Expedient de dipòsit judicial, requisits, inadmissió

Aute

Magistrats

JAUME TOR PORTA VINCENT ANIERE CARLES CRUZ MORATONES

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

Sala Civil

TSJC.- 0000107/2025

ORIGEN: 7000512/2018 - 1

NIG: 5300542120180003058

AUTE 000097-2026 DE 09/06/2026

Ponent : Sr. Jaume TOR PORTA

Data : 09/06/2026

Sala : Tribunal Superior de Justícia - Sala Civil

Referència : TSJC.- 0000107/2025

Nig : 5300542120180003058

IU : ECLI : AD:TSJC:2026:00097 A

AUTE 000097/2026

PARTS:

Apel·lant: Sr. Robert

Representant: Sr. Narcís

Advocat: Sr. Johannes

Apel·lada: Sra. Lara

Representant: Sra. Mireia

Advocada: Sra. Patrícia

COMPOSICIÓ DEL TRIBUNAL:

President: Sr. Jaume TOR PORTA

Magistrats: Sr. Vincent ANIÈRE

Sr. Carles CRUZ MORATONES

OBJECTE: Expedient de dipòsit judicial, requisits, inadmissió

Andorra la Vella, 9 de juny del 2026

En nom del Poble Andorrà.-

Reunida la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia d'Andorra ha vist el recurs d'apel·lació a les actuacions més amunt referenciades.

En la tramitació d'aquestes actuacions han estat observades les prescripcions legals, i ha estat ponent el magistrat Sr. Jaume TOR PORTA, el qual expressa el parer del Tribunal.

ANTECEDENTS DE FET

1.- En data 01/07/2024, el Sr. Robert, sense assistència tècnica d'advocat, va formular una petició de dipòsit judicial en el marc dels autes civils dalt referenciats, per import de 350 euros, en concepte de pensió d'aliments. En la petició s'indicava, en l'apartat d'observacions: "Consignar. Deixar caixa oberta".

2.- En data 25/04/2025, l'Hble. Sra. Batlle dictava un Aute amb la part dispositiva del tenor literal següent:

"Primer.- No admetre a tràmit la petició de dipòsit judicial formulada pel Sr. Robert, en data 01/07/2024, sense perjudici que la part interessada pugui instar el procediment que correspongui.

Segon.- Donar lloc a la petició interessada per la Saig, Sra. Georgina, mitjançant escrit de data 02/04/2025 i transferir la quantitat de 3.200,30.-euros al compte que la Saig té obert prop de l'entitat X., i número de compte IBAN NUM000.

Tercer.- Concedir el termini de TRETZE (13) DIES HÀBILS al Sr. Robert a fi de que indiqui un número de compte IBAN per tal de que es pugui procedir al retorn de la quantitat de 505,23.-euros.

Quart.- No efectuar cap pronunciament en relació a les costes processals.

Cinquè.- Notificar la present resolució a les parts així com a la Saig, Sra. Georgina."

3.- En data 20/05/2025, la representació processal del Sr. Robert va interposar recurs d'apel·lació contra l'Aute assenyalat en l'apartat anterior, sol·licitant que es dictés resolució en aquesta alçada revocant la decisió d'instància, admetent el dipòsit realitzat pel seu representat. Així mateix, va sol·licitar, com a primer altressí, la incorporació a les presents actuacions de la Interlocutòria de data 25/03/2025 recaiguda en el marc de la causa d'execució, per tractar-se de fets nous o de nova notícia rellevants per a la resolució del recurs.

En primer lloc, la part apel·lant denuncia que la inadmissió de la petició de consignació judicial constitueix una arbitrarietat, atès que el dret fonamental a la jurisdicció obligava la Batlle a admetre totes les pretensions que li siguin formulades, les quals només poden ser desestimades per motius formals insubsanables, i que la petició efectuada no presentava cap defecte d'aquesta naturalesa.

En segon lloc, al·lega que el defecte consistent en la condició imposada per la part dipositant -relativa a la indicació de la residència del fill comú- era perfectament esmenable, per tal com el Sr. Robert havia actuat sense assistència tècnica d'advocat, i que, al marge d'aquella condició, la petició de consignació judicial complia tots els requisits de l' article 430 del Codi de Procediment Civil .

En tercer lloc, sosté que la resolució impugnada no podia pronunciar-se sobre el requeriment de la Saig de data 02/04/2025, tota vegada que l'actuació d'aquesta funcionària pública es trobava sotmesa a examen judicial en el marc de la causa d'execució, de manera que la Secció Civil núm. 7 hauria d'haver limitat la seva resolució a la qüestió de l'admissió de la consignació judicial.

4.- En data 16/07/2025, la representació processal de la Sra. Lara va presentar escrit de contesta i oposició al recurs d'apel·lació, demanant es dictés Sentència desestimant-lo i imposant a la part demandant el pagament de les costes ocasionades per resultar el recurs improcedent i temerari, segons els següents arguments:

En primer lloc, sosté que el Sr. Robert és coneixedor que l'execució de les pensions d'aliments a favor del menor havia estat instada davant la Saig, en el marc de l'expedient d'execució iniciat el 17/01/2024, en el qual el recurrent havia comparegut ja en tres ocasions a conseqüència de sol·licituds d'execució promogudes per la seva representada, de manera que hauria estat procedent que el dipòsit judicial s'hagués efectuat davant la Saig i no davant la Batllia.

En segon lloc, al·lega que el procediment de consignació judicial regulat pels articles 430 i següents del Codi de Procediment Civil no és idoni per a la resolució de les qüestions plantejades pel recurrent, les quals haurien de vehicular-se, si escau, com a incident d'execució de sentència davant el Batlle que va dictar la resolució judicial, en el marc del procediment d'execució de l' article 374 del Codi de Procediment Civil .

En tercer lloc, sosté que la conducta processal del recurrent evidencia mala fe, la qual cosa justifica la imposició de les costes de les dues instàncies, d'acord amb els articles 350 i següents del Codi de Procediment Civil .

5.- El 28/07/2025, la representació processal de la part recurrent formulava incident de recusació dels Magistrats signants que era desestimat per aute de 17/12/2025. Contra aquesta resolució es va formular recurs d'apel·lació que va ser desestimat per decisió del 04/03/2026.

6.- Per aute de 09/03/2026 es decidia no donar lloc a les proves proposades per ambdues parts en aquesta alçada.

FONAMENTS DE DRET

Primer. Objecte del recurs.

La present resolució té per objecte resoldre el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal del Sr. Robert contra l'Aute dictat per la Batlle en data 25/04/2025.

L'objecte del recurs es circumscriu a dues qüestions diferenciades. D'una banda, la part apel·lant qüestiona la inadmissió a tràmit de la petició de dipòsit judicial formulada en data 01/07/2024, al·legant que la resolució d'instància hauria incorregut en una infracció del dret fonamental a la jurisdicció i que el defecte apreciat per la Batlle era esmenable. De l'altra, impugna el pronunciament relatiu al requeriment de la Saig, sostenint que aquella qüestió escapava de l'àmbit de la resolució recorreguda per trobar-se pendent de resolució en el marc d'una causa d'execució separada.

Segon.- Abans d'endinsar-nos en la resolució del present recurs, no es poden passar per alt les següents dades rellevants produïdes al marge dels antecedents processals ja indicats quina exposició resulta necessària per a la seva deguda resolució.

En aquest sentit, convé ressaltar que segons es posa en relleu en l'aute impugnat, per diligència de data 02/07/2024, es va contactar telefònicament, el Sr. Robert qui va exposar que la quantia consignada corresponia a la pensió del mes de juliol, que volia que s'oferís a l'altra part però amb la condició que aquesta indiqués la direcció on vivia actualment el fill comú, a fi de poder exercir el seu dret de visita, del qual desconeixia l'adreça actual i no disposava de cap telèfon per contactar amb la mare. D'altra part, també es destaca que d'ençà del mes de juliol de 2024, el Sr. Robert va dipositar mensualment la quantitat de 350 euros en concepte de pensió d'aliments, havent-se acumulat, en el moment de dictar-se la resolució d'instància, un import total dipositat de 3.705,60 euros. Finalment, també cal destacar que en data 02/04/2025, la Saig informava que en el marc de l'execució dimanant dels autes oposant els avui litigants, havia acordat travar embargament sobre tots els béns i drets del Sr. Robert fins a la quantitat de 3.200,30 euros, i va sol·licitar que es retingués i transferís a favor seu qualsevol quantitat que el Sr. Robert hagués dipositat en autes, fins a l'import degut.

Tercer.- Sobre la naturalesa i els pressupòsits de la consignació judicial com a subrogat del pagament.

La consignació judicial no pot ser concebuda, en el nostre sistema jurídic, com una mera operació material consistent a ingressar una determinada suma de diners en un compte judicial. Es tracta d'un mecanisme de dret substantiu, de clara arrel romanista -recollida ja en el Codi 8, 43, 9 i desenvolupada posteriorment per la doctrina pandectística-, que opera com a subrogat del pagament únicament quan el deutor, tot volent complir, es veu impedit d'alliberar-se de l'obligació per una causa imputable al creditor o per una circumstància objectiva que impedeix la recepció regular de la prestació.

La seva raó de ser no és, per tant, substituir la iniciativa ordinària del deutor, ni oferir-li una via alternativa o discrecional de compliment, sinó preservar el seu interès legítim a quedar alliberat quan el creditor incompleix la càrrega de cooperació que li correspon. En efecte, en tota obligació de donar, i particularment en les obligacions pecuniàries, el compliment exigeix normalment una mínima col·laboració del creditor: ha de rebre la prestació, facilitar-ne la recepció o, almenys, no obstaculitzar-la sense causa justificada. Quan aquesta cooperació falta, l'ordenament no pot deixar el deutor indefinidament sotmès al vincle obligacional, i és aleshores quan la consignació judicial es justifica com a instrument d'alliberament.

Aquesta Sala ja va tenir ocasió de recordar aquesta configuració en l'Aute núm. 161/2024, dictat en el rotlle TSJC 128/2024, de 16/10/2024, en assenyalar que "la consignació constitueix el mitjà coactiu que disposa el deutor enfront del creditor, per a satisfer el seu interès en el compliment d'una obligació, alliberant-se del deute en aquells supòsits en què el creditor s'hagi negat a rebre la prestació o quan resulti impossible fer-la efectiva", afegint que "la consignació requereix per a desenvolupar el seu efecte alliberatori que vagi precedida de l'oportú oferiment de pagament, de tal manera que la consignació, precedida de l'oferiment de pagament, esdevé possible quan el creditor no coopera amb el deutor per a possibilitar l'alliberament d'aquest darrer".

D'aquesta doctrina se'n desprèn una conseqüència essencial: la consignació no és procedent pel sol fet que el deutor prefereixi acudir al dipòsit judicial, ni perquè existeixi entre les parts una situació de desconfiança o conflictivitat en altres àmbits. En efecte, la consignació pot justificar-se quan el creditor refusa injustificadament la prestació, quan es troba absent o en situació que impedeix rebre-la, quan existeix incertesa raonable sobre la seva identitat o capacitat, quan concorre una pluralitat de creditors que impedeix determinar a qui s'ha de pagar, o quan, per altres circumstàncies objectives i alienes al deutor, el compliment ordinari no pot fer-se efectiu. Fora d'aquests supòsits, el dipòsit judicial no pot transformar-se en una modalitat alternativa de pagament a voluntat del deutor, perquè això desnaturalitzaria completament la institució: si s'admetés que el procediment de jurisdicció voluntària de consignació ha d'obrir-se sempre que el deutor ho sol·liciti, amb independència de si concorren o no els pressupòsits substantius que el justifiquen, el resultat pràctic seria que els tribunals quedarien convertits en dipositaris universals de totes les prestacions que els deutors decidissin, per qualsevol motiu, no pagar directament als seus creditors quan la consignació judicial no és un dret subjectiu d'exercici lliure i discrecional sinó que per la seva precisa configuració és un remei d'aplicació excepcional.

Des d'aquesta perspectiva, la decisió de desestimar la sol·licitud de dipòsit formulada pel Sr. Robert s'ha de considerar ajustada a dret. En el moment en què aquella sol·licitud fou presentada, el dia 01/07/2024, no concorria cap circumstància que habilités el recurs a la consignació judicial. No consta que la Sra. Lara hagués rebutjat el pagament de la pensió d'aliments; tampoc consta que aquesta s'hagués negat a acceptar les transferències mensuals efectuades pel recurrent; ni s'aprecia que existís cap controvèrsia sobre l'existència de l'obligació alimentària o sobre la seva quantia.

Ben al contrari, de les actuacions se'n desprèn que, fins aquell moment, el Sr. Robert havia satisfet les pensions mitjançant ingrés o transferència directa al compte bancari de la Sra. Lara, sense que aquesta hagués oposat cap impediment a la recepció dels pagaments. Aquest element és especialment rellevant, perquè evidencia que existia un canal ordinari, conegut i efectiu per al compliment de l'obligació. Si el pagament podia continuar-se efectuant pel mateix mitjà emprat fins aleshores, mancava el pressupòsit bàsic que legitima la consignació: la impossibilitat d'alliberament del deutor per manca de cooperació del creditor.

Tampoc pot alterar aquesta conclusió el fet que la progenitora resideixi a França o que el recurrent afirmi desconèixer el seu domicili exacte. Aquestes circumstàncies podrien tenir incidència en altres plans de la relació entre les parts, particularment en matèria de comunicacions, visites o execució de determinades mesures personals, però no justifiquen, per elles mateixes, la consignació de la pensió d'aliments quan el deutor disposava del número de compte on ingressava regularment les quantitats degudes. El desconeixement del domicili físic de la creditora no equival, en aquest cas, a una impossibilitat jurídica o material de pagament, perquè el compliment de l'obligació pecuniària no exigia la localització personal de la perceptora, sinó simplement la realització de la transferència al compte ja utilitzat anteriorment.

Per això, la petició de dipòsit judicial no podia prosperar i el recurs articulat es veurà abocat al fracàs.

Quart.- Sobre la inadmissibilitat de la consignació condicionada.

Resolta la qüestió anterior, cal examinar l'argument central del recurrent: que la Batlle hauria hagut d'admetre la consignació, llevat del defecte consistent en la condició imposada, el qual qualifica d'esmenable.

La Sala no pot compartir aquesta argumentació per les raons que s'exposen a continuació. En primer lloc, la condició imposada pel recurrent no és un defecte formal accessori, sinó que afecta de manera estructural la naturalesa mateixa de la consignació. El recurrent no va formular una petició de consignació pura per impossibilitat de fer arribar el pagament al creditor; va subordinar l'efectivitat del dipòsit -és a dir, el seu lliurament a la Sra. Lara- al fet que aquesta progenitora facilités el domicili actual del fill comú, a fi de poder exercir el dret de visita. En aquesta eventualitat el dipòsit no era una oferta de pagament genuïna, sinó un instrument de pressió per obtenir una informació que el recurrent no podia aconseguir per altra via.

Una consignació condicionada és, per definició, una consignació ineficaç: la consignació ha d'ajustar-se estrictament a les disposicions que regulen el pagament, i el pagament és un acte de compliment pur i simple de l'obligació. No es pot condicionar el lliurament de la prestació a una contraprestació o a un comportament del creditor que no forma part del vincle obligacional. Si el deutor vol obtenir algun pronunciament relatiu al règim de visites o a la comunicació del domicili del fill, els instruments processals adequats per a això són altres: l'incident d'execució de la sentència de divorci o separació, o el procediment de modificació de mesures, però en cap cas la consignació judicial d'aliments.

Afegiríem, a més, que la condició imposada pel recurrent tampoc no era aliena a una certa voluntat de compensació il·lícita. L'obligació d'alimentar el fill és una obligació que els ordenaments jurídics de la nostra tradició defineixen com a matèria de ius cogens, és a dir, d'ordre públic, que no pot ser objecte de renúncia, compensació ni condicionament.

Des d'aquesta perspectiva, l'argument del recurrent segons el qual el defecte era esmenable perquè ell va actuar sense assistència tècnica d'advocat mereix una reflexió addicional. Aquesta Sala és sensible a les dificultats que pot comportar la defensa dels mateixos drets sense assistència jurídica professional, i el principi contingut a l' article 9.1 del nostre text constitucional i del Codi de Procediment Civil -que obliga els jutges a admetre les pretensions i a denegar-les per motius formals només quan el defecte sigui insubsanable- és una garantia fonamental del dret a la jurisdicció que no pot ser banalitzada. Ara bé, cal distingir entre els defectes de forma que afecten la presentació de l'escrit -i que, efectivament, són susceptibles d'esmena- i aquells que afecten l'estructura substantiva de la petició mateixa. La condició imposada pel Sr. Robert no era un error de forma; era l'expressió de la voluntat del peticionari. Esmenar aquell defecte hauria significat admetre una consignació diferent de la que el peticionari havia volgut formular, la qual cosa excediria àmpliament les facultats del jutjador en el marc d'una eventual esmena i suposaria una substitució de la voluntat del sol·licitant per la del tribunal.

Cinquè.- Sobre la procedència i la competència de la Saig per a la retenció i transferència de les quantitats dipositades.

El tercer motiu del recurs -relatiu a la pretensió de la Saig i al pronunciament de l'Aute d'instància que hi va donar lloc- presenta una naturalesa jurídica diferent que exigeix un examen autònom.

El recurrent sosté que la resolució impugnada no podia pronunciar-se sobre el requeriment de la Saig perquè l'actuació d'aquesta funcionària pública es trobava pendent de resolució en el marc de la causa d'execució, i que, per tant, hauria hagut d'abstenir-se de resoldre'l.

No es pot perdre de perspectiva que la decisió que aquí es valora s'adoptava en seguiment al requeriment articulat per la Saig en un procediment d'execució forçosa, i que en aquesta eventualitat, sense perjudici de les vies d'impugnació que a la part corresponien per la llera processal adequada, la Batlle amb la decisió adoptada i sense perjudici del resultat definitiu que pogués resultar de l'eventual triomf d'una acció d'aquestes característiques per part del recurrent, havia de traslladar a la Saig les quantitats reclamades.

En efecte, l' article 375.1 del Codi de Procediment Civil atribueix al saig la competència per despatxar l'execució forçosa de les resolucions judicials que consisteixin en el pagament d'una quantitat líquida. I l' article 7.1 de la Llei 44/2014, de 18 de desembre, de l'embargament , faculta el batlle o el saig competents per adreçar-se a les entitats de crèdit o a les persones dipositàries a fi de retenir i transferir les quantitats embargades. Quan la Saig, va acreditar que estava tramitant l'execució de les pensions d'aliments i que havia acordat travar embargament sobre tots els béns i drets del Sr. Robert fins a la quantitat de 3.200,30 euros, la Secció Civil núm. 7 estava legitimada -i, d'acord amb la legalitat ordinària, obligada- a procedir a la transferència de les quantitats que ja constaven dipositades en aquells autes fins a l'esmentada quantitat, mantenint el saldo restant a disposició del dipositant. Actuar d'una altra manera hauria suposat ignorar un acte legítim d'embargament acordat per l'autoritat pública competent i mantenir indisponibles unes quantitats que ja tenien destinació legal.

Tampoc no és admissible l'argument que existia una controvèrsia judicial sobre l'actuació de la Saig en la causa d'execució que hauria de paralitzar qualsevol pronunciament al respecte. L'existència d'un procediment paral·lel no suspèn automàticament la competència de l'òrgan judicial davant del qual s'efectua el requeriment, llevat que s'hagi acordat explícitament mesures de suspensió o de coordinació processual, circumstància que no ha estat acreditada en les presents actuacions.

Sisè.- Sobre la qüestió relativa al dret de visita i al domicili del menor.

La Sala vol afegir una reflexió final sobre la pretensió complementària que el recurrent havia incorporat en la seva petició inicial, relativa a què la Sra. Lara indiqués el domicili actual del fill comú. Amb independència que, com ha quedat exposat, aquesta pretensió era processalment inviable en el marc d'un procediment de consignació judicial, la Sala vol subratllar que la situació descrita en les actuacions -un progenitor que des de fa temps desconeix el domicili del fill i que no ha pogut exercir el seu dret de visita- és una situació que mereix, si és certa, una protecció jurídica adequada. Però aquesta protecció ha de vehicular-se per les vies processals pertinents: bé per la via d'un incident d'execució de la sentència de separació respecte al règim de visites, bé per la via d'una modificació de mesures si les circumstàncies actuals han variat substantivament respecte a les que van presidir la resolució de 2018 i la revisió de 2019.

No escau a aquesta Sala pronunciar-se sobre el fons d'aquella qüestió, que no és l'objecte d'aquest recurs, però sí assenyalar al Sr. Robert que disposa d'instruments jurídics per fer valer legítimament els seus drets paternofilials, i que el tribunal donarà a aquelles pretensions la resposta que pertoqui si són formulades adequadament i dins de la llera processal corresponent.

Setè.- Sobre les costes.

Atesa la naturalesa estrictament econòmica de la qüestió sotmesa a aquesta alçada, i tenint en compte que la controvèrsia no afectava pròpiament interessos personals o familiars indisponibles, sinó únicament la procedència d'un mecanisme de consignació judicial per al pagament d'una pensió d'aliments, escau efectuar un pronunciament exprés en matèria de costes.

En efecte, si bé en determinats procediments de família aquesta Sala ha mantingut un criteri de prudència a l'hora d'imposar les costes processals, especialment quan el debat afecta mesures personals relatives als fills menors, aquest criteri no pot projectar-se de manera automàtica sobre qualsevol incidència que tingui el seu origen en una relació familiar. Cal distingir, en aquest sentit, entre els litigis que incideixen directament en l'interès superior dels menors o en l'organització de les relacions paternofilials, i aquells altres en què la discussió presenta una dimensió essencialment patrimonial o instrumental.

En el present cas, el recurs no tenia per objecte la determinació, modificació o execució del règim de visites, ni tampoc la revisió de cap mesura personal relativa als fills comuns, sinó únicament la impugnació de la decisió que havia denegat la possibilitat de consignar judicialment unes quantitats que el recurrent podia continuar satisfent pel canal bancari ordinari que havia vingut utilitzant fins aleshores. La qüestió debatuda era, per tant, de naturalesa eminentment econòmica i processal, i exigia examinar si concorrien o no els pressupòsits propis de la consignació judicial com a subrogat del pagament.

Aquesta precisió és rellevant perquè la Sala ja s'ha pronunciat de manera clara sobre l'àmbit objectiu i els pressupòsits d'aquest tipus d'expedients, assenyalant que la consignació judicial no constitueix una via alternativa de pagament a disposició discrecional del deutor, sinó un instrument excepcional que només pot operar quan existeix un oferiment de pagament frustrat per la negativa del creditor, o bé una impossibilitat objectiva de fer efectiu el compliment per causes no imputables al deutor. Aquesta doctrina, plenament aplicable al cas, havia de portar necessàriament a la desestimació de la pretensió articulada pel recurrent.

En aquestes circumstàncies, la interposició del recurs no pot considerar-se emparada per una situació de dubte jurídic raonable ni per la necessitat de preservar interessos familiars especialment sensibles. El recurrent ha mantingut en aquesta alçada una pretensió mancada dels pressupòsits jurídics indispensables i contrària a una doctrina jurisprudencial ja establerta, sense aportar cap element nou que permetés justificar una solució diferent.

Per tot això, i d'acord amb el criteri general del venciment, escau imposar a la part recurrent les costes ocasionades en aquesta alçada.

En atenció a tot el que s'ha exposat, el Tribunal Superior de Justícia, Sala Civil,

DECIDEIX

DESESTIMAR el recurs d'apel·lació articulat per la representació processal del Sr. Robert contra l'Aute de la Batllia de data 25/04/2025 que confirmem íntegrament.

Imposem a la part recurrent el pagament de les costes ocasionades en aquesta alçada.

Aquest aute és ferm i executiu.

Així, per aquest nostre aute, definitivament jutjant, ho manem i signem.