Recurs d'apel·lació sobre mesures provisionals de custòdia i pensió d'aliments en el cas TSJC.- 0000164/2025

Aute

Magistrats

Jaume Tor Porta Vincent Aniére Carles Cruz Moratones

AUTE 000221/2025 DE 09/12/2025

Ponent : Sr. Jaume TOR PORTA

Data : 09/12/2025

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Civil

Referència : TSJC.- 0000164/2025

Nig : 5300542120250000790

IU : ECLI : AD:TSJC:2025:00221A

AUTE 000221/2025

PARTS:

Apel·lant: Sra. Peña

Representant: Sr. Manzanares

Advocat: Sra. Morell

Apel·lant: Sr. Vendrell

Representant: Sra. Briones

Advocat: Sra. Viñas

MINISTERI FISCAL

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Jaume TOR PORTA

Magistrats: Sr. Vincent ANIÈRE

Sr. Carles CRUZ MORATONES

OBJECTE: mesures provisionals art. 299 CPC.

Andorra la Vella, 9 de desembre del 2025.

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume TOR PORTA, el qual expressa el parer del Tribunal.

Antecedents de fet

ANTECEDENTS DE FET

1.- El 16 d'abril del 2025, el Sr. Vendrell formulava demanda de mesures provisionals contra la Sra. Peña en relació a la filla menor Alvarado. En aquest procediment, una volta celebrada l'audiència legalment prevista, el 7 de juliol del 2025, parcialment rectificat per aute del 18/07/2025, es decidia:

"Primer.- Aprovar, de conformitat amb les disposicions dels articles 299 del Codi de Procediment Civil, i en relació amb els Srs. Vendrell i Peña, les següents mesures provisionals:

* Guarda i custòdia per la mare de forma progressiva fins arribar a una compartida.

* Règim de visites:

- Períodes lectius: el pare podrà gaudir de la menor Alvarado els caps de setmana alterns (recollir la menor els divendres per la tarda i, retornar la menor al domicili matern els diumenges per la tarda, a les 20h.) i, d'un dia intersetmanal a la setmana (a manca d'acord, els dimecres de la sortida de l'escola fins l'endemà que la reintegrarà a l'escola), en el que la seva germana estigui sota custòdia del pare.

- Pel que fa a les vacances escolars, Alvarado restarà amb cada progenitor la meitat del temps:

- Corresponen al pare els anys senars la primera part de Nadal (des del darrer dia lectiu al 30 de desembre a les 20:00), les vacances de carnestoltes, la primera part de Setmana Santa( des del darrer dia lectiu fins el segon diumenge a les 20:00 si el descans es de dues setmanes o fins la meitat de dites vacances si son de menor duració) així com les primeres quinzenes de juliol, agost i els quatre primers dies de setembre.

- Corresponen al pare els anys parells les vacances de Tots Sants, la segona meitat de Nadal ( des del dia 30 de desembre a les 20:00 fins el primer dia lectiu de gener) la segona part de Setmana Santa ( des del segon diumenge a les 20:00h si les vacances son de dues setmanes, o la segona meitat si el descans es inferior) i les segones quinzenes de juliol i agost així com des del dia 4 de setembre a les 20:00 fins al primer dia lectiu.

* Pensió aliments:

- Pensió a favor de la darrera en la quantia de 500.- euros.

- Una volta s'iniciï el règim de guarda i custòdia compartida, en el cas que l'evolució de contactes entre la menor i el pare sigui favorable, quan la menor comenci l'escola, escaurà fixar una pensió a favor de la mare en la quantia de 200 euros que haurà de ser satisfeta pel pare dins dels 5 primers dies de cada mes i augmentable en funció de l'IPC anual.

* Despeses extraordinàries: 70% a favor del pare i 30% a favor de la mare.

Segon.- No efectuar especial pronunciament en matèria de costes processals.

Tercer.- Notificar la present resolució a les parts interessades i al Mgfc. Ministeri Fiscal".

2.- Ambdues parts litigants han formulat recurs d'apel·lació contra aquesta decisió, sol·licitant tanmateix la suspensió de la resolució recorreguda.

La representació processal del Sr. Vendrell demana la seva revocació i que en el seu lloc es dicti Resolució establint una modalitat de custòdia compartida amb alternança setmanal amb cada progenitor el primer dia lectiu de la setmana i permetent trucades curtes tots els dies de 20 a 21 hores al progenitor circumstancialment no custodi, fixant un repartiment per meitats de les vacances escolars de la menor i disposant que els progenitors haurien de contribuir en el 50% cadascú de les despeses de la menor que s'haurien de vehicular a través d'un compte conjunt mancomunat, corresponent al marge a cada progenitor assumir la despesa alimentària estricte, vestit i calçat que generés la menor als domicilis respectius. Subsidiàriament refereix que en cas que es mantingués una custòdia materna, la pensió d'aliments no podria superar la quantitat de 150.- EUR.

La representació processal de la Sra. Peña demana es deixi sense efecte el règim de custòdia compartida progressiva acordat i es mantingui el règim de custòdia exclusiva a favor de la mare, amb establiment d'un règim de visites en períodes de vacances d'un màxim de 7 dies consecutius i que sigui adaptat a les necessitats de la menor, en interès superior de Alvarado.

3.- Les parts litigants s'han oposat respectivament als recursos formulats de contrari.

Tanmateix, el Ministeri Fiscal sol·licita la confirmació íntegra de la resolució dictada. També demanava es declarés la pèrdua sobrevinguda de l'objecte del present recurs en atenció a al resolució dictada per la Batllia el dia 28 d'octubre del 2025.

4.- Per aute de 10 de novembre del 2025 es donava lloc a la prova proposada pel Sr. Vendrell consistent en el document 36 i es desestimaven les proves proposades per la Sra. Peña.

5.- Per Providència de data 14 de novembre del 2025 es convidada les parts recurrents perquè es pronunciessin en relació a la pèrdua d'objecte del recurs plantejada pel Ministeri Fiscal.

Fonaments de dret

FONAMENTS DE DRET

Primer.- En la resolució recorreguda, la Sra. Batlle fixa les mesures provisionals contemplades en l'art. 299 del CPC, derivades del trencament de la convivència entre els Srs. Vendrell i Peña en relació a la filla menor Alvarado nascuda el XXXX.

Concretament s'inclina per una modalitat progressiva, iniciant per una custòdia materna amb visites en benefici del pare en caps de setmana alterns, des del divendres a la tarda i fins el diumenge al vespre, i un dia entre setmana fix, fixant a partir de la data d'inici del curs escolar una modalitat de custòdia compartida per setmanes alternes i la meitat de els vacances escolars en els termes descrits. Alhora fixa uns aliments a càrrec del progenitor a alçada de 500.- EUR mensuals en el primer període que després, a partir del moment en què s'assoleixi una custòdia compartida, redueix a 200.- EUR mensuals.

I és contra aquesta resolució que s'alcen ambdues parts litigants.

La representació processal del Sr. Vendrell defensa principalment que la Llei 30/2022 recomana la custòdia compartida i no existiria en el present supòsit cap circumstància que la desaconsellés; que el pare té plena capacitat, experiència acreditada amb la seva altra filla Arnau i flexibilitat horària demostrada, mentre que la mare no pot oposar-se al seu establiment invocant l'edat de la menor perquè en definitiva no alletava. Denuncia que la mare havia impedit sistemàticament el contacte paternofilial, fet acreditat pels missatges aportats, i que havia creat un escenari d'allunyament del pare, afegint que en l'Audiència celebrada la mare va reconèixer que no hi havia cap impediment perquè el pare exercís com a tal. D'altra part, refereix que la mare pretenia desacreditar-lo amb acusacions falses i amb un seguiment prop del departament encarregat de la violència de gènere de Govern iniciat oportunament pocs dies abans de la demanda. El recurs defensa que la custòdia compartida assegura millor l'interès superior de la menor i que ha d'iniciar-se en començar l'escola, després d'un estiu repartit a parts iguals. En matèria econòmica, el pare refereix que la pensió de 500 EUR era inassolible segons els seus ingressos i despeses, mentre que la mare tindria càrregues econòmiques irrellevants. Per això es demana establir custòdia compartida sense pensió d'aliments, assumint ambdós progenitors les despeses al 50%, o subsidiàriament limitar la pensió a 150EUR.

La representació processal de la Sra. Peña considera que la resolució dictada incorria en error en la valoració de la prova, atès que s'acordava una custòdia compartida progressiva sense tenir en compte els nombrosos indicis aportats de violència psicològica, control econòmic i conflictivitat per part del pare; que la resolució s'havia dictat sense incorporar l'informe del Servei d'Atenció a Dones Víctimes de Violència de Gènere, tot i haver estat sol·licitat d'ofici, vulnerant el dret a la defensa i l'exhaustivitat en la pràctica de la prova. També s'impugna la previsió automàtica d'una futura custòdia compartida al setembre sense criteris objectius ni seguiment tècnic. S'hi exposa que la menor és molt petita, no havia conviscut mai llargament amb el pare i es troba plenament integrada en l'entorn matern, cosa que feia desaconsellable canvis bruscos. Argumenta que els períodes quinzenals de vacances imposats són excessius i emocionalment perjudicials. D'altra part es detalla l'existència de múltiples procediments civils i penals anteriors que evidencien un patró de conducta conflictiva del pare, es posen de manifest incidents intimidatoris en les interaccions amb la mare i durant els intercanvis de la menor, sostenint que el pare no ha acreditat capacitat real de corresponsabilitat ni un entorn adequat, advertint alhora que, la resolució dictada vulnerava la naturalesa estrictament cautelar de les mesures provisionals i anticipava indegudament el fons del litigi.

Segon.- Quant a la pèrdua d'objecte del recurs

La tesi sostinguda pel Ministeri Fiscal, segons la qual el present recurs hauria esdevingut mancat d'objecte arran de la demanda de modificació interposada per la Sra. Peña el 23 de juliol del 2025 i resolta per Aute de 28/10/2025, no pot ser acollida, ni des d'una perspectiva estrictament processal ni des d'una interpretació coherent amb el principi devolutiu que regeix la segona instància.

En primer lloc, l'examen rigorós i complet de l'Aute dictat el dia 28/10/2025 revela que al marge de la concreta menció que s'efectua en la part decisòria, el tribunal d'instància no introduïa cap modificació material en el règim de guarda, custòdia, estades o import de la pensió d'aliments establerts per la resolució de 07/07/2025, que és precisament la que constitueix l'objecte del present recurs d'apel·lació. Ben al contrari, allò que fa el tribunal és desestimar íntegrament les pretensions modificatives plantejades per la Sra. Peña, concloent que no concorrien els requisits que haurien permès revisar el règim provisional prèviament fixat. Aquesta constatació resulta decisiva, perquè la desestimació pura i simple de la demanda modificativa comporta, per la seva pròpia naturalesa, la ratificació automàtica i implícita del règim precedent, sense generar-ne cap de nou ni alterar-ne l'essència. Es tracta d'una construcció jurídica, que no produeix cap mena d'innovació o de reorganització de les mesures parentals, sinó que es limita a mantenir l'estatus quo establert per l'aute de 07/07/2025.

En realitat ens trobem davant una resolució que, perpetua l'abast i els efectes del règim que s'impugna en aquesta alçada.

En aquestes condicions, no es pot sostenir que el present recurs hagi perdut el seu objecte. La impugnació conserva la seva plena raó de ser, perquè l'acte recorregut continua desplegant tots els seus efectes i continua regint la relació parental entre les parts. Qualsevol avançament de la tesi contrària exigiria una substitució efectiva i real de les mesures recollides a l'aute de 07/07/2025, cosa que no ha succeït en cap moment, ni formalment ni materialment.

Precisions a part s'han de realitzar respecte de l'Aute d'11/11/2025, pel qual la Batllia declara la "carència sobrevinguda d'objecte" de la seva resolució anterior si es té en compte que per aute de 07/07/2025, aquest Tribunal va admetre a tràmit el recurs d'apel·lació i que aquesta decisió era puntualment comunicada a la Batllia. A partir d'aquell moment, i per imperatiu del principi devolutiu, la competència per conèixer i resoldre el fons de la controvèrsia relacionada amb aquella resolució queda traslladada en exclusiva a aquesta Sala, restant la Batllia limitada a funcions merament instrumentals i d'execució provisional. En conseqüència, qualsevol resolució posterior de l'òrgan "a quo" que incideixi substancialment en el règim de mesures objecte del recurs, resulta inviable per manca de competència material, i això en comporta la nul·litat de ple dret, en tant que envaeix una esfera decisòria que ja no li corresponia.

Tercer.- Modalitat de custòdia de la menor i projecció del principi de l'interès superior

L'examen del present recurs no pot iniciar-se sense recordar que ens trobem davant d'un procediment de mesures provisionals (art. 299 CPC), dissenyat per proporcionar, amb la celeritat que reclama la ruptura de la convivència familiar, un marc regulador immediat, estable i mínimament suficient que preservi els drets dels progenitors i, sobretot, garanteixi el benestar del menor mentre es tramita el procediment principal. Aquest caràcter instrumental i urgent imposa al jutjador la necessitat de decidir amb els elements de judici disponibles en aquell moment, sense ajornar les mesures essencials per l'existència d'actuacions futures, eventuals o encara indeterminades, extrems aquests que seran valorats amb tota la seva extensió en el procediment principal que correspongui.

Des d'aquest prisma, la resolució recorreguda es construeix sobre un exercici de ponderació rigorós, plenament alineat amb el principi rector que ha d'orientar tota decisió en matèria de família: l'interès superior de la menor. Aquest principi, lluny de ser una fórmula retòrica, actua com a criteri jurídic de valoració que obliga a seleccionar la modalitat de custòdia que asseguri, amb la màxima intensitat possible, la continuïtat dels vincles significatius de la menor amb ambdós progenitors, preservant-ne alhora l'estabilitat emocional, el desenvolupament afectiu i la integritat psicosocial.

És cert que, en abstracte, el model corresponsable -la custòdia compartida- s'erigeix com una modalitat preferent en el nostre ordenament, en tant que facilita una presència equilibrada dels progenitors en la vida del menor. Però el principi de l'interès superior no admet automatismes i exigeix sempre una anàlisi casuística que valori les circumstàncies personals, evolutives i relacionals de cada menor concret. En el cas de la Alvarado, el tribunal a quo ha apreciat, amb plena correcció, que la menor es troba en una fase evolutiva primerenca en què la figura cuidadora principal -la mare- constitueix encara el nucli afectiu essencial, i que una separació brusca del seu entorn primari podria generar un trasbals innecessari o fins i tot perjudicial.

Des d'aquesta realitat inqüestionable, es desprèn que la relació maternofilial presenta actualment una intensitat especial, construïda al llarg d'un període de convivència continuada des del naixement de la nena. D'aquí que el tribunal hagi estimat que una alternança immediata per setmanes o períodes equivalents -pròpia d'una custòdia compartida plena- podria resultar prematura i provocar una ruptura abrupta de la rutina emocional de la menor.

La solució adoptada -custòdia materna inicial amb contactes amplis, sostinguts i de qualitat amb el progenitor patern- s'adoptava per tant guiats pel principi de l'interès superior de la menor, que reclama mesures graduals, respectuoses i evolutives, capaces de permetre que la Alvarado construeixi, a un ritme compatible amb la seva maduresa, un vincle estable i segur amb el pare.

El nucli del recurs formulat per la mare per a oposar-se a la custòdia compartida es fonamenta en la presumpta existència d'una situació de violència de gènere -econòmica i psicològica-, i en la suposada necessitat que la Batllia hagués ajornat la seva decisió fins a disposar de l'informe del servei d'atenció a víctimes de violència del Govern. Aquest plantejament, però, no és compatible amb la naturalesa del procediment ni amb els paràmetres que fixa la jurisprudència en matèria de protecció del menor.

En efecte, perquè el principi de l'interès superior justifiqui impedir o suspendre la instauració d'un règim corresponsable, cal aportar prova seriosa i objectiva que acrediti que la relació amb el progenitor no custodi pot generar un risc real per a la menor o per al progenitor cuidador. I aquesta prova -subjecta a contradicció i construïda amb garanties- no concorre en el supòsit que ens ocupa. La sola existència d'un expedient embrionari derivat d'una consulta o denuncia davant del servei d'atenció a les víctimes de violència de gènere no pot ser equiparada a la constatació d'una situació de violència real, ni pot paralitzar l'adopció de mesures provisionals que responen a la urgència i a la necessitat de dotar de seguretat jurídica immediata la menor.

A més, el tribunal de primera instància ha apreciat implícitament que els elements aportats no descriuen una situació de conflicte que superi els desacords que concorren en pràcticament la totalitat dels processos de crisis familiar, elements que en atenció a la informació existent en el procediment que se'ns ha elevat no tenen la intensitat necessària per a ser qualificats d'una situació de violència que pugui condicionar l'establiment d'una custòdia compartida a mitjà termini.

Sense una acreditació mínimament rigorosa del risc, el principi de l'interès superior no pot ser invocat per sacrificar una relació sòlida, en igualtat amb la mare, de la menor amb el seu pare, relació que cal recordar també constitueix un bé jurídic essencial per al seu desenvolupament integral.

La mare sosté d'altra part que la implicació del pare en les tasques quotidianes de criança ha estat minsa durant la convivència i que aquesta suposada manca d'implicació prèvia impediria, segons afirma, plantejar una custòdia compartida encara que aquesta fos progressiva. Ara bé, el nivell d'implicació històrica d'un progenitor, si bé és un element a valorar, no és mai determinant per si sol. L'experiència del dret de família ens demostra que la dinàmica intrafamiliar durant la convivència pot estar condicionada per factors organitzatius, econòmics, horaris o fins i tot pels acords tàcits entre els progenitors, sense que això signifiqui que un dels dos es desentengués del menor de manera negligent o que no pugui, després de la ruptura, assumir les funcions parentals d'una manera més equilibrada. I això és el que succeeix en el supòsit examinat en què el Sr. Vendrell exterioritza una voluntat ferma d'assumir les tasques de cura i educació, i quan reclama un règim corresponsable amb coherència i disponibilitat, aquesta voluntat no pot ser ignorada.

La mare qüestiona igualment el règim adoptat, sostenint que el mateix s'hauria establert sense suport probatori concloent, especialment en absència dels informes psicosocials de la menor que, segons afirma, considera imprescindibles per a fonamentar una decisió d'aquesta naturalesa. Aquest greuge tampoc pot ser acollit, perquè desconeix tant el marc legal aplicable com la distribució de la càrrega de la prova en matèria de custòdia.

En primer lloc, cal recordar que en l'ordenament vigent, i fins i tot abans de l'entrada en vigor de la Llei 30/2022, la jurisprudència, ha reconegut de manera sostinguda que la custòdia compartida constitueix el règim preferent, en tant que afavoreix el desenvolupament equilibrat del menor i garanteix, en termes de màxima proximitat, que aquest mantingui vincles sòlids i continuats amb tots dos progenitors. Aquest caràcter preferent no opera com una imposició automàtica, però sí que estableix una presumpció funcional que orienta la decisió judicial: quan no existeixen factors de risc ni circumstàncies que ho desaconsellin, s'ha de presumir que la corresponsabilitat parental és el model que millor satisfà l'interès superior del menor.

En conseqüència, no és necessari que el jutjador disposi d'informes psicosocials contundents per instaurar aquesta modalitat, sinó només que no concorrin dades que en determinin la seva inadequació. Així doncs, la càrrega de la prova recau en qui s'oposa a la custòdia compartida, i aquesta càrrega és especialment exigent en un procediment que té com a criteri cardinal l'interès de la menor. Per rebutjar el règim corresponsable, cal aportar prova clara i concloent que aquest sistema condiciona negativament les necessitats de la menor, que genera un risc per a la seva estabilitat emocional, o que el progenitor a qui afecta no disposa de les habilitats o de les condicions materials necessàries per exercir-la. Aquesta prova no concorre a hores d'ara en el supòsit examinat.

La mare sosté també que el progenitor seria una persona conflictiva fonamentant-se en la multiplicitat d'expedients civils i penals que s'haurien seguit. Això no obstant aquests procediments ho bé són de caire civil i deriven de reclamacions de quantitat formulades per part de tercers sense que cap rellevància puguin tenir en el present litigi o bé s'originaven - tant els civils com els penals- en la crisis familiar anterior que va afectar el Sr. Vendrell amb la mare de la seva filla gran -Emma-. Els assumptes penals es varen arxivar sense que per tant existís cap mena d'il·lícit criminal i des d'una vessant civil, no podem ometre que el Sr. Vendrell té reconeguda la guarda i custòdia compartida de la seva filla gran d'ençà l'any 2017 el que sigui dit de passada, deixa entreveure que ostenta les capacitats de cuidar-se de na Alvarado amb normalitat.

Escaurà per tant desestimar els recursos d'apel·lació articulats sobre aquest punt.

Cinquè.- Quant a la modalitat de la guarda en els períodes de vacances escolars d'estiu.

La representació processal de la Sra. Peña discrepa també de l'aute d'instància quan respecte de les vacances d'estiu els fixa per quinzenes entenent que es tractava d'uns períodes massa llargs per na Alvarado.

A l'hora de valorar aquest extrem del recurs s'ha de recordar que el règim de vacances constitueix un espai temporal qualitativament diferent del règim ordinari setmanal. Les vacances permeten un temps de convivència més relaxat, lliure d'horaris escolars o obligacions rutinàries, i per això mateix faciliten i afavoreixen la consolidació de vincles afectius profunds entre el menor i cada progenitor. Tant és així que hem pogut sostenir que les estades estivals més llargues no només no són perjudicials, sinó que habitualment resulten beneficioses per a la relació paternofilial, especialment en casos en què cal reforçar el vincle amb el progenitor que ha tingut menys presència quotidiana.

D'altra banda, la Alvarado no és ja un nadó ni una lactant. Malgrat ser una menor de curta edat, es troba en una etapa evolutiva en què ja pot adaptar-se a períodes amplis de convivència, sempre que aquests es produeixin en un entorn afectiu segur i estructurat. En aquestes alçades, no concorre cap element objectiu -informe mèdic, informe psicològic etc. - que indiqui que la menor pateix dificultats d'adaptació, ansietat de separació patològica o qualsevol altra circumstància que hagués de limitar, més enllà del que és habitual, la durada de les estades amb el pare durant els períodes vocacionals llargs.

Tampoc podem ometre que períodes massa curts -d'una setmana o menys- poden resultar més inestables, generant transicions molt freqüents que, en períodes de vacances, poden ser contràries al benestar del menor i a la seva necessitat de gaudir de continuïtats temporals que afavoreixin una convivència afectiva rica. En la mateixa línia convé ressaltar que la mateixa configuració del règim progressiu cap a una futura custòdia compartida exigeix que, en entorns de menys exigència estructural (com són les vacances), es facin passos més amplis que permetin a la menor vivències completes i plenament integrades a la vida quotidiana de cada progenitor. Les quinzenes, en aquest sentit, són una mesura proporcionada, raonable i objectivament equilibrada.

Per tot això, el recurs de la Sra. Peña tampoc es pot acollir.

Sisè.- Import de la pensió d'aliments

La representació processal del Sr. Vendrell impugna igualment la decisió d'instància en allò que fixa la pensió d'aliments, sostenint que, en cas de confirmar-se la custòdia compartida, l'import no hauria de superar els 150 EUR mensuals.

Aquest argument però no pot prosperar. En primer terme no podem passar per alt que l'escrit de recurs no formula cap crítica real, concreta o jurídicament articulada sobre el raonament emprat per la Batllia, limitant-se a una afirmació merament conclusiva sobre la quantia que considera adequada. Aquesta manca absoluta de fonamentació ja seria, per si sola, suficient per descartar la pretensió reformatòria, atès que la jurisdicció d'apel·lació no pot substituir la iniciativa crítica del recurrent ni reconstruir arguments que no han estat mínimament exposats.

Amb tot, fins i tot si s'analitzés el fons de la qüestió, la decisió adoptada per l'òrgan a quo es revela plenament ajustada a dret. Els aliments han estat fixats en la quantia de 200 EUR mensuals atenent al criteri central que regeix aquesta matèria: la proporcionalitat entre la capacitat econòmica dels progenitors i les necessitats de la menor. I en aquest cas, la diferència de recursos és evident: el pare percep prop de 5.500 EUR bruts mensuals, mentre que la mare disposa d'uns 1.900 EUR. Aquesta asimetria substancial justifica sobradament que el pare assumeixi una contribució mínima més elevada, fins i tot en un escenari de custòdia compartida, ja que aquest règim no elimina la diferència de capacitats econòmiques ni exonera el progenitor amb més ingressos d'un deure alimentari proporcional.

El fet que la Sra. Peña pugui tenir un nivell de despeses personals relativament reduït no altera aquesta conclusió. Els aliments tenen per objecte garantir que la menor pugui gaudir d'un nivell de vida adequat i equilibrat en ambdós entorns parentals, i no poden ser reduïts sota el llindar mínim imprescindible per satisfer aquesta finalitat. És precisament en aquest sentit que la quantitat de 200 EUR constitueix una aportació mínima, perfectament proporcional a la capacitat econòmica del pare i coherent amb el principi de l'interès superior de la menor. No hi ha, doncs, cap raó jurídica que permeti substituir o reduir la quantia fixada per la Batllia, la qual es manté com a correcta, ajustada i suficient en relació amb les circumstàncies acreditades en el procediment.

Setè.- Atesa la naturalesa del present procediment no ha de fer-se pronunciament en relació a les costes ocasionades en aquesta alçada.

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

Decisio

DECIDEIX

DESESTIMAR els recursos d'apel·lació articulats per les representacions processals del Sr. Vendrell i de la Sra. Peña contra l'aute de la Batllia de 07/07/2025 que es confirma íntegrament. No efectuem pronunciament sobre les costes ocasionades en aquesta alçada.

Aquest aute és ferm i executiu.

Així, per aquest nostre aute, definitivament jutjant, ho manem i signem.