Estat: vigent · Text vigent a 23/10/2026 · Dades fins al BOPA del 22/10/2026 · Publicada al BOPA núm. 56, any 2015 (29/07/2015) · Pàgina completa (historial de versions)
Text consolidat de treball elaborat per MCA Assessors a partir del BOPA. No és un text oficial: en cas de discrepància mana el BOPA. Les notes (remissions, disposicions de la llei original, correccions) són d'elaboració pròpia i estan pendents de revisió professional.
1. Les disposicions d’aquest Reglament s’apliquen als procediments sancionadors que no tenen un procediment específic establert per una llei o una ordinació comunal en el marc del que disposa la Llei qualificada de delimitació de competències dels comuns.
2. Les disposicions d’aquest Reglament també s’apliquen subsidiàriament als procediments sancionadors en matèria tributària, sempre que no s’oposin a allò que estableix la Llei 21/2014 , del 16 d’octubre, de bases de l’ordenament tributari.
1. Són òrgans competents per decidir la incoació dels procediments administratius sancionadors els que determinen les normes sectorials o la norma d’organització. Quan aquestes normes no es remeten a un òrgan determinat, ho és el director del departament, i en el seu defecte, el cap d’àrea, que poden delegar aquesta competència d’acord amb el Codi de l’Administració.
2. Són òrgans competents per resoldre els procediments administratius sancionadors i per declarar, quan escaigui, l’acabament del procediment per una altra causa, els que determinen les normes sectorials o la norma d’organització. Quan aquestes normes no es remeten a un òrgan determinat, ho és el ministre o el cap de Govern en el que afecta el seu gabinet, que poden delegar aquesta competència d’acord amb el Codi de l’Administració.
1. En qualsevol moment del procediment, l’òrgan competent per resoldre, per iniciativa pròpia o a proposta de l’òrgan que ha dictat la providència d’incoació, si és un altre, o de l’instructor, amb audiència prèvia de les persones interessades per un termini comú de cinc dies i mitjançant un acord motivat, pot decidir les mesures cautelars que resultin adequades per garantir l’eficàcia de la resolució que pugui recaure.
2. L’audiència prèvia a què es refereix l’apartat anterior pot ser substituïda per unes al·legacions posteriors a l’adopció de les mesures, per idèntic termini, en els casos en què les mesures podrien perdre la seva virtualitat o esdevenir ineficaces si es posposés la seva adopció fins després del tràmit d’audiència prèvia.
3. Les mesures cautelars han de ser proporcionades a la finalitat perseguida i s’han d’aixecar tan aviat com perdin la seva finalitat.
1. Si durant la tramitació del procediment sancionador n’apareix que els fets poden ser constitutius d’una infracció penal, l’òrgan que tramita l’expedient, directament o a través del seu superior jeràrquic, ho ha de fer saber al Ministeri Fiscal i li ha de demanar testimoni de les actuacions que practiqui en relació amb aquests fets.
2. Si durant la tramitació del procediment sancionador queda acreditat que ha estat obert un procés penal pels mateixos fets, s’ha de decidir la suspensió del procediment administratiu fins que recaigui una resolució ferma en la via penal. La suspensió del procediment administratiu sancionador no impedeix el manteniment de les mesures cautelars adoptades, sempre que no siguin incompatibles amb les que s’adoptin en el procés penal.
3. L’òrgan competent per resoldre ha de declarar la no-exigència de responsabilitat administrativa i arxivar l’expedient si, abans de dictar la resolució, queda acreditat que ha recaigut una sanció penal prop del mateix subjecte i pels mateixos fets, i s’aprecia a més la identitat del fonament de la sanció.
4. En tot cas, els fets declarats provats per una resolució judicial penal ferma vinculen els òrgans administratius respecte dels procediments sancionadors que tramitin.
1. El procediment sancionador s’inicia sempre d’ofici, per acord de l’òrgan competent, ja sigui per iniciativa pròpia, per ordre superior o, quan escaigui, com a conseqüència de la petició raonada d’altres òrgans administratius o d’una denúncia.
2. La denúncia ha d’expressar sempre la identitat de la persona o les persones que la formulen, la descripció dels fets que podrien ser constitutius d’infracció i, quan sigui possible, la data dels fets i la identitat de les persones presumptament responsables. Si la persona denunciant ho demana, se l’ha d’informar de la iniciació de l’expedient, però no és mai part en l’expedient sancionador.
1. Abans d’acordar la incoació del procediment, l’òrgan competent pot obrir un període d’informació prèvia per tal de determinar, amb caràcter preliminar, si es donen les circumstàncies que ho justifiquen. Les actuacions s’han d’orientar a determinar els fets susceptibles de motivar la iniciació del procediment, la identificació de la persona o les persones que en podrien ser responsables, i les altres circumstàncies rellevants.
2. Les actuacions prèvies són realitzades pels òrgans que tinguin atribuïdes funcions d’investigació o inspecció en la matèria i, en el seu defecte, per la persona o l’òrgan que determini l’òrgan competent per a la iniciació del procediment.
1. El procediment sancionador s’inicia per una decisió de l’òrgan competent, que ha de contenir, com a mínim, les informacions següents:
a) Una breu referència als fets, que pot ser per remissió a una acta d’inspecció o una petició o una denúncia prèvies.
b) La identitat de la persona o les persones presumptament responsables.
c) La designació de l’instructor de l’expedient.
2. La providència d’incoació es comunica a l’instructor, amb trasllat de tots els documents i les actuacions prèvies. L’instructor ha de notificar la providència a la persona o les persones que apareixen com a presumptament responsables.
1. Quan els fets estiguin recollits amb suficient precisió en una acta d’inspecció, una actuació prèvia, o una denúncia d’un funcionari o agent de l’Administració, l’instructor pot redactar immediatament el plec de càrrecs, amb el contingut previst a l’article 9. En aquest cas, notifica simultàniament la providència d’incoació i el plec de càrrecs a la persona o les persones que apareixen com a presumptament responsables.
2. Altrament, l’instructor notifica la providència d’incoació a la persona o les persones que apareixen com a presumptament responsables, i ordena la pràctica de totes les actuacions que consideri adequades per esclarir els fets i per determinar les responsabilitats susceptibles de sanció. Després formula un plec de càrrecs, amb el contingut previst a l’article 9, o bé una proposta de sobreseïment i arxiu de l’expedient.
3. A partir de la notificació de la providència d’incoació la persona o les persones expedientades poden examinar l’expedient.
1. El plec de càrrecs ha de tenir, com a mínim, el contingut següent:
a) La descripció dels fets.
b) La qualificació jurídica dels fets, amb indicació de la disposició legal que els tipifica com a infracció.
c) La identitat de la persona o les persones presumptament responsables dels fets. En cas que siguin diverses, ha de precisar els fets que imputa a cada una d’elles.
d) La sanció que correspon per aquells fets, amb indicació de la disposició legal que l’estableix i de l’òrgan competent per imposar-la. En cas que siguin diverses persones expedientades, ha de precisar la sanció que proposa per a cada una d’elles.
2. El plec de càrrecs ha d’informar la persona o les persones expedientades del seu dret a examinar l’expedient, a formular al·legacions, a aportar documents, i a proposar la pràctica de proves, tot plegat en el termini de deu dies.
1. A petició de la persona expedientada, o d’ofici després de rebre les seves al·legacions, l’instructor pot acordar l’obertura d’un període de prova, per un termini no superior a un mes. Excepcionalment, i de forma motivada, l’instructor pot establir un termini de prova superior a un mes, o prorrogar el termini que hagi decidit, quan la quantitat o la complexitat de les proves que hagi de practicar ho facin aconsellable.
2. L’instructor ha de rebutjar les proves proposades per la persona expedientada quan resultin improcedents o innecessàries. El rebuig s’ha de motivar expressament i ha de constar a la proposta de resolució.
1. En vista de les al·legacions, quan se n’hagin presentat, i de les proves practicades, quan sigui el cas, l’instructor formula una proposta de resolució, en què fixa de forma definitiva els fets, la seva qualificació jurídica i la persona o les persones que en resulten responsables, i proposa la imposició de la sanció que correspongui o bé el sobreseïment i l’arxiu de l’expedient.
2. L’instructor notifica la proposta de resolució a la persona expedientada, li concedeix un nou termini de deu dies per examinar l’expedient i formular al·legacions, i incorpora a l’expedient les al·legacions que es presentin dins d’aquest termini. Això no obstant, quan la proposta de resolució no modifiqui el plec de càrrecs en relació amb els fets que es consideren provats i la seva qualificació jurídica, i tampoc no modifiqui a l’alça la sanció proposada, l’instructor pot prescindir d’aquest tràmit.
3. L’instructor eleva la proposta de resolució, juntament amb l’expedient, a l’òrgan competent per resoldre.
1. L’òrgan competent dicta una resolució motivada que ha d’expressar, com a mínim, els fets que es consideren provats, la disposició legal en què es tipifiquen com a infracció, la sanció que s’aplica i la disposició legal en què està prevista aquesta sanció.
2. Abans de dictar la resolució, l’òrgan competent per fer-ho pot decidir motivadament que l’instructor realitzi les actuacions complementàries que consideri indispensables per prendre una resolució. Aquesta decisió s’ha de notificar a les persones interessades.
3. La resolució no pot declarar provats fets diferents dels que han estat determinats en el curs del procediment, amb independència que en variï la qualificació jurídica.
4. Quan durant la tramitació del procediment s’hagin adoptat mesures cautelars, la resolució s’ha de pronunciar motivadament sobre el manteniment o l’aixecament d’aquestes mesures. La resolució també pot adoptar motivadament mesures cautelars per garantir la seva eficàcia mentre no s’executi, fins i tot si no s’havien previst en la proposta de resolució.
5. La resolució o l’ofici de notificació han d’expressar les vies de recurs que existeixen contra la resolució sancionadora, i el termini per exercir-les.
1. En el cas d’infraccions que es qualifiquin com a lleus, l’instructor practica les actuacions que consideri adequades per esclarir els fets i formula directament una proposta de resolució, que notifica a la persona o les persones expedientades, conjuntament amb la providència d’incoació. S’hi ha d’indicar expressament que l’expedient sancionador es tramita pel procediment abreujat i que la persona o les persones expedientades disposen d’un termini de deu dies per examinar l’expedient, formular les al·legacions i aportar els documents que tinguin per convenient, i proposar, eventualment, la pràctica d’altres proves.
2. Transcorregut aquest termini, l’instructor incorpora a l’expedient les al·legacions i els documents eventualment presentats, o deixa constància que no ho han estat, i eleva l’expedient a l’òrgan competent per resoldre.
3. Quan la persona expedientada proposa la pràctica de proves en el procediment abreujat, l’instructor practica les que consideri pertinents, denega motivadament les altres, incorpora a l’expedient les proves que hagi practicat i la resolució denegatòria de les altres, i eleva l’expedient a l’òrgan competent per resoldre.
1. El procediment abreujat que es regula a l’article 13 també és aplicable a les infraccions que es qualifiquen com a simples a la Llei 21/2014 , del 16 d’octubre, de bases de l’ordenament tributari.
2. L’Administració tributària també pot aplicar el procediment abreujat a les infraccions de defraudació qualificades com a lleus a la Llei 21/2014 , del 16 d’octubre, de bases de l’ordenament tributari.
El procediment sancionador s’acaba:
a) Per una resolució sancionadora.
b) Per una resolució que acorda el sobreseïment i l’arxiu de les actuacions.
És procedent l’arxiu de les actuacions en els supòsits següents:
a) Quan no han estat provats els fets que han estat la causa de la iniciació del procediment, o de les actuacions prèvies, i els fets provats no són constitutius d’infracció administrativa.
b) Quan no es poden imputar els fets a un presumpte responsable, o el responsable ha mort o ha estat declarat incapaç.
c) Quan s’ha produït la prescripció de la infracció.
Nota: Lectura per remissió general de la Llei 30/2022 («Les expressions contingudes en la redacció de la normativa vigent que faci esment a incapacitats o incapaços, quan estiguin vinculades a la capacitat d’obrar, s…»); el text es manté tal com el va publicar el BOPA. Com s'ha de llegir: «Declarat incapaç» remet a la incapacitació judicial (capacitat d’obrar). Se substitueix per «persona que precisa suports per a l’exercici de la capacitat jurídica».
procediments sancionadors que s’hagin iniciat abans de l’entrada en vigor de la Llei 45/2014 , del 18 de desembre, de modificació del Codi de l’Administració es continuen tramitant i resolent d’acord amb el Reglament regulador del procediment sancionador, del 21 d’octubre de 1998, sense perjudici de l’aplicació immediata dels drets de la persona expedientada que estableix l’article 123 ter del Codi de l’Administració.
deroga el Reglament regulador del procediment sancionador, del 21 d’octubre de 1998.