoptat la resolució següent:

ANTECEDENTS DE FET

I.- Per Aute de data 28-03-2011 es va donar lloc a la petició formulada per la representació processal del Sr. Azorin, i decretar l'embargament preventiu dels béns i drets propietat dels Srs. Mena, a fi de garantir la quantitat de 600.000.-euros reclamada en concepte de principal, endemés de la suma de 108.000.-euros prudencialment assenyalada per a interessos i costes.

II.- Per escrit de data 05-04-2011, reiterat en data 28-06-2011 després que s'hagi decretat la nul·litat de les actuacions practicades fins al tràmit de demanda, aquest darrer inclòs, la representació processal del Sr. Azorin va presentar davant de la Batllia, demanda en reclamació de quantitat a tramitar pel procediment ordinari, contra els Srs. Mena sol·licitant la seva condemna a pagar-li o reembossar l'import de 625.717,56.-euros o aquella que resulti acreditada en el tràmit de proves en concepte de pagaments indeguts, juntament amb els interessos legals a partir de la data de cada un dels pagaments efectuats o subsidiàriament a comptar de la data de la contesta a la demanda, amb imposició a l'adversa de la totalitat de les costes.

III.- La representació processal dels demandats va formular una excepció dilatòria de defecte greu en la formulació de la demanda, així com unes excepcions peremptòries de prescripció de l'acció, de manca de legitimació activa i passiva, i subsidiàriament, sobre el fons, va oposar-se a la demanda sol·licitant la seva total desestimació, amb imposició de les costes judicials a l'agent.

Per Aute de data 03-04-2012 es va desestimar l'excepció dilatòria de defecte greu en la formulació de la demanda.

Les parts van replicar i duplicar, mantenint les seves pretensions, i després que s'hagin practicat les proves, van degudament formular els seus escrits de conclusions, essent precisat que el demandant va quantificar els imports dels quals demanava el reembossament en el total de 1.372.978,52.- euros.

IV.- Per Sentència de data 02-09-2014, l'Hble. Tribunal de Batlles, Secció Civil, va decidir "Que cal DESESTIMAR ÍNTEGRAMENT la demanda formulada per la representació processal del Sr. Azorin, contra els esposos Oller i Salas, en reclamació de quantitat, per causa d'haver-se estimat l'excepció de prescripció de l'acció exercitada pel transcurs de tres anys.

Que cal revocar i deixar sense efecte l'embargament preventiu dels béns dels defenents decretat per Aute de 28 de març de 2012, així com restituir les quantitats retingudes a raó de 1.000.- euros mensuals aportats pels defenents.

Cal fer pronunciament en matèria de costes processals i condemnar a la part agent al pagament de les mateixes, inclosos els honoraris d'advocat i procurador de l'adversa.".

V.- Contra aquesta resolució ha interposat recurs d'apel·lació la representació processal del Sr. Azorin.

Demana la seva revocació i que s'estimés la seva demanda a condemnar els defenents a pagar-li l'import de 1.190.040,54.-euros, més els interessos legals, i la condemna de l'adversa a pagar les costes judicials d'ambdues instàncies.

La representació processal de la part recorreguda demana la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència, amb imposició al recurrent de les costes judicials de segona instància, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador.

Ha actuat com a magistrat ponent el M.I. Sr. Vincent Anière.

FONAMENTS DE DRET

I.- Ha quedat acreditat en autes que la societat X., de la qual el president i soci fundador és el Sr. Azorin, és propietari del negoci Y., situat al XXXX i autoritzat des de l'any 1988 per a la venta de productes de marroquineria, pelleteria, confecció, esport , bijuteria, i llenceria.

A partir de l'any 1992, dit negoci va començar a distribuir els productes de la marca X., que li venia la societat francesa S., representada pel Sr. Oller.

En 1998, els esposos Mena van comprar al XXXX, una unitat immobiliària de la qual el Sr. Pino, juntament amb el Sr. Manso, era el promotor-venedor.

En 2006, el Sr. Pino, actuant com a representant de la seva societat, R., i invocant el fet que la societat S. no havia respectat la exclusivitat a Andorra existint en benefici de la botiga Y. del XXXX, va donar per resolts els acords contractuals existint entre les parts, imputant exclusivament a la societat S. la responsabilitat de la resolució.

En data 25-07-2006, la societat R., va formular una demanda davant del "tribunal de commerce" de Toulouse contra la societat S. sol·licitant la seva condemna a pagar-li l'import de 1.455.463,32.-euros en concepte d'indemnització del perjudici sofert per causa de la violació de l'exclusivitat constituint una falta contractual exclusivament imputable a la defenent ( és d'interès precisar que en virtut de l'article L721-2 del "code de commerce", el "tribunal de commerce" és competent només pels litigis entre comerciants o als actes de comerç entre qualssevol persones).

Però, per sentència del 05-05-2008, dita demanda fou desestimada pels jutges comercials francesos.

La societat R., va interposar recurs d'apel·lació en contra d'aquesta resolució, però en data 16-12-2009, la Cour d'appel de Toulouse va confirmar-la, jutjant substancialment que no existia cap prova de l'existència d'un acord d'exclusivitat, i considerant en particular que el seguit de pagaments equivalents al 15% de les factures, no corresponia a la contrapartida de l'exclusivitat via una comissió oculta com ho pretenia la societat demandant, sinó que la retenció del 15% corresponia al fet expressament indicat en les factures en concepte de "remise 2ème choix", és a dir el fet de comprar productes de qualitat inferior o de la temporada anterior.

És en aquestes condicions, que el Sr. Pino va presentar en contra dels esposos Oller la demanda que dóna lloc al present litigi fent valer, de manera resumida, que a partir del moment on, en conseqüència de la resolució judicial francesa, s'havia de considerar que els pagaments que s'havien fet (des del compte del Sr. Pino o des del compte de la botiga) al benefici dels Srs. Oller (sigui per pagaments als seus comptes o per xecs, sigui per descompte del preu del pis adquirit en 1998), no es podien justificar per l'existència de l'exclusivitat, s'havia de considerar doncs que constituïen necessàriament pagaments indeguts.

Però, el Tribunal ha estimat l'excepció de prescripció sense examinar per tant les altres excepcions ni el fons de la demanda.

II.- El recurs del Sr. Azorin és per conseqüent en relació amb l'excepció de prescripció ja que considera que la sentència d'instància l'ha estimat erròniament. Argumenta en substància que: 1) els pagaments realitzats per un total de 1.190.040,54.-euros als demandats no tenen causa després que els tribunals francesos hagin declarat que no ha existit cap mena de contracte d'exclusivitat; 2) en conseqüència, aquests pagaments no tenen relació amb l'activitat mercantil, és a dir la venta de mercaderies de la societat S. i a la societat R.; 3) per tant, ha existit un enriquiment injust per part dels demandats; 4) s'ha d'aplicar el termini de prescripció de trenta anys d'acord amb l'usatge omnes causae i no pas el de tres anys, i 5) en tot cas, el termini de prescripció s'ha de comptar a partir de la sentència de la Cour d'Appel de Toulouse del dia 16-12-2009 declarant inexistent el contracte en mèrits del qual el Sr. Pino va anar pagant les quantitats avui reclamades.

III.- En matèria de prescripció, la norma general a Andorra és el termini de trenta anys establert pel l'usatge Omnes causae.

No és negat que és aquest termini llarg que s'ha d'aplicar a l'acció d'enriquiment injust (vg. TSJC de data 30-11-2000).

Però, aquest termini de 30 anys no s'aplica per les accions que tenen un termini més curt, ja que l'usatge Omnes causae no va fer desaparèixer ni ha canviat les prescripcions de menys de 10 anys, sinó que solament va substituir les prescripcions romanes de 10 i 20 anys.

S'ha de recordar que tota prescripció té a la vegada un fonament subjectiu en relació amb la falta d'activitat del creditor, i sobretot objectiu, és a dir la necessitat de donar seguretat i estabilitat a les relacions jurídiques, consideració que té especial rellevància en les relacions mercantils.

Així, des de l'any 1995, és del tot assentada la jurisprudència d'aquest Tribunal segons la qual les obligacions que es deriven de contractes mercantils, i en particular dels contractes de compravenda mercantils, en raó de les característiques pròpies de l'activitat comercial, caracteritzada per la seva celeritat i la necessitat de seguretat, es troben sotmesos al termini específic de 3 anys.

Per tant, és en base a la realitat factual i a la verdadera natura de les pretensions de l'agent que es pot dir quin termini s'havia d'aplicar, ja que un cop al·legada l'excepció de prescripció, és el Tribunal qui ha de determinar quin termini correspon als fets enjudiciats.

IV.- Quant a la natura de l'acció exercitada pel Sr. Pino, s'ha de precisar en primer lloc que no és perquè no s'ha provat davant dels òrgans jurisdiccionals francesos l'existència d'un acord d'exclusivitat que el Sr. Pino pensava que la seva societat podia invocar, que, ipso facto, s'hauria de considerar que els pagaments no tenen relació amb l'activitat mercantil.

Al contrari, apareix que la reclamació formulada en el marc des presents autes és directament lligada a les vendes de mercaderia.

En efecte, si el demandant, invoca ara el fet que es tractaria de pagaments fets per ell personalment al matrimoni Oller al marge de les relacions comercials entre les dues societats però, vulgui o no la part agent, sense consideració de la problemàtica de la suposada exclusivitat, la realitat és que la seva acció es fonamenta en els pagaments fets als demandats en execució i en el marc de l'acord comercial que va existir i produir els seus efectes durant més de 13 anys i quin objecte era el subministrament de mercaderies destinades a la venda en la o les botigues de la societat R.

Tot l'esforç de l'argumentació del demandant és de desvincular els pagaments de la relació comercial existint entre les dues societats, però finalment s'ha de prendre en compte que és la facturació entre aquestes societats que constitueix el cor de la discussió dels presents autes.

De fet, el propi Sr. Pino ha argumentat en el seu escrit de rèplica (punt tercer, folis 229 i 230) que, en conseqüència de les decisions franceses, s'havia de considerar que havia pagat no pas en concepte d'exclusivitat sinó en concepte de mercaderies de segona tria i doncs a un preu superior de 15% al que corresponia. De la mateixa manera, en el seu escrit de greuges en aquesta alçada, afirma que "hem d'admetre com a veritat absoluta que els Srs. Oller feien el descompte del 15% a conseqüència de la menció "remise 2nd choix".".

Per tant, s'ha de constatar que és la facturació mateixa dels productes venuts per la societat S. a la societat R. que el Sr. Pino critica i invoca per treure'n la conclusió que no existeix causa als pagaments, i difícilment es pot no admetre que no es tracten de relacions mercantils.

Poca prova ha aportat la part agent per fonamentar les seves pretensions, en particular pel que fa als documents contractuals, a la facturació i a la correspondència escrita entre les parts, sinó que ha volgut treure unes conseqüències de la resolució judicial francesa, en base a lo que qualifica de "raonament lògic-jurídic".

Ara bé, quant a la decisió de la Cour d'appel de Toulouse invocada com a prova cabdal de la seva argumentació, esdevé necessari citar la motivació essencial de la mateixa, segons la qual :"la question de la remise 15%...fait très largement polémique entre les parties. En tout état de cause, s'agissant d'un argument invoqué par la société R.B.Y. pour démontrer l'existence d'une contrepartie à l'exclusivité, la cour ne peut que relever que cette qualification est tardive et unilatérale puisqu'aussi bien le prélèvement de 15% figurant sur les factures est explicitement qualifié différemment et figure comme remise 2ème choix; au surplus, les premiers courriers échangés entre les parties(...) démontrent que la société R.B. Y. traitait cette somme comme une remise qui lui était consentie et un avantage auquel elle pouvait prétendre et dont elle réclamait le maintien, sollicitant même par courrier du 25 août 2005 l'établissement d'un avoir, ce qui est totalement en contradiction avec sa version selon laquelle il s'agirait de commission occulte d'une clause d'exclusivité.

Ces paiements, sans qu'il soit besoin d'entrer dans la discussion entre les parties sur la réalité ou non de vente de produits de second choix sont donc dans les tous les cas inopérants pour apporter la preuve de la clause d'exclusivité en contradiction avec la destination écrite qu'en ont donné les parties"

D'aquestes consideracions, es poden treure les tres conclusions següents: primer, que les societats litigants havien donat, i de manera escrita, una destinació clara als pagaments, és a dir la "remise second choix"; segon, que la societat R., ha invocat l'argument de la exclusivitat de manera tardana i unilateral i tercer, que si durant més de 10 anys la societat R. ha gaudit de fet de la posició de quasi únic distribuïdor en Andorra de la marca X., fet reconegut i invocat per ella, nogensmenys era perfectament coneixedora de que no gaudia de cap exclusivitat.

Així les coses, i contràriament a les asseveracions del demandant, no pertanyia als defenents acreditar a què corresponien els pagaments, sinó que li pertocava amb ell demostrar que, en realitat dits pagaments no corresponien a la menció "remise second choix" existint en les factures pagades i per tant acceptades per ell, o en tot cas la seva societat.

Finalment, és innegable que la relació subjacent que vincula a les parts al present litigi és comercial ja que té el seu origen en un contracte comercial, i ens trobem en front d'una acció derivada d'uns contractes de compravenda mercantils, tota vegada que lo que interessa l'agent és el retorn de les sumes que s'han satisfet en concepte del 15% sobre les factures de subministrament de mercaderies entre dues societats comercials.

En aquestes condicions, si és ben cert que la prescripció s'ha d'aplicar de manera cautelosa i restrictiva, no es pot admetre que l'agent escapés de la prescripció pròpia a les activats contractuals mercantils que li és aplicable invocant una institució civil com és l'acció d'enriquiment injust.

V.- Quant al dies a quo d'aquest termini de tres anys aplicable a les accions en matèria mercantil, la jurisprudència andorrana ha pogut precisar que l'acció comença a prescriure des que neix, és a dir a partir del moment on es pot exercitar la pretensió. Més concretament en el nostre cas, es tracta del moment on el demandant podia reclamar el retorn del descompte del 15% puix segons ell, dit descompte no era justificat i que per conseqüent s'havia facturat a un preu diferent del que corresponia.

Atès que l'acció correspon a un problema de descompte en unes facturacions comercials, no s'ha de prendre en consideració el fet que és només a partir de la sentència de la Cour d'appel de Toulouse de 2009 que la part agent hauria pogut actuar, sinó que s'ha de tenir en compte el dia en el qual va tenir lloc cada pagament de cada compravenda donant lloc a un subministrament i a una factura, la qual feia néixer la possibilitat al comprador de discutir-la.

Donat que l'últim pagament acreditat és del dia 07-10-2005 i que la demanda d'embargament és del dia 27-07-2010, hem de constatar amb el Tribunal d'instància que l'acció ha prescrit.

Per acabar, i en relació a una eventual interrupció del termini pel fet d'haver-se introduït el procediment a França, hem de palesar que a banda de l'argument de la sentència recorreguda segons el qual, sense exequàtur, les decisions franceses no tenen efecte jurídic a Andorra, abans de tot, dit procediment judicial qui concerneix una reclamació diferent (indemnització per una invocada violació d'exclusivitat en un cas i acció en reembossament de pagaments indeguts en l'altre), i entre parts diferents, no ha pogut interrompre el termini de l'acció interposada en un segon temps pel Sr. Pino en contra dels esposos Oller.

Per tot l'exposat, el recurs s'ha de desestimar.

VI.- Pel que fa a les costes d'aquesta alçada, la desestimació del recurs determina la imposició dels mateixos al recurrent (Codi 7,51,5).

Decisio

Vistos la legislació vigent i els Usos i Costums aplicables al present cas,

La Sala Civil del M.I. Tribunal Superior de Justícia d'Andorra,

DECIDEIX

Desestimar el recurs interposat per la representació processal del Sr. Azorin contra la Sentència de l'Hble. Tribunal de Batlles de data 02-09-2014, que confirmem íntegrament.

Imposar al Sr. Azorin, les costes judicials de segona instància, inclosos els honoraris d'advocat i de procurador;

Així per aquesta nostra resolució, de la qual en serà tramés testimoni a l'Hble. President de la Batllia, per al seu coneixement i als efectes escaients, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.