mesures provisionals, inviabilitat d'acordar guarda i custòdia compartida quan existeixen situacions compatibles amb violència de gènere, ordre d'allunyament en l'àmbit civil, import de la pensió d'aliments i atribució de l'ús del domicili familiar, imposició de costes del recurs.

Aute

Magistrats

JAUME TOR PORTA VINCENT ANIERE CARLES CRUZ MORATONES

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000094/2026

ORIGEN: 2000468/2025 - 0

NIG: 5300515120250000080

AUTE 000096-2026 DE 09/06/2026

Ponent : Sr. Jaume TOR PORTA

Data : 09/06/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Civil

Referència : TSJC.- 0000094/2026

Nig : 5300542120250000080

IU : ECLI : AD:TSJC:2026:00096 A

AUTE 000096/2026

PARTS:

Apel·lant: Sr. Roland

Advocada: Sra. Leonor

Apel·lada: Sra. Monique

Representant: Sra. Albina

Advocada: Sra. Paula

MINISTERI FISCAL

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Jaume TOR PORTA

Magistrats: Sr. Vincent ANIÈRE

Sr. Carles CRUZ MORATONES

OBJECTE: mesures provisionals, inviabilitat d'acordar guarda i custòdia compartida quan existeixen situacions compatibles amb violència de gènere, ordre d'allunyament en l'àmbit civil, import de la pensió d'aliments i atribució de l'ús del domicili familiar, imposició de costes del recurs.

Andorra la Vella, 9 de juny del 2026

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume TOR PORTA, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- En data 16/12/2025, la representació de la Sra. Monique va presentar demanda de mesures urgents davant la Batllia de guàrdia, contra el Sr. Roland. El dia 17/12/2025, la Batllia de guàrdia va dictar Aute acordant les mesures urgents següents:

"Primer.- Donar lloc a la petició efectuada en data d'avui a la Batllia de guàrdia per la senyora Monique i dictar les següents mesures d'urgència:

1) Mantenir l'Autoritat Parental d'ambdues menors compartida entre ambdós progenitors.

2) Atorgar la guarda i custòdia provisional de les menors a la seva mare Monique.

2) Establir per al progenitor un règim de visites supervisades a través del Servei de trobada familiar, d'un cop per setmana.

3) Decretar una ordre d'allunyament del Sr. Roland respecte de la Sra. Monique tot prohibint-li que s'aproximi a la mateixa a una distància de 250 metres, la qual cosa impedeix acostar-s'hi en qualsevol lloc on es trobi, al seu domicili o al de la seva família, al seu lloc de treball, a la via pública o en qualsevol altre lloc que s'estableixi. Se li prohibeix així mateix qualsevol classe de comunicació, sigui pel mitjà que sigui, amb l'esmentada.

S'adverteix especialment al senyor Armand que cas de no respectar aquest ordre, de les responsabilitats penals que poden derivar de l'incompliment de les mesures adoptades (article 23.2 in fine).

4) Atorgar l'ús del domicili familiar a la Sra. Monique, havent el Sr. Armand d'abandonar-lo en la data d'avui, recollint les seves pertinences personals acompanyat del Servei de Policia i entregant les claus del mateix a l'esmentat Servei que les donarà a la progenitora, la qual podrà procedir al canvi de pany.

5) Establir una pensió per aliments, a càrrec del progenitor, en l'import de 350 euros mensuals per cadascuna de les filles del matrimoni, pagadors dins dels cinc primers dies de cada mes al compte bancari que la mare indiqui i actualitzables anualment en funció de l'IPC.

Les despeses extraordinàries seran assumides a raó de 60% la mare i 40% el pare"

2.- En data 08/01/2026, el Sr. Roland va formular, dins el termini legalment previst, les al·legacions oportunes a les mesures acordades, d'acord amb les previsions de l' article 300.3 del Codi de procediment civil , sol·licitant, amb caràcter principal, l'atorgament de la custòdia compartida, i, subsidiàriament, l'establiment d'un règim de visites més ampli, la supressió de l'ordre d'allunyament dictat, l'atribució del domicili familiar al progenitor i la reducció de la pensió d'aliments a la suma global de 350 euros mensuals-subsidiàriament 400.- €- per ambdues filles.

3.- En data 19/01/2026 es va celebrar l'audiència prevista a l' article 299 del Codi de procediment civil , a la qual van comparèixer la part agent, la part defenent i el Ministeri Fiscal, en haver-hi fills menors d'edat. En el curs de l'audiència, les parts van formular les al·legacions que estimaren oportunes i van proposar els mitjans de prova que consideraren convenients.

4.- Seguit el procediment pels seus tràmits, el dia 24/03/2026, la Batlle dictava aute amb la següent part decisòria:

"Primer.- Aprovar, de conformitat amb les disposicions dels

articles 299 del Codi de Procediment Civil

, i en relació amb els Srs. Monique i Roland, les següents mesures provisionals:

1. Mantenir l'Autoritat Parental d'ambdues menors compartida entre ambdós progenitors.

2. Mantenir la guarda i custòdia d'ambdues menors a la seva mare Monique.

3. Mantenir per al progenitor un règim de visites supervisades a través del Servei de trobada familiar, d'un cop per setmana.

4. Mantenir l'ordre d'allunyament de 250 metres, així com la prohibició de qualsevol comunicació del Sr. Armand vers la Monique, acord amb l'

article 23.2 c

) i

d) de la llei 1/2015

del 15 de gener per l'erradicació de la violència de gènere i de la violència domèstica.

5. Mantenir l'ús del domicili familiar a la Sra. Monique, tot havent de confirmar la sortida del domicili per part del Sr. Armand.

6. Mantenir una pensió per aliments, a càrrec del progenitor, en l'import de 350 euros mensuals per cadascuna de les filles del matrimoni, essent una quantia total de 700 euros mensuals, pagadors dins dels cinc primers dies de cada mes al compte bancari que la mare indiqui i actualitzables anualment en funció de l'IPC.

7. Mantenir que les despeses extraordinàries seran assumides a raó de 60% la mare i 40% el pare.

Segon.- No efectuar especial pronunciament en matèria de costes processals.

Tercer.- Notificar la present resolució a les parts interessades i al Mgfc. Ministeri Fiscal."

5.- El Sr. Roland va interposar recurs d'apel·lació contra aquesta decisió, sol·licitant es dictés resolució en aquesta alçada que la revoqués acordant en el seu lloc el manteniment de l'autoritat parental compartida; l'atorgament de la custòdia compartida entre ambdós progenitors, sense establir cap pensió alimentària a càrrec del recurrent, amb assumpció de les despeses extraordinàries al 60% la mare i 40% el pare; subsidiàriament, si no s'atorgava la custòdia compartida, l'establiment d'un règim de visites concret i més ampli, amb caps de setmana alterns o dies sencers, un règim de comunicació d'almenys cada dos dies entre les 20h i les 20h30, i un règim de comunicació durant les guàrdies i vacances escolars de la mare; la supressió de l'ordre d'allunyament; l'atribució del domicili familiar al recurrent; i l'establiment d'una pensió d'aliments de 350 euros mensuals globals per ambdues filles, o subsidiàriament de 400 euros mensuals. En qualsevol cas sol·licitava que no es fes imposició de costes, d'acord amb l' article 354.2 del CPC .

Amb aquesta finalitat denuncia un error en la valoració de la prova pel que fa a la decisió de mantenir la guarda i custòdia de les menors a favor de la mare, per considerar que les conclusions de l'informe del Servei d'Atenció a Víctimes de Violència de Gènere de data 29/01/2026 es fonamenten únicament en les manifestacions de la part agent, sense que s'hagi acreditat de manera objectiva l'existència de les conductes que s'hi descriuen, moltes de les quals no foren al·legades ni en la demanda ni en l'audiència.

En segon lloc, al·lega que la decisió de mantenir un règim de visites supervisades a través del Servei de Trobada Familiar amb una periodicitat d'una hora setmanal no es troba justificada, atès que des de finals de gener del 2026 ha assistit regularment a les visites sense que s'hagi constatat cap incidència, i que la Batllia no havia tingut en compte l'absència d'informes de seguiment de l'estat psicoemocional de les filles des de la separació.

En tercer lloc, sosté que el manteniment de l'ordre d'allunyament de 250 metres no es troba degudament fonamentat, perquè no existia cap sentència penal condemnatòria ni cap resolució que reconegui la Sra. Monique com a víctima de violència de gènere, i que la resolució incompleix l' article 23.2 de la Llei 1/2015 perquè no indica la durada ni les condicions d'aplicació de la mesura.

En quart lloc, sosté que la decisió de mantenir l'atribució de l'ús del domicili familiar a la mare no és procedent en el cas que s'atorgués la custòdia compartida, atès que ha quedat acreditat que la Sra. Monique disposa de prou ingressos per canviar de domicili.

En cinquè lloc, al·lega que la pensió d'aliments fixada en 700 euros mensuals en total no es troba degudament fonamentada, per considerar que el Tribunal no ha tingut en compte la capacitat econòmica del recurrent, les despeses que assumeix en concepte de préstec hipotecari del domicili familiar i el fet que la part agent va sol·licitar en la seva demanda una pensió de 350 euros per ambdues filles.

6.- El Ministeri Fiscal va presentar escrit d'oposició al recurs d'apel·lació interposat pel recurrent.

Sosté, en primer lloc, que la custòdia compartida interessada per l'apel·lant no resulta adequada en el context actual, atesos els indicis de violència en l'àmbit familiar que es desprenen de l'informe del Servei d'Atenció a Víctimes de Violència de Gènere i del reconeixement, pel recurrent, de determinats episodis agressius.

En segon lloc, considera que s'ha de mantenir el règim de visites supervisades a través del Servei de Trobada Familiar, atesa la situació de vulnerabilitat de les dues filles menors, afectades per un trastorn autístic, i la necessitat de preservar-ne l'estabilitat i la seguretat.

En tercer lloc, defensa el manteniment de l'ordre d'allunyament, en tractar-se d'una mesura civil autònoma i preventiva, adoptada a l'empara de l' article 23.2 de la Llei 1/2015 , sense necessitat d'una prèvia condemna penal.

Finalment, considera ajustades tant l'atribució del domicili familiar a la mare, vinculada a l'exercici de la guarda, com la pensió d'aliments fixada en 350 euros mensuals per cadascuna de les filles, ateses les seves necessitats especials i la dedicació assumida per la progenitora custòdia.

7.- La representació processal de la Sra. Monique s'ha oposat al recurs articulat demanant la seva desestimació amb imposició en costes a la part recurrent segons els motius que succintament s'exposen a continuació.

En primer lloc, sosté que no és viable establir un règim de guarda i custòdia compartida en un context de violència domèstica i de gènere, atès que ha quedat acreditada l'existència de violència en l'àmbit familiar, que el mateix recurrent va reconèixer expressament episodis de violència física amb resultat de lesions, i que dos d'aquests episodis es van produir en presència de les filles al domicili familiar.

En segon lloc, al·lega que les menors van estar exposades a la violència de manera directa, en haver presenciat múltiples episodis de violència psicològica exercida sobre la mare i en haver estat presents al domicili en dos dels tres episodis de violència física reconeguts pel recurrent, circumstàncies que constitueixen una forma de victimització amb impacte emocional acreditat.

En tercer lloc, sosté que l'existència de violència econòmica es troba acreditada, atès que el recurrent exercia un control sobre la mare que limitava la seva autonomia i dificultava el seu accés al treball.

En quart lloc, al·lega que la violència vicària és acreditada per elements objectius, entre els quals les denúncies interposades i els informes existents, sense que es tracti únicament de manifestacions de la part agent.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Objecte del recurs.

La present resolució té per objecte resoldre el recurs d'apel·lació interposat per la representació lletrada del Sr. Roland contra l'Aute de 24/03/2026, relatiu a mesures provisionals en matèria de família.

L'objecte del recurs se circumscriu a la revisió de cinc pronunciaments de la resolució impugnada. El recurrent qüestiona, en primer lloc, la decisió de mantenir la guarda i custòdia exclusiva de les dues menors a favor de la mare; en segon lloc, el manteniment d'un règim de visites paternes supervisades a través del Servei de Trobada Familiar amb periodicitat setmanal; en tercer lloc, el manteniment de l'ordre d'allunyament de 250 metres i de la prohibició de comunicació; en quart lloc, l'atribució de l'ús del domicili familiar a la progenitora; i en cinquè i darrer lloc, la fixació de la pensió d'aliments en l'import de 350 euros mensuals per cadascuna de les filles, amb una quantia total de 700 euros mensuals.

Tant el Ministeri Fiscal com la Sra. Monique s'oposen íntegrament al recurs i sol·liciten la confirmació de l'Aute impugnat, si bé ho fonamenten en arguments parcialment diferenciats.

Segon.- El règim jurídic de les mesures provisionals. Naturalesa, funció i límits del control en apel·lació.

Amb caràcter previ a l'examen dels motius del recurs, i per tal de fixar el marc d'anàlisi adequat, cal precisar la naturalesa jurídica de les mesures provisionals en matèria de família i les conseqüències que se'n deriven per al control jurisdiccional en aquesta alçada.

Ja hem tingut ocasió de repetir reiteradament que les mesures provisionals regulades en l' art. 299 del Codi de procediment civil (en endavant, CPC) desenvolupen una funció imminentment cautelar i temporal: regular provisionalment la situació de les persones afectades per la crisi familiar -en particular dels fills menors d'edat- mentre no s'hagi dictat una resolució definitiva en el procediment principal. Aquesta naturalesa instrumental determina que les mesures provisionals no estan subjectes al mateix estàndard probatori que aquell que opera en l'àmbit de les resolucions definitives, procediment que necessàriament s'ha de seguir amb posterioritat.

Amb aquest marc de referència, s'examinen a continuació cadascun dels motius del recurs.

Tercer.- La guarda i custòdia exclusiva en favor de la mare. La incompatibilitat de la custòdia compartida amb l'existència d'indicis de violència de gènere i domèstica.

El primer i principal motiu del recurs versa sobre la decisió de mantenir la guarda i custòdia de les dues filles menors a favor de la mare, en lloc d'atorgar la custòdia compartida sol·licitada per l'apel·lant. El recurrent fonamenta la seva impugnació en un pretès error en la valoració de la prova, centrant les seves crítiques en l'informe del Servei d'Atenció a Víctimes de Violència de Gènere.

Aquest motiu no el podem compartir per les raons següents. En primer lloc, cal partir d'una dada fàctica incontrovertida: el mateix apel·lant ha reconegut expressament, en el seu escrit de recurs, haver protagonitzat tres episodis de violència física envers la Sra. Monique. Aquesta admissió, feta en termes que exclouen qualsevol dubte -"he reconegut aquests tres episodis en els quals he sigut violent, i no en soc pas orgullós"-, constitueix per si sola un element de valor probatori de primer ordre que no pot ser ignorat en la valoració del règim de guarda i custòdia. El recurrent pretén relativitzar-ne l'abast afirmant que no n'és orgullós, però sense negar-ne la realitat ni les seves conseqüències. El reconeixement d'episodis de violència física exercida sobre la progenitora, per si sol, ja justifica la cautela extrema que ha d'imperar en la determinació del règim de convivència de les menors, atès que la violència domèstica afecta de manera directa el context de criança i el benestar de les menors.

En segon lloc, la legislació andorrana és clara en aquest punt. La Llei 30/2022, qualificada de la persona i de la família, estableix que la custòdia compartida, malgrat ser el règim preferent, exigeix que concorrin els requisits necessaris atenent el cas concret i sempre en garantia de l'interès superior dels menors. I l'existència dels indicats fets admesos i d'indicis complementaris de violència de gènere suposen un obstacle insuperable per a l'establiment de la custòdia compartida. En efecte, la custòdia compartida requereix una col·laboració i comunicació mínima entre els progenitors que resulta estructuralment incompatible amb una relació marcada per la violència i el poder asimètric. Obligar la víctima a una interacció continuada i igualitària amb l'agressor en el marc de la coparentalitat suposa per la mare, una nova forma d'exposició al risc.

En tercer lloc, la crítica del recurrent a l'informe del Servei d'Atenció a Víctimes de Violència de Gènere no és suficient per desacreditar-lo. El recurrent al·lega que l'informe es basa únicament en les manifestacions de la Sra. Monique, que moltes d'elles no foren exposades en la demanda ni en l'audiència, i que extreu conclusions prematures. Aquesta argumentació no pot ser acollida per diverses raons. D'una banda, els informes del Servei d'Atenció a Víctimes de Violència de Gènere no es limiten a recollir acríticament el relat de la presumpta víctima: inclouen una avaluació tècnica i professional efectuada per especialistes en detecció i valoració de situacions de violència, que segueixen protocols validats en la matèria. D'altra banda, la circumstància que determinades manifestacions no haguessin estat recollides prèviament en l'escrit de demanda no les priva automàticament de credibilitat: és habitual en contextos de violència de gènere que la víctima no exposi d'inici la totalitat de la situació viscuda, sigui per por, per vergonya, per dependència emocional o per la necessitat de protegir els fills. La denúncia progressiva és un fenomen ja admès en la literatura especialitzada. Finalment, l'informe indicat s'incorporava en el decurs de l'audiència practicada, de manera que la part apel·lant va tenir l'oportunitat de formular al·legacions i de proposar prova per a contradir les indicacions que s'hi contenien.

En quart lloc, l'argument que el recurrent ha assistit puntualment a les visites supervisades des de finals de gener d'enguany sense incidències és rellevant de cara al futur, però no desacredita les mesures adoptades en el present procediment. El que justifica el règim de custòdia exclusiva no és la conducta del progenitor en el marc estrictament supervisat de les visites del Servei de Trobada Familiar atès que pel context amb què es desenvolupen limita les situacions de risc, sinó la situació de fons que ha generat la necessitat de protecció. La bona conducta en entorns controlats i supervisats no acredita per si sola que el risc per a la mare i indirectament per a les menors hagi desaparegut en el marc d'una convivència quotidiana i no supervisada.

Quart.- El règim de visites supervisades. La proporcionalitat de la mesura i la protecció de les menors.

El segon motiu del recurs qüestiona el manteniment d'un règim de visites supervisades a través del Servei de Trobada Familiar amb periodicitat d'una hora setmanal, considerant-lo insuficient i no justificat. El recurrent sol·licita, subsidiàriament, l'establiment d'un règim de visites més ampli, amb caps de setmana alterns o dies sencers, i un règim de comunicació regular.

Som plenament conscients que la restricció del contacte entre un progenitor i els seus fills constitueix una mesura de caràcter excepcional i greu. La mateixa jurisprudència d'aquest Tribunal ha reafirmat en reiterades ocasions que privar els contactes d'un progenitor amb el seu fill menor constitueix una ingerència excepcional en la vida personal i familiar, que només és admissible quan resulta perjudicial per al benestar del menor.

Ara bé, en el present cas concorren diverses circumstàncies que justifiquen plenament el manteniment d'un règim de visites supervisades. En primer lloc, l'existència d'indicis seriosos de violència de gènere, corroborats per l'informe tècnic especialitzat i admesos parcialment pel mateix apel·lant. En segon lloc, i de manera molt rellevant, el fet que les dues filles menors d'edat pateixen un trastorn autístic, circumstància que incrementa de manera significativa la seva vulnerabilitat i que exigeix, com assenyala el Ministeri Fiscal, una estabilitat màxima i un entorn lliure de conflictes. La condició de les menors no és un element perifèric sinó un factor determinant en la modulació del règim de visites: el que podria ser una resposta proporcional per a menors sense necessitats especials pot resultar insuficient quan es tracta de nenes amb una patologia que les fa especialment sensibles als canvis, a la inestabilitat i a les situacions de tensió. En tercer lloc, l'informe del Ministeri d'Afers Socials de 23/03/2026 corrobora la situació de vulnerabilitat de les menors i la necessitat de mantenir les mesures de seguretat i acompanyament.

La sol·licitud subsidiària del recurrent d'ampliar el règim de visites a caps de setmana alterns o dies sencers no pot ser estimada en aquest moment processal. Tal ampliació requeriria una avaluació tècnica específica sobre la idoneïtat del progenitor i sobre la inexistència de risc per a les menors, avaluació que és precisament la que el règim supervisat del STF ha de permetre efectuar amb el transcurs del temps. L'absència d'incidències en les visites supervisades des de finals de gener del 2026 és un element positiu que pot fonamentar en el futur una revisió del règim de visites en el procediment principal, però no és, per si sola, suficient per justificar una modificació de les mesures provisionals en aquesta seu. La mesura adoptada no té vocació de permanència: és una resposta provisional i proporcionada a la situació de risc existent en el moment de la seva adopció, i la seva revisió correspondrà al Batlle en el marc del procediment de fons.

Cinquè.- L'ordre d'allunyament i la prohibició de comunicació. L'autonomia de les mesures civils de protecció respecte del procediment penal.

El tercer motiu del recurs impugna el manteniment de l'ordre d'allunyament de 250 metres i de la prohibició de qualsevol comunicació envers la Sra. Monique, al·legant dues qüestions diferenciades: d'una banda, l'absència de sentència penal condemnatòria; de l'altra, la pretesa manca d'indicació de la durada de la mesura.

Quant a la primera qüestió, el recurrent incorre en una confusió entre la naturalesa i els pressupòsits de les mesures penals i les civils de protecció. Les mesures d'allunyament adoptades en el present procediment ho han estat a l'empara de l' article 23.2 de la Llei 1/2015 , del 15 de gener, per a l'erradicació de la violència de gènere i de la violència domèstica, en relació amb l' article 299 del CPC . Aquesta habilitació legal no exigeix, com a pressupost per a l'adopció de la mesura, l'existència d'una sentència penal prèvia ni de cap resolució condemnatòria. Les mesures civils de protecció operen en un àmbit autònom respecte del dret penal: la seva funció no és sancionar un comportament il·lícit ja provat, sinó prevenir situacions de risc futures respecte de les quals existeixen indicis fonamentats. La lògica és la mateixa que inspira qualsevol mesura cautelar: actuar preventivament per evitar que el risc identificat es materialitzi en un dany. Exigir una condemna penal prèvia com a condició per adoptar mesures de protecció civil suposaria buidar de contingut la finalitat preventiva que les inspira i deixar la víctima desprotegida durant tot el temps que duri el procediment penal, que per la seva pròpia naturalesa és necessàriament lent ateses les garanties que hi operen en totes les seves fases.

En el present cas, els indicis de violència de gènere que justifiquen el manteniment de l'ordre d'allunyament no es redueixen a l'informe del Servei d'Atenció a Víctimes: inclouen el reconeixement exprés per part del propi apel·lant d'haver exercit violència física en tres ocasions, la constatació documental dels episodis d'agressió, i l'existència d'un procediment penal paral·lel incoat a conseqüència dels fets. Aquest conjunt d'elements configura un quadre d'indicis que el Tribunal de primera instància ha valorat de manera raonada i que la Sala no té motius per alterar.

Quant a la segona qüestió, relativa a la manca d'indicació de la durada de la mesura, cal assenyalar que les mesures provisionals adoptades en l'àmbit dels articles 299 i concordants del CPC no exigeixen, per la seva pròpia naturalesa, una delimitació temporal expressa en la resolució que les adopta: la seva durada és inherentment provisional i queda condicionada a la resolució del procediment principal. La Llei 1/2015 preveu, en efecte, que les mesures d'allunyament han d'indicar la seva durada i les condicions d'aplicació, però aquesta previsió s'ha d'interpretar en el context de les mesures definitives i no de les merament provisionals, que per definició estan subjectes a revisió si les circumstàncies varien i al control continuat de l'òrgan judicial que les ha adoptat.

Sisè.- L'atribució de l'ús del domicili familiar. La vinculació a la guarda i custòdia.

El quart motiu del recurs impugna el manteniment de l'atribució de l'ús del domicili familiar a la Sra. Monique. L'argument del recurrent és essencialment instrumental: si s'hagués atorgat la custòdia compartida, sol·licita que l'ús del domicili li fos atribuït a ell, al·legant que la progenitora disposa de prou ingressos per canviar de domicili.

La desestimació d'aquest motiu és conseqüència directa de la desestimació dels anteriors. En efecte, l'atribució de l'ús del domicili familiar en situacions de separació o de mesures provisionals en el marc de relacions de parella amb fills menors segueix, el criteri de la vinculació preferent a l'interès dels fills menors, atorgant-lo al progenitor que n'exerceix la guarda. La lògica que inspira aquesta regla és evident: la continuïtat en el domicili familiar permet als menors mantenir la seva residència habitual, l'entorn escolar, social i relacional al qual estan acostumats, evitant els efectes d'una doble ruptura -la de la convivència dels progenitors i la del domicili- en un moment de màxima fragilitat. Quan la guarda i custòdia s'atorga en exclusiva a un dels progenitors, l'ús del domicili ha de seguir la custòdia, llevat de circumstàncies molt excepcionals que es poden admetre, però que en el present cas no s'han acreditat.

La premissa del motiu -l'atorgament de la custòdia compartida- ha estat desestimada per les raons exposades en el fonament anterior. En conseqüència, el motiu perd el seu fonament i ha de ser igualment rebutjat. A tot això cal afegir que la valoració de la capacitat econòmica de la progenitora per canviar de domicili és una qüestió que requereix una anàlisi detallada de la situació patrimonial de les parts que excedeix l'àmbit d'un procediment de mesures provisionals i que haurà de ser examinada en el procediment de fons si resulta necessari.

Setè.- La pensió d'aliments. La proporcionalitat de l'import fixat en relació amb les necessitats de les menors i la capacitat econòmica del progenitor.

El cinquè i darrer motiu del recurs impugna la fixació de la pensió d'aliments en l'import de 350 euros mensuals per cadascuna de les filles, amb una quantia total de 700 euros mensuals, considerant-la desproporcionada en relació amb la capacitat econòmica del recurrent.

La determinació de l'import de la pensió d'aliments en favor de fills menors intervé segons dos paràmetres que han de ser ponderats conjuntament: les necessitats dels menors i la capacitat econòmica del progenitor obligat a pagar aliments. La jurisprudència d'aquest Tribunal ha establert de manera constant que existeixen unes despeses mínimes per a un menor, que cal situar entre 600 i 800 euros mensuals, com a quantia imprescindible per garantir el seu correcte desenvolupament físic i psicològic. Quan existeixen dos fills menors, el càlcul s'efectua per cadascun de manera individual, sense que el fet de tenir-ne dos redueixi proporcionalment o automàticament l'import per fill.

En el present cas, les dues menors presenten una circumstància que augmenta de manera significativa les seves necessitats respecte d'un menor sense patologies especials: pateixen un trastorn autístic. Les menors amb trastorn de l'espectre autista requereixen, com és notori, un conjunt de suports, teràpies, recursos especialitzats i acompanyaments que incrementen substancialment les despeses associades a la seva criança i atenció. La fixació d'una pensió de 350 euros per cadascuna no s'albira, en aquesta situació, com a desproporcionada, sinó com una resposta adequada a les seves necessitats reals, i se situa, a més, dins dels paràmetres mínims que la jurisprudència ha fixat amb caràcter general per a qualsevol menor, sense contemplar les necessitats especials que en aquest cas les incrementen.

L'argument del recurrent sobre la insuficiència dels seus ingressos -ell mateix els fixa en 1.800 euros mensuals- no pot determinar per si sol una reducció de la pensió. La capacitat econòmica del progenitor és un element a ponderar, però no pot erigir-se en criteri determinant en perjudici de les necessitats dels menors: l'interès superior d'aquests imposa que la pensió cobreixi com a mínim les seves necessitats bàsiques. D'altra banda, la circumstància que el recurrent al·legui que assumeix el 50% del préstec hipotecari del domicili familiar -una suma al voltant de 395 euros mensuals- és una qüestió que incideix sobre la distribució de les càrregues patrimonials del matrimoni i que haurà de ser analitzada en el procediment de fons, però que no pot reduir l'import de la pensió d'aliments, que respon a una obligació d'ordre públic i de caràcter preferent.

Finalment, la circumstància que la part agent hagués sol·licitat inicialment una pensió de 350 euros globals per ambdues filles no vincula el Tribunal, que no està condicionat per les pretensions de les parts en la fixació de mesures de protecció dels menors, atès que en aquesta matèria els òrgans jurisdiccionals es troben investits per actuar d'ofici en salvaguarda de l'interès superior d'aquells.

Vuitè.- Costes processals.

Si bé és cert que, amb caràcter general, la doctrina d'aquesta Sala en matèria de processos de família s'orienta cap a la no imposició de les costes processals, atesa la naturalesa especialment sensible d'aquests procediments i la conveniència de no agreujar el conflicte entre les parts, aquest criteri no pot operar de manera automàtica ni desvinculada de les circumstàncies concretes del cas.

En efecte, la regla general de no imposició de costes respon a la idea que, en els processos familiars, les parts no defensen únicament interessos estrictament patrimonials, sinó posicions vinculades a l'organització de les relacions familiars i, molt particularment, a l'interès superior dels fills menors. Tanmateix, aquesta orientació jurisprudencial ha de cedir quan el procediment es desenvolupa en un context en què s'aprecien indicis consistents de violència de gènere o de violència en l'àmbit familiar, com succeeix en el present cas.

En aquests supòsits, la imposició de costes no pot ser concebuda com una simple conseqüència formal de la regla del venciment, sinó com una resposta necessària davant d'una litigació que obliga la part afectada a sostenir una defensa judicial per preservar mesures de protecció, seguretat i estabilitat adoptades en benefici propi i de les filles menors. Mantenir en aquestes circumstàncies, el criteri general de no imposar costes podria comportar, en la pràctica, una càrrega addicional per a qui ja es troba en una situació de vulnerabilitat, amb el risc d'afeblir l'efectivitat de la tutela judicial dispensada.

Per aquest motiu, quan el recurs es dirigeix contra mesures justificades per la necessitat de prevenir o contenir una situació de violència, i la seva desestimació confirma la correcció d'aquelles mesures, resulta procedent apartar-se del criteri general propi dels processos familiars i imposar les costes causades en aquesta alçada a la part apel·lant.

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs d'apel·lació articulat pel Sr. Roland contra l'aute de la Batllia de 24/03/2026 que es confirma íntegrament. Imposem al recurrent el pagament de les costes ocasionades en aquesta alçada.

Aquest aute és ferm i executiu.

Així, per aquest nostre aute, definitivament jutjant, ho manem i signem.